divendres, 28 de maig del 2021

L’aigua clara i el xocolate espès

 

Pepa Alòs i Pau Sanchis_Espai Jove_Benigànim

Després ens queixem que les activitats culturals no arriben el que deurien als pobles menuts. Que per acudir a molts actes culturals cal desplaçar-se a les poblacions d’una certa envergadura, quan no a la capital de província, posem per cas.

Per les xarxes socials vaig assabentant-me d’activitats interessants prop de casa. Enguany, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha declarat l’any Carmelina Sánchez-Cutillas que no es va poder celebrar l’any passat com estava programat per culpa del confinament. Per això, quan vaig veure com de prop em quedava de casa l’exposició de l’Olleria, o la xarrada i lectura de Benigànim sobre l’autora de Matèria de Bretanya "Formigueig de paraules", no vaig dubtar que havíem d’anar a un lloc o a un altre. Per la distància vam triar el punt més proper: Benigànim. A l’hora orada entràvem per la porta de l’Espai Jove de la localitat mentre preguntàvem on es feia l’acte. Passats deu minuts de cortesia respecte de l’hora establida vam pujar al saló. Déu meu, quina desolació. El saló era completament buit. Buit. Buit. Buit. Completament. Tan sols Pau Sanchis i Pepa Alós, les dues persones que fan la xerrada, un representant d’ACPV d’Ontinyent que juntament amb l’Associació eren els organitzadors de l’acte, i nosaltres dos. Ni tan sols s’havia allargat cap representant de l’Associació Cultural “El Ganxo” per comprovar que tot estiguera bé i eren els del poble, que feia esment la noticia de premsa. Bé, l’acte no es va suspendre. Pau i Pepa ens el van recrear per a un públic de tres persones. A Pepa no la coneixia, però he de dir que no em va decebre amb el seu somriure a flor de pell. En Pau he coincidit en més d’una ocasió en actes culturals en molts punts del territori, i és fenomenal.  Sincerament, vam gaudir de valent, d’una banda pel bon fer dels dos tertulians que en més d’una ocasió ens vam interpel·lar com si fora una conversa de grup que es va allargar més de l’habitual.

Amb tot me n’he tornat a casa dolguda. És dijous, són les set de la vesprada. Veure una sala buida imposa, perquè penses que el tema de la xerrada no interessa a ningú. Sembla que tots devien tindre molta feina. Ves a saber, quanta. En canvi les terrasses dels bars, estan plenes, a vessar de gent fent-se l’apero que diuen els francesos. Doncs, pense no deuen tindre tanta feina, els que estan prenen al bar. Potser ha estat un desencert l’hora, el dia? Ves a saber. Qualsevol excusa és bona. 

diumenge, 23 de maig del 2021

LA CULTURA PREN LA PARAULA

 

Dissabte passat,15 de maig, al monestir del Corpus Christi de Llutxent, en una de les primeres activitats després de la parada cultural a què ens ha portat la pandèmia es presentava la reedició per part de la Diputació de València del llibre Ronda dels veïns de l’Ermita d’Alfons Roig. El lloc triat juntament amb el paratge cridava a anar, pel que fa a l’autor havia sentit moltes coses, així que vaig comprovar que l’agenda se m’avenia. De vegades em sap mal haver-me de perdre coses per culpa d’altres compromisos, però quan puc fer-ho no dubte.

El llibre, editat el 1985 del segle passat i exhaurit, va rebre aquell any el premi del Ministeri de Cultura al millor disseny. Ronda dels veïns de l’Ermita és la crònica poètica d’una conversa imaginària, la que manté Alfons Roig amb els éssers que troba en els seus passejos pels voltants de l’Ermita de la Consolació de Llutxent: pedres, arbres, flors, estreles o animals són els seus veïns, la porta de la qual va mantindré sempre oberta. Rondalles acompanyades amb dibuixos d’Artur Heras i amb explicacions d’Anacleto Ferrer, Pep Monter, Artur Heras en el pròleg per a aquesta reedició.

Però bé, abans de la presentació va haver-hi una xicoteta explicació per part de la guia i a continuació els qui estàvem vam anar llegint els poemes que formen part de la ronda, una ruta literària en la que participen els propis visitants. Per això quan van demanar qui volia llegir vaig alçar la mà. 

 

L’olivera

Tal volta siga, de tots els arbres, el que se’n porta el premi, tant en l’art —tenim el cas de la coloma picassiana— con en l’ús que del seu fruit fa l’home.

És un arbre que representa allò que tothom desitja i dissortadament mai no s’arriba a aconseguir. És l’acabament de les guerres i el començament d’un món nou on la pau és més que una paraula. Recordem l’agonia de Crist a l’hort d’oliveres de Getsemaní.

Les paraules se les emporta el vent. Són inútils, no ens serveixen. Estem farts d’escoltar himnes de la pau, cançons de la pau, filosofies i poesia de la pau. L’oli, l’oliva són símbols de la pau.