dijous, 14 de febrer del 2013

Com una baula: versos i veu i veu i versos

Àngels des del Palau Marquesal_Otos: any 2009. 




Llegia l'entrevista dels darrers dies en el diari el Punt-Avui que n'han fet a Àngels Gregori, on darrerament se n'han publicat a d'altres poetes com Maria Josep Escrivà o Marc Granell que imagine aniran ampliant al llarg de l'any, tot per commemorar l'any Estellés i Espriu, encara que, no cal dir que, això de les entrevistes d'enguany, és només un recurs, perquè tots els anys es commemoren naixements i morts i altres coses que ens volguem enginyar, perquè cada dia de cada any celebrem i commemoren coses. Doncs bé, un motiu per parlar de poesia amb els poetes pertinents. 
 
Però tornant a l'entrevista d'Àngels, el cas és que en mirar la fotografia m'ha fet l'efecte de tenir-la al davant, és a dir amb carn i ossos, tal i com l'he vista sempre quan he parlat amb ella o l'he tinguda ben a prop. He pogut captar el to rogenc dels seus cabells que contrasten amb la blancor del seu rostre i m'ha semblat que la fotografia em mirava a mi, només a mi, de sobte he sentit la seua veu que parlava. M'he trobat sense voler transportada cap a altres moments, tot escoltant els seus versos, i he recordat un dels molts poemes que li he sentit recitar, que per mi formen part d'una baula inseparable: versos i veu i veu i versos. 
 

EL POBLE

T'he parlat massa voltes del meu poble.
Però és que jo vinc de les sèquies,
dels barrancs, dels horts i dels canyars,
dels carrers blancs plens de calç
a la vora de la mar,
d'on vaig viure cada dia fins als divuit anys,
i aquestes coses queden atrapades a la carn
com una sangonera.

Les joves del meu poble
a les cames tenim secrets guardats,
punts mal curats, cicatrius dels vells records.
Jo m'he fet gran a la placeta,
en eixir de l'escola m'han perseguit pels carrers
que donen a l'Església jugant a polis i cacos,
i en cada carrera se n'anava la vida al darrere.
Jo he viscut setze anys amb els genolls pelats
i els colzes plens de morats,
però a tu,
aquestes coses et deuen semblar estúpides,
ridícules i banals, i mai no les entendràs.
Perquè mentre jo dibuixava samboris
a l'asfalt del carrer estret de l'àvia,
tu et jugaves l'última vida que et quedava
a la Playstation en l'habitació
d'un setè pis amb els quatre amics
de la línia vermella del Metro.
I tot això queda molt lluny de mi,
queda tan lluny de mi com entendre
que una llengua morta és aquella
que no té al diccionari la paraula Coca-Cola
i que ser important vol dir tenir entrades
al Google si hi piques el teu nom.

Ah, si els carrers tingueren ossos
i pogués mostrar-t'ho tot amb una radiografia!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada