 | ||||
| Àngels des del Palau Marquesal_Otos: any 2009. |
Llegia
l'entrevista dels darrers dies en el diari el Punt-Avui que n'han fet
a Àngels Gregori, on darrerament se n'han publicat a d'altres poetes
com Maria Josep Escrivà o Marc Granell que imagine aniran ampliant
al llarg de l'any, tot per commemorar l'any Estellés i Espriu,
encara que, no cal dir que, això de les entrevistes d'enguany, és
només un recurs, perquè tots els anys es commemoren naixements i
morts i altres coses que ens volguem enginyar, perquè cada dia de
cada any celebrem i commemoren coses. Doncs bé, un motiu per parlar
de poesia amb els poetes pertinents.
Però
tornant a l'entrevista d'Àngels, el cas és que en mirar la
fotografia m'ha fet l'efecte de tenir-la al davant, és a dir amb
carn i ossos, tal i com l'he vista sempre quan he parlat amb ella o
l'he tinguda ben a prop. He pogut captar el to rogenc dels seus
cabells que contrasten amb la blancor del seu rostre i m'ha semblat
que la fotografia em mirava a mi, només a mi, de sobte he sentit la
seua veu que parlava. M'he trobat sense voler transportada cap a
altres moments, tot escoltant els seus versos, i he recordat un dels
molts poemes que li he sentit recitar, que per mi formen part d'una
baula inseparable: versos i veu i veu i versos.
EL
POBLE
T'he
parlat massa voltes del meu poble.
Però
és que jo vinc de les sèquies,
dels
barrancs, dels horts i dels canyars,
dels
carrers blancs plens de calç
a
la vora de la mar,
d'on
vaig viure cada dia fins als divuit anys,
i
aquestes coses queden atrapades a la carn
com
una sangonera.
Les
joves del meu poble
a
les cames tenim secrets guardats,
punts
mal curats, cicatrius dels vells records.
Jo
m'he fet gran a la placeta,
en
eixir de l'escola m'han perseguit pels carrers
que
donen a l'Església jugant a polis i cacos,
i
en cada carrera se n'anava la vida al darrere.
Jo
he viscut setze anys amb els genolls pelats
i
els colzes plens de morats,
però
a tu,
aquestes
coses et deuen semblar estúpides,
ridícules
i banals, i mai no les entendràs.
Perquè
mentre jo dibuixava samboris
a
l'asfalt del carrer estret de l'àvia,
tu
et jugaves l'última vida que et quedava
a
la Playstation en l'habitació
d'un
setè pis amb els quatre amics
de
la línia vermella del Metro.
I
tot això queda molt lluny de mi,
queda
tan lluny de mi com entendre
que
una llengua morta és aquella
que
no té al diccionari la paraula Coca-Cola
i
que ser important vol dir tenir entrades
al
Google si hi piques el teu nom.
Ah,
si els carrers tingueren ossos
i
pogués mostrar-t'ho tot amb una radiografia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada