Adéu a l'any amb un cert estranyament

Vaig anar a l’espectacle de l’Homenatge a la paraula que enguany complia el vint-i-vuité anys que organitza el CEIC de Gandia.

L’acte principal girava al voltant del poeta Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement, però també s’homenatjava Jordi de sant Jordi (finals S. XIV-1424), Joan Salvat Papasseit (1894-1924) i María Ibars (1892-1965).

Amb tots ells acomiade l'any 2024 tot esperant que el 2025 continue amb la mateixa il·lusió i ganes de fer moltes coses com fins ara. 

És veritat que enguany s'ha commemorat el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, però també és veritat que la poesia de Vicent Andrés Estellés mai no s'acaba. Així que els seus versos perduraran per sempre. Sempre hi trobarem un vers que ens sacsejarà, que ens emocionarà.

Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.

Raimon va musicar poemes dels nostres poetes més emblemàtics, però més desconeguts entre els quals Jordi de sant Jordi. Guarde molt especialment un disc de vinil com un tresor. Va ser el meu primer contacte amb la poesia d'aquest poeta, amb la sorpresa afegida que en la nostra llengua també hi havia grans poetes que desconeixíem. 

PRESONER

 

"Deserts d'amichs, de bens e de senyor,

en estrany loch y en stranya contrada,

luny de tot be, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caytivada,

me trop del tot en mal poder sotsmes;

no vey algu que de me s'aja cura,

e soy guardats, enclos, ferrats e pres,

de que·n fau grat a ma trista ventura.

 

Eu hay vist temps que no·m plasia res,

ara·m content de ço qui·m fay tristura,

e los grillons laugers ara preu mes

qu'en lo passat la bella brodadura.

Ffortuna vey qu'a mostrat son voler

sus me, volent qu'en tal punt vengut sia;

però no·m cur, pus ay fayt mon dever

ab tots los bons que·m trob en companyia.

 

Car prench conort de com suy presoner

per mon senyor, servint tant com podia,

d'armes sobrat e per major poder,

no per defaut gens de cavalleria.

E prench conort quan no puch conquerir

haver en res sens que treball no senta,

mas d'altra part cuyt de tristor morir

com vey que·l mon del revers se contenta.

 

Tots aquests mals no·m son res de soffrir

en esguart d'u qui al cor me destenta

e·m fay tot jorn d'esperança partir,

com no vey res que·ns avans d'una spenta

en acunçar nostre desliuramen,

e mes que vey ço que·ns demana Sforça,

que no sofir algu rahonamen,

de que langueix ma virtut e ma força.

 

Per que no say ni vey res al presen

que·m puixe dar en valor d'una scorça,

mas Deu tot sol, de qui prench fundamen

e de qui fiu, hi 'b qui mon cor c'esforça;

e d'altra part del bon rey liberal,

qui·m socorrech per gentilesa granda:

lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal,

qu'ell me·n traura, car soy jus sa comanda.

 

Reys virtuos, mon senyor natural,

tots al presen no us fem altra demanda,

mas que us recort que vostra sanch reyal

may defalli al qui fos de sa banda." 

Diran el que vulguen sobre la seua poesia, però Joan Salvat Papasseit per mi va ser un revulsiu en la poesia.

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

 

1

i quan confiats els arbres es vesteixen

ignoren els seus ulls

nit      dia      sol     estelada plena

 

i les rodes de la fortuna de la seva sina

 

i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

 

ignoren el seu ventre 

damunt la cripta ufana

que flameja el seu cos

vas de l’amor

llet i mel en son clos

flor d’atzabeja:

 

—quan confiats els arbres es vesteixen

ella és la Primavera

 

 

2

com una fletxa el seu mentó

quan besa

—com una fletxa els seus braços alçats

 

la seva sina com  una sageta

—una sageta el seu gest marxant

 

fletxa

arc

sageta

sagrari de carn:

 

i la joguina                        com la més tallant

 

 

El poema de la rosa als llavis. Joan Salvat-Papasseit

Aquest poema de Maria Ibars i Ibars diuen que està en preparació, jo encara no l'he pogut aconseguir. Esperarem un poc més. Mentrestant...

