DOL EL DOL, DOLGUT DOLOR

Dissabte 

 

Potser la millor manera de treure's el dolor per la mort d'algú és expressar-ho, dir-ho, comunicar-ho, parlar-ho, en veu alta, per escrit, en resum treure's-ho de damunt fins que no se'ns enquiste a dintre. Vaig conèixer pel feisbuc l'entrada del bloc de Jovi Lozano-Seser Calcetins desparellats, Sobre el goig d'estimar, de celebrar i de cantar la vida... parlava de la mort de son pare, fa cosa de cinc anys. Un magnific escrit que em va emocionar doblement, per una banda perquè l'escrit transmetia un sentiment molt emotiu cap al pare desaparegut, per l'altra perquè em va vindre a la memòria la mort del meu, d'això ja fa prop de trenta anys, a qui durant molts anys vaig tindre present, però que, darrerament, me n'he adonat que ja no recorde tant assíduament com abans. De fet m'ha vingut a la memòria uns versos que vaig escriure, que casualment vaig traslladar a un altre poema i són els que han sobreviscut.

[...]

Com un esguard t’ha vingut a la memòria

el fil tan subtil que uneix

la mort i l’absència.

Ambdues, són només projeccions del pensament,

trets que mai no envelleixen

que mai no tornaràs a veure.

Evocacions que es dilueixen a poc a poc

reflectits al teu mirall.

Acabes de recordar les paraules d’aquell poema oblidat

que un dia et va dir a cau d’orella:

- Te n’aniràs

i mai no et tornaré a veure

i seràs com tots

que se’n van

i es perden per sempre - .

La percepció que en queda pels desapareguts, juntament amb els records i les emocions que hem sentit evolucionen amb el temps, s'aprimen fins esdevenir un buf delicat i imperceptible que sembla que s'haja volatilitzat, fins que de sobte torna a surar cap amunt, tot i que sense la força dels primers moments. Amb tot, vist des de la perspectiva del temps, em sembla que deuria d'haver-me tret el dol abans que no ho vaig fer, però cadascú és com és, i el dol és un sentiment personalíssim que t'acompanya a la vora, fins que assumeixes la desaparició de l'ésser volgut. A mi, em passa que he anat d'un dol a un altre perquè no me'ls he sabut treure de sobre, com quan el negre s'enllaçava entre dols, el color quedava instaurat com el color de la vida. De sobte, en haver escrit aquestes línies, a raig, m'he trobat que llegint Cendres de Ternils de Vicent Sanxis hi ha un paràgraf que li ve com anell al dit per al que volia dir

Algunes d'elles hom podia dir que gairebé totes les seues vides les passaven vestides d'aquest color, perquè per qualsevol parent s'hi posaven de dol, i això per anys. Així és que anaven enllaçant el dol per uns i altres i al remat se'ls passava mitja vida, si no sencera, vestides tothora com una mena d'escarabats.

i és que l'educació que he rebut, per ser d'una certa edat, em fa caure de vegades en el parany que se'm va incloure i desenllepissar-me'n costa déu i ajuda.

Barques fetes de corfa de pi que solia fer-me mon pare,

tallades amb un ganivet o una navalla, 

i que jo he seguit la tradicció amb els meus fills. 

Així que remenant pels calaixos me'ls he trobat.

 

Diumenge 

 

