Desteixida memòria

David Mira Gramage

En una de les visites a la llibreria 3i4 per comprar llibres des que es van instal•lar en la nova seu  al carrer sant Ferran,12, d’això ja fa algun temps, em vaig trobar al taulell un grapat de llibres que portaven per títol Desteixida memòria i qui firmava tal obra es deia David Mira Gramage. Vaig prendre’n un per fullejar-lo, el nom em sonava moltíssim, havia escoltat molts comentaris a propòsit d’ell en alguna de les tertúlies poètiques que organitzaven al casal Jaume I de la Vall d’Albaida sota el títol El desert de les paraules. En comprovar el meu interès pel llibre, el llibreter, el nom del qual no recorde en aquests moments, em va dir que me’l podia quedar, que l’autor del llibre havia passat a donar-los-en un grapat per que el regalaren a la clientela.  És així com vaig conèixer de primera mà aquest poeta d’Ontinyent. I pense que és el moment de donar-ne un tastet d’aquesta obra que per diferents casualitats va arribar a les meues mans.



desteixida memòria, recorda’m la drecera per on tot brolla arrere...
desintegrant-se, exsangüe, desteixint-se els tapissos,
desfeta, escampada, esmaperduda, dòcil,
desteixida  memòria
            recomposa’m els versos que he perdut, fent camí,
perquè ara vull refer-los, en camí de tornada,
sota un cel inclement, enllà de tants papers ratllats i esmicolats
o com pètals despresos del viure desescrit, del veure desteixit
tot aquell argument de la meua pel•lícula vital, rebobinada, potser
mig censurada: ara només sent córrer el vertigen d’imatges
visionades només mentre travesse el tonal
sense argument, sens versos
vers la llum que m’encegue...
            perquè, literalment – i literàriament-
            he perdut els papers
algunes – massa – voltes: poques voltes, si compte que acabe retrobant-los
i refent-los potser... abans de destruir-los...
            això era abans: refeia
            afegia “enriquia”...
les massa conviccions, els immensos desigs de camins per obrir...
no és que ara desfaça
les passes i els camins que ja he recorregut,
            ans pense cada pas
o, com deia estellés: “ja saps que ha arribar l’hora d’anar dient adéu/d’anar ja
retallant, perfilant, concretant/l’esperança...” en futur que s’acaba per a mi
abans de ser... present, com si fóra passat i calgués liquidar...
    però deixant estima, estima i tendresa...
com deia martí i pol, i pep, i marisol: instal•lar la tendresa
en les paraules, instal•lar-la en els actes, o vestir
la tendresa allà lluny, amb gesamins...