L’aigua clara i el xocolate espès

 

Pepa Alòs i Pau Sanchis_Espai Jove_Benigànim

Després ens queixem que les activitats culturals no arriben el que deurien als pobles menuts. Que per acudir a molts actes culturals cal desplaçar-se a les poblacions d’una certa envergadura, quan no a la capital de província, posem per cas.

Per les xarxes socials vaig assabentant-me d’activitats interessants prop de casa. Enguany, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha declarat l’any Carmelina Sánchez-Cutillas que no es va poder celebrar l’any passat com estava programat per culpa del confinament. Per això, quan vaig veure com de prop em quedava de casa l’exposició de l’Olleria, o la xarrada i lectura de Benigànim sobre l’autora de Matèria de Bretanya "Formigueig de paraules", no vaig dubtar que havíem d’anar a un lloc o a un altre. Per la distància vam triar el punt més proper: Benigànim. A l’hora orada entràvem per la porta de l’Espai Jove de la localitat mentre preguntàvem on es feia l’acte. Passats deu minuts de cortesia respecte de l’hora establida vam pujar al saló. Déu meu, quina desolació. El saló era completament buit. Buit. Buit. Buit. Completament. Tan sols Pau Sanchis i Pepa Alós, les dues persones que fan la xerrada, un representant d’ACPV d’Ontinyent que juntament amb l’Associació eren els organitzadors de l’acte, i nosaltres dos. Ni tan sols s’havia allargat cap representant de l’Associació Cultural “El Ganxo” per comprovar que tot estiguera bé i eren els del poble, que feia esment la noticia de premsa. Bé, l’acte no es va suspendre. Pau i Pepa ens el van recrear per a un públic de tres persones. A Pepa no la coneixia, però he de dir que no em va decebre amb el seu somriure a flor de pell. En Pau he coincidit en més d’una ocasió en actes culturals en molts punts del territori, i és fenomenal.  Sincerament, vam gaudir de valent, d’una banda pel bon fer dels dos tertulians que en més d’una ocasió ens vam interpel·lar com si fora una conversa de grup que es va allargar més de l’habitual.

Amb tot me n’he tornat a casa dolguda. És dijous, són les set de la vesprada. Veure una sala buida imposa, perquè penses que el tema de la xerrada no interessa a ningú. Sembla que tots devien tindre molta feina. Ves a saber, quanta. En canvi les terrasses dels bars, estan plenes, a vessar de gent fent-se l’apero que diuen els francesos. Doncs, pense no deuen tindre tanta feina, els que estan prenen al bar. Potser ha estat un desencert l’hora, el dia? Ves a saber. Qualsevol excusa és bona.