Dissabte m'havia proposat d'anar a casa d'una veïna, Marisa, per deixar-li un llibre. Mai no m'hi havia fixat. Aquestes coses solen passar, que no coneixes a algú que tens prop fins que un bon dia se t'il·lumina el seu rostre. Fa cosa de quinze dies vam estar parlant sobre sabons i perfums i olis i reciclatge. El títol del llibre no ve al cas, tot i que es tracta de El Perfum de Patrick Süskind, la qüestió és que en la conversa que vam encetar durant el parell d'hores que vaig estar a sa casa, va eixir el tema de la mort. Fa un parell d'anys se li va morir un fill de vint-i-cinc anys. Ja se sap que en les converses anem fent salts i tombarelles i passem d'un tema a un altre per associacions i semblances - si escoltarem el que hem parlat en una gravació veuríem com anem canviant de tema i ens desviem del que havíem començat a parlar-, per això estan els moderadors en les tertúlies, per no esgarriar-se. El cert és que no sabia com havíem anat a parar a aquell tema, la mort, i haguera volgut desviar la conversa, però no vaig saber com fer-ho. La veritat és que internament em trobava espantada, la vaig mirar en una mirada que intenta demanar disculpes per endavant, potser esperant trobar-me un rostre compungit, commogut, però no, el seu rostre no em parlava de mort, era un rostre amb la mort assumida, això ho vaig comprovar de seguida mentre els meus ulls d'espant la resseguien. Passats els instants que se'm vam fer eterns, la conversa va derivar cap a altres temes. Si he de ser sincera vaig eixir d'allí reconfortada, tot i que en ningun moment va haver una sola frase que expressara consol, no per ella, sinó per mi, només vam creuar missatges no verbals, els que es transmeten a través de la mirada.

Dilluns

Aquest matí he obert la finestra de la meua habitació per ventilar-la, en guaitar cap enfora he vist la caravana. Ahir la vam tornar a casa. Encara no fa sis mesos, la vaig regalar a una parella, amics del meu fill i la seua xicota. Em va fer il·lusió que tingueren una casa, ni que fóra per als caps de setmana de convivència en parella. Vaig recordar els meus anys de Sis-cents, els impediments a tots els desitjos, les discussions en casa. I els meus records llunyans es van unir el meu desig de solidaritat per donar-los un cert benestar.

Fa quinze dies, vaig rebre un missatge per què anara a recollir-la al càmping on l'havien instal·lada. Jordi s'ha mort. No ha pogut superar el càncer. Jo ja sabia que estava malalt, però quan aquest estiu van vindre la parella a per la caravana, el vaig veure tant content i il·lusionat per aquest raconet que anava a tindre, que jo creia que tenia tot el dret de gaudir-ne, vaig creure que la il·lusió li allargaria la vida. No la va utilitzar ni un sol cap de setmana. La malaltia el tenia atrapat fins que se'l va engolir embolicat com una crisàlide. I ara jo, amb la caravana i el record que em provoca em fan sentir un dol que no és meu, però que me l'he quedat.

Mentrestant 

 

Fa unes quantes setmanes vaig comprar en la llibreria Ambra de Gandia el cinquantè Premi Ausiàs March 2012, que havia guanyat Txema Martínez, al títol llisc Dol. M'agrada la poesia que escriu. Aquest poeta el vaig conèixer gràcies a l'antologia Imparables i a la presentació que se'n va fer a Gandia l'octubre del 2005. Escriure és un consol, una teràpia, una manera de treure's el dol de dintre i d'això parla el poemari d'abocar els sentiments cap enfora i treure's l'ofec que atenalla. Fa dies que vaig llegint-lo i rellegint-lo, poc a poc, endinsant-m'hi en els seus versos de cap a peus. Amb la seua lectura m'he procurat el meu consol. El meu dolor i el meu dol ha estat el seu dolor i el seu dol. 

 

Resurrecció

Et recordo assegut arran de la piscina,

les cames afonades, les mans afonades

entre els genolls i els ulls, cap cop, estàtua

arcaica vora l'aigua on jo em banyava.

T'estaves quiet cercant l'hàlit de la tarda

rere el teu mur que havies erigit,

d'aire vist i ciment, amb la teva mirada

de séquia d'aigua estanca,

que surava precisa, com des d'una espiera,

escodrinyant amb impostat desdeny

els camins que el desert al teu voltant creava

i transformava a cada instant, el teu.

Jo repicava el mur i cap porta s'obria.

Tu trencaves la pedra i jo no hi era,

era als afores, lluny, sota la pols de les cru illes

feia que t'esperava, de reüll, sense veure-hi,

com en un duel d'esquena a tu.

Ara em reptes de nou, amb la cara ensotada

al fons d'un altre mur, un rostre maquillat

en galtes i parpelles pel teu desert privat,

que et crea i et transforma, i t'aixeca en la nit

de tots els meus matins.

La teva mort

serà la meva resurrecció.

Alguns dels llibres esmentats en l'escrit.