L'ENCESA

 

Nit de fosca setembrina

d'agradívol recordar.

Et trenava per la mar

bella resplandor molt fina

com un magnífic collar.

 

Les barques s'han ajustat

i han començat el quefer;

els fanals han llumenat

i tot peix enlluernat

es confon amb un sol ver.

 

I eren els llums de l'encesa

els que exornaven la mar,

exaltant sa reialesa

o proclamant-la deessa

amb un magnífic collar.

 

(Del llibre Antologia de poemes. València [en preparació])

Bombolles d'oxigen atrapades sota el llot

Passen els anys, però les fòbies i les pors no han desaparegut, han romàs amagades sota el llot i cada any n'aflora una bambolla per recordar-t'ho. Un dia ho escrius pensant-te que amb això ja n'hi haurà prou perquè desaparega el desassossec, tampoc, eixa no ha sigut la solució, només un pegot.

 

 

QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE

A “Los Peñeros”

 

Fa un bon grapat d'anys que pel mes d'octubre, a Adelina, li sobrevé un desassossec que no pot evitar. Fa temps que sap que la tardor l'afecta profundament; d'una banda, per culpa d'un estómac sensible als canvis estacionals; de l'altra, intueix que s'apropa la temporada en què se solen presentar, sense previ avís, fortes pluges que afecten l'àrea mediterrània, on viu. No és que li desagrade la pluja, sinó que des de llavors aquesta li produeix una basca que no pot reprimir.

          Asseguda en el sofà, Adelina segueix amb atenció el pronòstic de l'home del temps... Feia pocs mesos que vivien en Aiora. Tota la nit plovent com mai ho havia sentit. L'aigua colpejava la teulada amb una força desmesurada. Va dormir molt poc. Encenia el llum: cap gotera en el sostre. Per contra, per les finestres i portes, orientades al llevant, l'aigua s'escolava a dolls. «Una bona llevantada, va pensar». L’endemà la pluja semblava haver minvat un poc, i va dur els nens a l'escola. Cap al migdia, altra vegada el cel es va desplomar en el terra amerat;  per això, amb temps va decidir anar a arreplegar-los. La resta de pares va pensar el mateix i no hi havia manera d'arribar. Finalment, va decidir baixar del cotxe i continuar el trajecte que faltava amb l'aigua fins als genolls. Va ser una estona d'angoixa, buscar els nens i trobar-los en aquell caos circulatori. Finalment, tots tres van fer via cap a casa, en l'extraradi, després de proveir-se de butà per a un foguer de càmping; feia estona que estaven sense llum. Dir que plovia a bots i barrals és poc perquè mai de la vida havia vist una cosa així, els eixugaparabrises no donaven l'abast i calia anar amb molt de compte. El poble, en aquella eixida cap a Almansa, acabava en el pont de l'Escorxador que com una barrera natural, marcava el començament dels afores; en aquella hora anava ple d'aigua de banda a banda. La cortina de pluja no deixava veure d'on provenia l'aigua; multitud de torrenteres vingudes de totes bandes s'aplegaven en el pont per continuar riu avall i alimentar la llera de la rambla de sant Josep; a sota, la sèquia de reg que discorria tranquil·la enmig de l'eixutesa del pedruscall, ara a causa de la pluja torrencial havia anat creixent de manera imprevista. Es va deturar mentre decidia què fer: quedar-se allí? Passar?, en aquell moment quedar-se, significava que havia de buscar aixopluc en alguna casa. En creuar, corria el risc de quedar-s’hi empantanegada al bell mig. Així que, va respirar fort, va agafar el volant del cotxe, un Dyane 6, amb decisió i es va disposar a travessar el pont, en aquella hora, més riu que altra cosa. Com que va voler passar tan a poc a poc, el cotxe, se li va parar. En realitat no recorda si se li va calar. Ves a saber!, qualsevol cosa!, mai no s'havia vist en una situació similar. Després va saber que el problema va ser que se li havien banyat els ruptors. I així, al bell mig del pont, el cotxe es va quedar deturat amb l'aigua arran de porta. «Què fer ara: baixar? Sí, hauria d'agafar els nens, la botella de càmping i baixar. Per què no estava el seu marit? Ell sí que hauria sabut que fer, va pensar». De sobte, li va sobrevenir una crisi nerviosa i va començar a plorar. Els nens, en veure-la, també es van posar a plorar. A l'altra banda del pont, on hi havia l'escorxador i la casa dels peons de camins, un grup de curiosos s'havien aplegat per contemplar com creixia la rambla. Perquè aquesta pujava i pujava a una velocitat vertiginosa. Va abaixar el vidre en veure que un home se li apropava oferint-se-li: «Senyora, agafe els nens i el que tinga a mà i baixe del cotxe que la portarem a casa... On viu?... Tinc un tot terreny a l'altra banda. Els hi portarem..., va continuar l'home. Ja li traurem el cotxe i li'l deixarem en un alteró».

          Poc podia sospitar Adelina que al cap de dues hores una tromba d'aigua passaria per aquell mateix punt. Se li haguera pogut endur el cotxe, com va fer amb els d'uns quants veïns que els tenien aparcats en els carrers de més amunt; però això no va ser tot: la força de l'aigua també es va endur les vides humanes  d'un nen i dos adults. Un mur de contenció que desviava la trajectòria de la rambla que passava pel centre del poble cap als afores, va retornar al seu curs d'origen, i en el camí de tornada es va endur tot el que va trobar pel mig.

          Ja en la casa poc podien fer. Isolats en aquella urbanització de pocs veïns i ignorants de tot el que estava passant al poble es van preparar per a passar aquella nit, negra com un cuc, i sense mitjans per comunicar-se amb ningú. Van encendre unes espelmes mentre intentaven assabentar-se d’alguna notícia per un vell transistor de piles. Aigües avall, deien les veus dels locutors, un volum d'aigua com mai no s'havia vist saltava per damunt de les comportes dels embasaments que el Xúquer té en el tram de Cofrents a Tous. La pressa de Tous no ha suportat l'embat de l'aigua com ho han fet les altres; la coronació s'estava desfent a poc a poc a causa de la força de l'aigua. Amb tants mals presagis se'n van anar a dormir. A l'espona del llit van deixar l’imprescindible per vestir-se ràpidament, en cas que hi haguera necessitat urgent d'eixir a mitjan nit.

          Temps després va escoltar un home que, mig de broma, deia que tenia una caseta amb una noguera en la platja de Cullera. Però, Adelina mai no es va rescabalar d'aquell succés, i cada octubre tot se li torna vívid.

...mentre al centre d'Europa hi ha instal·lat un potent anticicló, per l'Estret de Gibraltar s'ha format una borrasca la tendència de la qual és desplaçar-se cap amunt de la península, això pot donar fortes pluges en tota l'àrea mediterrània...

 

Dijous a 20 d’octubre de 2016.

Mercè Lloret Llopis

Mea culpa. Un imperdonable oblit.

Un imperdonable oblit que ara vull reparar i és que em va passar per alt publicar la ressenya que vaig escriure per a la revista de llibres Caràcters del número 98 que es va publicar l’octubre de 2023. Es tractava del llibre, Torturades, que l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà havia publicat feia pocs mesos. A banda de la responsabilitat que sentia pel fet d'haver-me donat aquest llibre per a escriure una ressenya, he d'afegir que a mesura que el llegia se'm rebolicaven les tripes i creixia dins meu un sentiment de ràbia i d'impotència, de desconeixement, per tantes coses que havien passat sense imaginar-ho. Crec que aquest llibre no pot quedar relegat a l’oblit com passa en molts dels llibres que es publiquen, els quals són notícia la temporada de les presentacions després de publicats. Torturades és un llibre que cal tindre’l sempre a mà per avaluar quan hem avançat en democràcia.

 

Coratge, quan la utopia és molt més llunyana del que semblava

 

Coratge per aquest assaig dens, Torturades, amb el qual Gemma Pasqual i Escrivà relata, amb un estil brillant, els maltractaments i les tortures a què han estat sotmesos els cossos de les dones, pel fet de ser-ho, amb impunitat i vulneració dels drets fonamentals. Les dependències de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, a Via Laietana, amb l’objectiu de demostrar qui té el poder davant de qualsevol moviment de resistència, han sigut i són el lloc on s’exerceix la repressió política i l’ús de control social i de càstig contra qualsevol ciutadà. Com escriu l’autora a les primeres pàgines, «Aquestes parets no només amaguen els records dels horrors del franquisme, sinó també de la democràcia “imperfecta”, com va qualificar el diari The Economist Espanya el 2022».

 

El títol imposa i ja en els primers fulls l’estomac se’m regira. No voldria allunyar el lector que es propose llegir aquest assaig, dur però necessari, de Gemma Pasqual. No és, aquesta, la meua intenció, i recomane d’arribar fins al final. I sí, l’estomac se’m regira de ràbia, d’impotència, en comprovar que l’estat, que hauria de vetllar pels seus ciutadans, es desentén i dona suport a un tracte tan cruel com vexatori.

 

Coratge, el d’aquestes dones d’haver fet el pas i explicar-nos l’horror que han patit, mentre reviuen aquells moments d’incertesa, generadors d’un trauma difícil de superar. Relats que posen els pèls de punta. Que semblen irreals, com si hagueren passat en temps remots i en països allunyats del nostre entorn. Però no, són ben a la nostra vora, es tracta de la Prefectura de Policia de Barcelona, Via Laietana, 43, la casa del «Terror» com se la coneix, «Un únic edifici del carrer que és capaç d’apropiar-se del nom de la via sencera. No és estrany això perquè la por que ha generat no cap en aquells metres quadrats, sinó que inunda la història de la ciutat sencera. De tot el país», escriu Carla Vall i Duran al pròleg.

 

L’assaig ressegueix el camí de la nostra història més recent, des de la dècada dels quaranta fins a l’actualitat. Hi ha l’excepció del primer capítol, en el qual es narra una de les darreres detencions, la Xènia Garcia Riera, el 2019, que mostra la brutalitat policial i el nul respecte cap a les persones. En el darrer capítol es demana la fi de les funcions que encara exerceix l’edifici, amb una breu explicació del continent —els orígens de l’edifici—, i del contingut, què i qui s’amaga a dins i què caldria fer en un futur d’aquest immoble.

 

De cada dècada només hi trobem exemplificats els relats d’unes poques dones, amb noms com Soledad Real, Victòria Pujolar, Maria Rosa Borràs, Manola Rodríguez, Pilar Rebaque Mas, Maribel Ferrándiz, Carme Travesset, Carmen González, les germanes Serra i Puig, Maria Teresa Lecha i Bergés, Montserrat Tarragó, Mireia Comas, Ruth Gavarró, Teresa Alabèrnia, Núria Cadenes. Tretze dones torturades sota la dictadura franquista des de 1941, i huit més en la democràcia fins a 2019. A més de la Queixa 9306147. Noms que cal tindre presents perquè el seu relat continue sacsejant i colpint, com fa el sotrac d’un terratrèmol a qui el pateix. Elles són la punta de l’iceberg, la resta no ha tingut cabuda en aquest llibre per manca d’espai, però hi són. Perquè, continua Vall i Duran, «Aquestes pàgines són un acte contra l’oblit. […] darrere dels grans esdeveniments hi ha històries menudes que expliquen com hem aconseguit el dia a dia que gaudim.[…] i ens recorda com d’amagades hem estat al narrar esdeveniments històrics que són recollits de manera impersonalment masculina».

 

Coratge per afrontar les adversitats, però també per fer realitat els somnis. En Torturades trobem arguments suficients que ens encoratgen a continuar la lluita per «frenar la desmemòria» i aconseguir que l’edifici de la Prefectura de Policia de Barcelona, a Via Laietana, 43 deixe d’exercir les funcions que encara té per convertir-se en un lloc de memòria d’allò que mai no deuria haver ocorregut.