Passen els anys, però les fòbies i les pors no han desaparegut, han romàs amagades sota el llot i cada any n'aflora una bambolla per recordar-t'ho. Un dia ho escrius pensant-te que amb això ja n'hi haurà prou perquè desaparega el desassossec, tampoc, eixa no ha sigut la solució, només un pegot.
QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE
A “Los Peñeros”
Fa un bon grapat d'anys que pel mes d'octubre, a Adelina, li sobrevé un desassossec que no pot evitar. Fa temps que sap que la tardor l'afecta profundament; d'una banda, per culpa d'un estómac sensible als canvis estacionals; de l'altra, intueix que s'apropa la temporada en què se solen presentar, sense previ avís, fortes pluges que afecten l'àrea mediterrània, on viu. No és que li desagrade la pluja, sinó que des de llavors aquesta li produeix una basca que no pot reprimir.
Asseguda en el sofà, Adelina segueix amb atenció el pronòstic de l'home del temps... Feia pocs mesos que vivien en Aiora. Tota la nit plovent com mai ho havia sentit. L'aigua colpejava la teulada amb una força desmesurada. Va dormir molt poc. Encenia el llum: cap gotera en el sostre. Per contra, per les finestres i portes, orientades al llevant, l'aigua s'escolava a dolls. «Una bona llevantada, va pensar». L’endemà la pluja semblava haver minvat un poc, i va dur els nens a l'escola. Cap al migdia, altra vegada el cel es va desplomar en el terra amerat; per això, amb temps va decidir anar a arreplegar-los. La resta de pares va pensar el mateix i no hi havia manera d'arribar. Finalment, va decidir baixar del cotxe i continuar el trajecte que faltava amb l'aigua fins als genolls. Va ser una estona d'angoixa, buscar els nens i trobar-los en aquell caos circulatori. Finalment, tots tres van fer via cap a casa, en l'extraradi, després de proveir-se de butà per a un foguer de càmping; feia estona que estaven sense llum. Dir que plovia a bots i barrals és poc perquè mai de la vida havia vist una cosa així, els eixugaparabrises no donaven l'abast i calia anar amb molt de compte. El poble, en aquella eixida cap a Almansa, acabava en el pont de l'Escorxador que com una barrera natural, marcava el començament dels afores; en aquella hora anava ple d'aigua de banda a banda. La cortina de pluja no deixava veure d'on provenia l'aigua; multitud de torrenteres vingudes de totes bandes s'aplegaven en el pont per continuar riu avall i alimentar la llera de la rambla de sant Josep; a sota, la sèquia de reg que discorria tranquil·la enmig de l'eixutesa del pedruscall, ara a causa de la pluja torrencial havia anat creixent de manera imprevista. Es va deturar mentre decidia què fer: quedar-se allí? Passar?, en aquell moment quedar-se, significava que havia de buscar aixopluc en alguna casa. En creuar, corria el risc de quedar-s’hi empantanegada al bell mig. Així que, va respirar fort, va agafar el volant del cotxe, un Dyane 6, amb decisió i es va disposar a travessar el pont, en aquella hora, més riu que altra cosa. Com que va voler passar tan a poc a poc, el cotxe, se li va parar. En realitat no recorda si se li va calar. Ves a saber!, qualsevol cosa!, mai no s'havia vist en una situació similar. Després va saber que el problema va ser que se li havien banyat els ruptors. I així, al bell mig del pont, el cotxe es va quedar deturat amb l'aigua arran de porta. «Què fer ara: baixar? Sí, hauria d'agafar els nens, la botella de càmping i baixar. Per què no estava el seu marit? Ell sí que hauria sabut que fer, va pensar». De sobte, li va sobrevenir una crisi nerviosa i va començar a plorar. Els nens, en veure-la, també es van posar a plorar. A l'altra banda del pont, on hi havia l'escorxador i la casa dels peons de camins, un grup de curiosos s'havien aplegat per contemplar com creixia la rambla. Perquè aquesta pujava i pujava a una velocitat vertiginosa. Va abaixar el vidre en veure que un home se li apropava oferint-se-li: «Senyora, agafe els nens i el que tinga a mà i baixe del cotxe que la portarem a casa... On viu?... Tinc un tot terreny a l'altra banda. Els hi portarem..., va continuar l'home. Ja li traurem el cotxe i li'l deixarem en un alteró».
Poc podia sospitar Adelina que al cap de dues hores una tromba d'aigua passaria per aquell mateix punt. Se li haguera pogut endur el cotxe, com va fer amb els d'uns quants veïns que els tenien aparcats en els carrers de més amunt; però això no va ser tot: la força de l'aigua també es va endur les vides humanes d'un nen i dos adults. Un mur de contenció que desviava la trajectòria de la rambla que passava pel centre del poble cap als afores, va retornar al seu curs d'origen, i en el camí de tornada es va endur tot el que va trobar pel mig.
Ja en la casa poc podien fer. Isolats en aquella urbanització de pocs veïns i ignorants de tot el que estava passant al poble es van preparar per a passar aquella nit, negra com un cuc, i sense mitjans per comunicar-se amb ningú. Van encendre unes espelmes mentre intentaven assabentar-se d’alguna notícia per un vell transistor de piles. Aigües avall, deien les veus dels locutors, un volum d'aigua com mai no s'havia vist saltava per damunt de les comportes dels embasaments que el Xúquer té en el tram de Cofrents a Tous. La pressa de Tous no ha suportat l'embat de l'aigua com ho han fet les altres; la coronació s'estava desfent a poc a poc a causa de la força de l'aigua. Amb tants mals presagis se'n van anar a dormir. A l'espona del llit van deixar l’imprescindible per vestir-se ràpidament, en cas que hi haguera necessitat urgent d'eixir a mitjan nit.
Temps després va escoltar un home que, mig de broma, deia que tenia una caseta amb una noguera en la platja de Cullera. Però, Adelina mai no es va rescabalar d'aquell succés, i cada octubre tot se li torna vívid.
...mentre al centre d'Europa hi ha instal·lat un potent anticicló, per l'Estret de Gibraltar s'ha format una borrasca la tendència de la qual és desplaçar-se cap amunt de la península, això pot donar fortes pluges en tota l'àrea mediterrània...
Dijous a 20 d’octubre de 2016.
Mercè Lloret Llopis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada