dimecres, 27 de febrer del 2013

DOL EL DOL, DOLGUT DOLOR

Dissabte 
 
Potser la millor manera de treure's el dolor per la mort d'algú és expressar-ho, dir-ho, comunicar-ho, parlar-ho, en veu alta, per escrit, en resum treure's-ho de damunt fins que no se'ns enquiste a dintre. Vaig conèixer pel feisbuc l'entrada del bloc de Jovi Lozano-Seser Calcetins desparellats, Sobre el goig d'estimar, de celebrar i de cantar la vida... parlava de la mort de son pare, fa cosa de cinc anys. Un magnific escrit que em va emocionar doblement, per una banda perquè l'escrit transmetia un sentiment molt emotiu cap al pare desaparegut, per l'altra perquè em va vindre a la memòria la mort del meu, d'això ja fa prop de trenta anys, a qui durant molts anys vaig tindre present, però que, darrerament, me n'he adonat que ja no recorde tant assíduament com abans. De fet m'ha vingut a la memòria uns versos que vaig escriure, que casualment vaig traslladar a un altre poema i són els que han sobreviscut.

[...]
Com un esguard t’ha vingut a la memòria
el fil tan subtil que uneix
la mort i l’absència.
Ambdues, són només projeccions del pensament,
trets que mai no envelleixen
que mai no tornaràs a veure.
Evocacions que es dilueixen a poc a poc
reflectits al teu mirall.
Acabes de recordar les paraules d’aquell poema oblidat
que un dia et va dir a cau d’orella:


- Te n’aniràs
i mai no et tornaré a veure
i seràs com tots
que se’n van
i es perden per sempre - .

La percepció que en queda pels desapareguts, juntament amb els records i les emocions que hem sentit evolucionen amb el temps, s'aprimen fins esdevenir un buf delicat i imperceptible que sembla que s'haja volatilitzat, fins que de sobte torna a surar cap amunt, tot i que sense la força dels primers moments. Amb tot, vist des de la perspectiva del temps, em sembla que deuria d'haver-me tret el dol abans que no ho vaig fer, però cadascú és com és, i el dol és un sentiment personalíssim que t'acompanya a la vora, fins que assumeixes la desaparició de l'ésser volgut. A mi, em passa que he anat d'un dol a un altre perquè no me'ls he sabut treure de sobre, com quan el negre s'enllaçava entre dols, el color quedava instaurat com el color de la vida. De sobte, en haver escrit aquestes línies, a raig, m'he trobat que llegint Cendres de Ternils de Vicent Sanxis hi ha un paràgraf que li ve com anell al dit per al que volia dir

Algunes d'elles hom podia dir que gairebé totes les seues vides les passaven vestides d'aquest color, perquè per qualsevol parent s'hi posaven de dol, i això per anys. Així és que anaven enllaçant el dol per uns i altres i al remat se'ls passava mitja vida, si no sencera, vestides tothora com una mena d'escarabats.

i és que l'educació que he rebut, per ser d'una certa edat, em fa caure de vegades en el parany que se'm va incloure i desenllepissar-me'n costa déu i ajuda.

Barques fetes de corfa de pi que solia fer-me mon pare,
tallades amb un ganivet o una navalla, 
i que jo he seguit la tradicció amb els meus fills. 
Així que remenant pels calaixos me'ls he trobat.
 


Diumenge 
 
Dissabte m'havia proposat d'anar a casa d'una veïna, Marisa, per deixar-li un llibre. Mai no m'hi havia fixat. Aquestes coses solen passar, que no coneixes a algú que tens prop fins que un bon dia se t'il·lumina el seu rostre. Fa cosa de quinze dies vam estar parlant sobre sabons i perfums i olis i reciclatge. El títol del llibre no ve al cas, tot i que es tracta de El Perfum de Patrick Süskind, la qüestió és que en la conversa que vam encetar durant el parell d'hores que vaig estar a sa casa, va eixir el tema de la mort. Fa un parell d'anys se li va morir un fill de vint-i-cinc anys. Ja se sap que en les converses anem fent salts i tombarelles i passem d'un tema a un altre per associacions i semblances - si escoltarem el que hem parlat en una gravació veuríem com anem canviant de tema i ens desviem del que havíem començat a parlar-, per això estan els moderadors en les tertúlies, per no esgarriar-se. El cert és que no sabia com havíem anat a parar a aquell tema, la mort, i haguera volgut desviar la conversa, però no vaig saber com fer-ho. La veritat és que internament em trobava espantada, la vaig mirar en una mirada que intenta demanar disculpes per endavant, potser esperant trobar-me un rostre compungit, commogut, però no, el seu rostre no em parlava de mort, era un rostre amb la mort assumida, això ho vaig comprovar de seguida mentre els meus ulls d'espant la resseguien. Passats els instants que se'm vam fer eterns, la conversa va derivar cap a altres temes. Si he de ser sincera vaig eixir d'allí reconfortada, tot i que en ningun moment va haver una sola frase que expressara consol, no per ella, sinó per mi, només vam creuar missatges no verbals, els que es transmeten a través de la mirada.


Dilluns

Aquest matí he obert la finestra de la meua habitació per ventilar-la, en guaitar cap enfora he vist la caravana. Ahir la vam tornar a casa. Encara no fa sis mesos, la vaig regalar a una parella, amics del meu fill i la seua xicota. Em va fer il·lusió que tingueren una casa, ni que fóra per als caps de setmana de convivència en parella. Vaig recordar els meus anys de Sis-cents, els impediments a tots els desitjos, les discussions en casa. I els meus records llunyans es van unir el meu desig de solidaritat per donar-los un cert benestar.

Fa quinze dies, vaig rebre un missatge per què anara a recollir-la al càmping on l'havien instal·lada. Jordi s'ha mort. No ha pogut superar el càncer. Jo ja sabia que estava malalt, però quan aquest estiu van vindre la parella a per la caravana, el vaig veure tant content i il·lusionat per aquest raconet que anava a tindre, que jo creia que tenia tot el dret de gaudir-ne, vaig creure que la il·lusió li allargaria la vida. No la va utilitzar ni un sol cap de setmana. La malaltia el tenia atrapat fins que se'l va engolir embolicat com una crisàlide. I ara jo, amb la caravana i el record que em provoca em fan sentir un dol que no és meu, però que me l'he quedat.


Mentrestant 
 
Fa unes quantes setmanes vaig comprar en la llibreria Ambra de Gandia el cinquantè Premi Ausiàs March 2012, que havia guanyat Txema Martínez, al títol llisc Dol. M'agrada la poesia que escriu. Aquest poeta el vaig conèixer gràcies a l'antologia Imparables i a la presentació que se'n va fer a Gandia l'octubre del 2005. Escriure és un consol, una teràpia, una manera de treure's el dol de dintre i d'això parla el poemari d'abocar els sentiments cap enfora i treure's l'ofec que atenalla. Fa dies que vaig llegint-lo i rellegint-lo, poc a poc, endinsant-m'hi en els seus versos de cap a peus. Amb la seua lectura m'he procurat el meu consol. El meu dolor i el meu dol ha estat el seu dolor i el seu dol
 

Resurrecció

Et recordo assegut arran de la piscina,
les cames afonades, les mans afonades
entre els genolls i els ulls, cap cop, estàtua
arcaica vora l'aigua on jo em banyava.
T'estaves quiet cercant l'hàlit de la tarda
rere el teu mur que havies erigit,
d'aire vist i ciment, amb la teva mirada
de séquia d'aigua estanca,
que surava precisa, com des d'una espiera,
escodrinyant amb impostat desdeny
els camins que el desert al teu voltant creava
i transformava a cada instant, el teu.
Jo repicava el mur i cap porta s'obria.
Tu trencaves la pedra i jo no hi era,
era als afores, lluny, sota la pols de les cru illes
feia que t'esperava, de reüll, sense veure-hi,
com en un duel d'esquena a tu.
Ara em reptes de nou, amb la cara ensotada
al fons d'un altre mur, un rostre maquillat
en galtes i parpelles pel teu desert privat,
que et crea i et transforma, i t'aixeca en la nit
de tots els meus matins.
La teva mort
serà la meva resurrecció.


Alguns dels llibres esmentats en l'escrit.
 

dimecres, 20 de febrer del 2013

L'ametller de Maragall


Ametller en flor a casa meua:Mercè Lloret
 

Em retirava vora migdia, dissabte passat, després de passejar pels carrers de Xaló, de veure el mercat de vell, el rastro que ens van dir unes veïnes a qui vam preguntar, de visitar la cooperativa del vi per comprar panses. En arribar al cotxe algú ens havia deixat un fullet de propaganda enganxat al parabrisa, el vaig retirar i el vaig llegir per saber de que tractava. Publicitat, per si no sabia on anar a dinar. Per una banda un plànol dels carrers del poble de Xaló que m'indicava on trobar el restaurant per l'altre un escrit que deia

Ametllers en flor de la Vall de Xaló

En el mes de febrer, amb la floració d'ametllers, la vall del Pop assoleix la seua personalitat amb un gran atractiu paisatgístic. Els ametllers en flor han interessat artistes, pintors, fotògrafs i fins escriptors i poetes. Per als amants de la natura és a més un oportunitat per passejar per un camp acolorit de blancs en un moment en què s'anuncia l'arribada de la primavera.


A mig camí de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina (Barcelona 1860-1911)

La veritat és, que només per haver triat aquestos versos tan bonics de Joan Maragall i haver-los llegit en aquest precís moment de màxima floració, encara que allí el verd és més present que el blanc de les flors i les ametlletes són ja de la mida d'una oliva, haguera triat anar a dinar al restaurant, però teníem dinar de família a Senija i estava ja a punt. Em guardaré aquest fullet per a una altra ocasió que potser no serà molt llunyana. 
   

diumenge, 17 de febrer del 2013

Els interessos poètics de Teresa Pascual


Saló de Plens del Palau Marquesal_Otos_2009:mlloretl

En l'entrada anterior parlava d'Àngels Gregori, i ara vull parlar de Teresa Pascual, no sols perquè darrerament han publicat el poemari Herències a dues veus, sinó també perquè vaig tenir la sort i el goig de tenir-les com a convidades en la jornada de poesia que dins la setmana cultural d'Otos es va fer els anys 2005-2009, de fet va ser aquest darrer any quan van vindre, o siga que d'això fa poc més de tres anys, però el record d'aquelles hores encara em perdura.

Un nom, el de Teresa Pascual, que se'm va aparèixer per primera vegada amb Vosaltres paraules que coeditava amb Lluïsa Julià, i va anar prenent forma a través de poemes esparsos que se m'apareixien, ací i allà, entre els que destaque el volum editat per l'Institut Català de la Dona amb el títol Antologia de poesia catalana femenina a cura de Carme Riera, amb unes preciossimes il·lustracions d'Eulàlia Sariola, un altre va ser T'estimo... Més de cent poemes d'amor i de desig a cura de Sam Abrams, també Quinze poetes valencians del segle XX. Estudi introductori i selecció: Ferran Carbó i va acabar revelant-se-me amb Rebel·lió de la sal que com apunta Antoni Gomez és un poemari difícil i pel qual va rebre el Premi de la Crítica 2009. Aleshores, amb tot aquest bagatge de coneixement al voltant d'aquest nom em va fer molta il·lusió tenir-la, tant a Teresa com a Àngels, aquella vesprada nit i compartir per unes hores la seua poesia i el començament dels primers signes d'aquest diàleg que ben prompte va tindre els resultats que hem vist darrerament amb Herències.

Però la veritat és que el primer contacte amb la poesia de Teresa Pascual ve de la mà de l'Antologia de poesia catalana femenina a cura de Carme Riera, i en ella vaig trobar un poema que m'ha agradat molt llegir i rellegir, perquè m'obri la porta a molts records amagats, dels que sovint amaguem pels racons.


Foto de la portada de Rebel·lió de la sal: mlloretl


L’OBLIT NO ARRIBA A TOTES LES ESTANCES


L’oblit no arriba a totes les estances
i en elles, mare, vas guardar la por
creient que els teus fills mai la trobarien,
i hui que em veig servint-me dels teus gestos,
que el meu horror se sembla tant al teu,
que puc, com tu, sofrir que els ulls es perden,
oberts, cansats, i vells de repetir-se,
sé que en secret i quan ningú mirava
ens deixares les claus al replanell.
 
lloms de llibres:mlloretl

dijous, 14 de febrer del 2013

Com una baula: versos i veu i veu i versos

Àngels des del Palau Marquesal_Otos: any 2009. 




Llegia l'entrevista dels darrers dies en el diari el Punt-Avui que n'han fet a Àngels Gregori, on darrerament se n'han publicat a d'altres poetes com Maria Josep Escrivà o Marc Granell que imagine aniran ampliant al llarg de l'any, tot per commemorar l'any Estellés i Espriu, encara que, no cal dir que, això de les entrevistes d'enguany, és només un recurs, perquè tots els anys es commemoren naixements i morts i altres coses que ens volguem enginyar, perquè cada dia de cada any celebrem i commemoren coses. Doncs bé, un motiu per parlar de poesia amb els poetes pertinents. 
 
Però tornant a l'entrevista d'Àngels, el cas és que en mirar la fotografia m'ha fet l'efecte de tenir-la al davant, és a dir amb carn i ossos, tal i com l'he vista sempre quan he parlat amb ella o l'he tinguda ben a prop. He pogut captar el to rogenc dels seus cabells que contrasten amb la blancor del seu rostre i m'ha semblat que la fotografia em mirava a mi, només a mi, de sobte he sentit la seua veu que parlava. M'he trobat sense voler transportada cap a altres moments, tot escoltant els seus versos, i he recordat un dels molts poemes que li he sentit recitar, que per mi formen part d'una baula inseparable: versos i veu i veu i versos. 
 

EL POBLE

T'he parlat massa voltes del meu poble.
Però és que jo vinc de les sèquies,
dels barrancs, dels horts i dels canyars,
dels carrers blancs plens de calç
a la vora de la mar,
d'on vaig viure cada dia fins als divuit anys,
i aquestes coses queden atrapades a la carn
com una sangonera.

Les joves del meu poble
a les cames tenim secrets guardats,
punts mal curats, cicatrius dels vells records.
Jo m'he fet gran a la placeta,
en eixir de l'escola m'han perseguit pels carrers
que donen a l'Església jugant a polis i cacos,
i en cada carrera se n'anava la vida al darrere.
Jo he viscut setze anys amb els genolls pelats
i els colzes plens de morats,
però a tu,
aquestes coses et deuen semblar estúpides,
ridícules i banals, i mai no les entendràs.
Perquè mentre jo dibuixava samboris
a l'asfalt del carrer estret de l'àvia,
tu et jugaves l'última vida que et quedava
a la Playstation en l'habitació
d'un setè pis amb els quatre amics
de la línia vermella del Metro.
I tot això queda molt lluny de mi,
queda tan lluny de mi com entendre
que una llengua morta és aquella
que no té al diccionari la paraula Coca-Cola
i que ser important vol dir tenir entrades
al Google si hi piques el teu nom.

Ah, si els carrers tingueren ossos
i pogués mostrar-t'ho tot amb una radiografia!


dilluns, 4 de febrer del 2013

Tot passejant amb Salvador Espriu

 


Enguany, 2013, entre moltes de les cites assenyalades cal destacar la commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu 1913-1985. Darrerament he llegit alguns comentaris que elogien la seua figura i el mestratge que ha exercit en molta gent. Si dic que he llegit l'obra d'Espriu, mentiria, la veritat és que, tot i saber que és un gran escriptor, i d'haver cantat les cançons que Raimon ens ha transmès, he passat de puntetes per la seua obra. Fa uns quants anys, per ser més exactes pels volts de 1992, vaig comprar una novel·leta acabada d'editar, de pocs fulls, que m'havia cridat poderosament l'atenció pel títol que portava, Laia, tot seguit la vaig llegir. Recorde que em va agradar molt, però he de confessar que no vaig entendre'n el sentit, només la vaig llegir. Ara bé, recorde que em va cridar l'atenció la manera com estava escrita, la prosa concisa i bigarrada que contenia per al poc volum de l'exemplar, encara que també em va colpir el personatge de la protagonista, que durant un temps en va mantindre capficada. És hora, doncs, de tornar-la a mamprendre i comprovar si aquesta atracció continua existint. 
 
Anys després, per ser més exactes el 2005, quan cursava l'assignatura de Literatura catalana contemporània II vaig haver de fer un treball i analitzar el poema Assaig de càntic en el temple.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
El caminant i el mur. Salvador Espriu. 1954


No recorde exactament si la vaig triar jo o em va ser imposada per consultor. Això passa als qui estudiem a poc a poc i sense pressa. Aquestos dies he fet memòria, tot rebuscant pels documents emmagatzemats de l'ordinador i l'he llegida de nou, tant el poema com el que vaig redactar. La veritat és que tot i el respecte que em causava escoltar el nom d'Espriu, no em va quedar més remei que legir el poema, fins que el vaig interioritzar per entendre'l, el vaig fer meu, i és per això que per analitzar-lo vaig fer-me com a lector unes quantes preguntes perquè en la primera lectura només vaig saber llegir el poema. Qui parla en aquest poema?, a qui van adreçats els versos?, quan es van escriure?, com van ser concebuts i per què van ser escrits?. Raonaments que després d'una minuciosa recerca vaig arribar a comprendre. L'Espriu que parla dóna la paraula a la veu d'un personatge fictici a través del qual transmet els seus pensaments i dubtes en veu alta i en dóna la resposta tot i que el poema per mi queda obert. 
 
Recorde molt bé que en acabar el semestre vaig estar buscant obres d'Espriu per les diverses webs de llibres, i vaig trobar poc més que La pell de brau, lamentablement, de vegades, hi ha obres d'escriptors que els seus llibres s'esgoten i no es tornen a editar fins que no hi ha demanda per algun esdeveniment com el que ens ocupa de commemoració.

Aquests dies he obert novament el llibre pel pròleg i he trobat que les primeres ratlles continuen ben vives, com si el temps s'haguera detingut, i és que hi ha textos que semblen intemporals.

Vaig escriure La pell de brau dintre les dates que figuren al peu del llibre (Lavínia, juny de 1957. Sinera, juliol de 1958). Amb ell em proposava de demostrar, enfront d'unes paraules d'Ortega, que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d'entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancosa convivència ibèrica.
Aviat em vaig preguntar, i continuo preguntant-me, si l'esforç valia la pena[...].”

i tot seguit comença el primer poema que compon el poemari:

I
El brau, en l'arena de Sepharad,
envestia l'estesa pell
i en fa, enlairant-la, bandera.
Contra el vent, aquesta pell
de toro, del brau cobert de sang,
és ja parrac espesseït per l'or
del sol, per sempre lliurat al martiri
dels temps, oració nostra
i blasfèmia nostra.
Alhora víctima, botxí,
odi, amor, lament i rialla,
sota la closa eternitat del cel.

I continuant amb aquesta breu passejada personal amb SalvadorEspriu, només afegir que l'any passat mentre cursava La representació teatral amb el consultor Jordi Vilaró - un luxe de professor-, dels que es recorden llargament, quan preparàvem el primer treball en què havíem de triar entre l'Antígona de Sòfocles i la Lisístrata d'Aristòfanes. A l'aula, algú va comentar, que a casa tenia l'Antígona d'Espriu, el consultor va contestar que la guardara per un altre moment, que ben bé podia ser finalitzat el curs, ja que l'obra d'Espriu es desviava una miqueta de l'original. Doncs, a mi se'm va quedar el cuquet de llegir d'aquesta obra de teatre que, de moment, no he trobat al mercat, però que ara, acabat el trimestre, buscaré, bé per les biblioteques més pròximes, bé per les llibreries presencials, virtuals. Siga com siga aquesta peça teatral me l'he de llegir. 
 
I per acabar només puntualitzar que al començament he dit que he passat de puntetes per l'obra d'Espriu, però la veritat és que vaig empassant-me-la a poc a poc, és a dir sense pressa, però sense pausa.