divendres, 20 de setembre del 2013

UN ESCRIT DEMANA AUXILI PER A EIXIR DE LA PENOMBRA

Fa un parell de setmanes vam celebrar el naixement del meu nét, Joel. Va ser exactament, dilluns dos de setembre, que casualment va coincidir amb el dia del seu natalici, fa cinc mesos. Per a la celebració es vam ajuntar  la família més propera, per bé que la festa era en dilluns, i el ple no va estar al cent per cent, molt sovint difícil d'aconseguir. Per a tal ocasió, alguns dels presents vam escriure unes paraules per desitjar-li al festejat les millors coses possibles en aquesta vida que tot just acaba de començar. Del meu escrit vaig fer unes quantes còpies que vaig repartir als assistents i me'n vaig quedar una, la que havia de llegir. 
 
Fa uns dies, ma mare em va dir que una veïna de casa li havia demanat el full per fer-se una fotocopia. Sembla que l'escrit que li havia mostrat, li havia agradat, i casualment també tenia algun afer similar a la vista. 
 
La veritat és que el vaig escriure a corre cuita, perquè em van avisar de l'esdeveniment amb poc temps d'antelació. D'haver-ho sabut amb temps, haguera insistit per altres camins, però com que no tenia massa dies per fer-lo, vaig optar per transmetre en l'escrit les sensacions que vaig tenir el dia en què Joel va vindre al món. Acabat el text i amb una posterior relectura em va semblar un pèl sentimental tocat d'un poc de sensibleria. Pero... que dimonis!, si sóc així, que passa que de tant en tant una part de mi guaite cap enfora?

Com tants altres escrits, aquest ja havia anat a parar a una carpeta de l'ordinador i poca cosa més. Però després del comentari de ma mare i d'uns dies de reflexió, he pensat que si li ha fet paper a una avia, com jo, que també va ser mare, com jo, també li podrà fer paper a algú altre. Quin sentit té deixar el document a l'ordinador, amagat, condemnat a la penombra de per vida?.

 

Aquest no és el meu nét, però li té una aire.


A LES MARES. A MA MARE. I A LA TEUA, ROSANA.
A LES QUE ENS HAN PRECEDIT I A LES QUE EN VINDRAN.


Feia poques hores del naixement de Joel. De visita com estava, vaig voler afegir-me a la invitació que la llevadora va fer a les mares i els seus fills que, com Rosana, aquell dia es trobaven en la planta de nounats de l'hospital de Dénia. Com una més, vaig asseure'm en l'aula per escoltar les explicacions i els consells de les matrones que parlaven de les primeres relacions entre mares i fills, i, en concret, de l'alletament. Mentre la comare parlava tot explicant els símptomes que aniríeu tenint, de sobte, se'm van fer presents un munt de sensacions que em van eriçar la pell. Se'm van obrir les portes del bagul dels records. Uns records catalogats i col·locats a bon recer durant molts anys, com aquell qui diu, tota una vida. Que havent passat, com que són tan personals i subjectius semblen no importar ja a ningú. Records que només estan endormiscats, fins que, de sobte, el mínim detall d'unes paraules els desperta i tornen a reviure. Tot ix a la llum. El dos d'abril de 2013 va ser Joel. Fa anys, uns quants, van ser Andreu i Diego. I abans, molt abans vaig ser jo, i ma mare com a protagonista, i així podríem recular moltes generacions. Tot canvia i evoluciona, però el naixement d'un fill és sempre el mateix, perquè els sentiments que genera no coneixen les noves tecnologies. Encara és lluny que els aparells electrònics tinguen els mateixos sentiments que tenim els humans. Tot arribarà, però no a hores d'ara.

dilluns, 16 de setembre del 2013

MIRABILIS JALAPA


Aquest estiu per a molta gent ha estat molt bo. Una calor continguda i amb mesura. No dic que no, però si confiava que el bany se m'allargaria tot el setembre, com altres anys, m'equivocava. Ja veníem d'un juliol no massa calorós. I a més d'una primavera plujosa que el camp agraeix, però el meu cultiu hortolà anava una miqueta endarrerit per l'època que tocava.

Em ve al cap que tots els anys en arribar mitjan agost ma mare sempre em diu el mateix refrany, “la Mare de Déu en el llit, prepara-li la jupa al teu marit” i crec que enguany potser tinga raó, les darreres tempestes han refrescat el final d'agost. Ja sé, que a tots els llocs no ha plogut igual, però, pam dalt pam baix, tots anem saturats d'aigua. Però si les tomaqueres i els alficossos no han pogut resistir tanta pluja, ho han agraït les cols, les flor-i-cols i els porros. Però el mes de setembre continua plujós, fa dies que passa un núvol i en tan sols uns minuts deixa caure un ruixat impressionat. M'estalvia un rec, i això haguera vingut bé a l'horta en compte de tanta aigua de colp com van tindre. Però l'oratge tan previsible per als que ens interessem pel temps que farà, en resulta imprevisible la quantitat que pot caure. De sobte he recordat uns versos dedicats a la pluja de Gaspar Jaén i Urban que no fa molt llegia aTestament (Sonets de l'hort de les palmeres) que diuen

!Com tremolen les fulles sota l'aiguat que cau!
Al sud la pluja és rara i ve com un miracle,
ompli d'aigua amb estrèpit els aljubs de les cases,
s'infiltra dins la terra, fa florir l'herba als camps

i prepara la vida dels animals i els homes.

[...]


La veritat és que tret d'alguns cultius que els toca anar acabant el seu cicle i s'assequen ben de pressa, la resta de plantes estan exuberants, verdes, tendres i plenes de flors, amb aquest setembre que ve a ser com l'abril i el maig primaveral, i una de les que trobe més bonica i florida és la flor de nit. Curiosament mentre altres flors es tanquen en anar-se'n el sol, el mirabajà les obre en fer-se fosc fins l'endemà que el sol torna a eixir i és quan desprenen el seu perfum característic. He recordat que fa anys vaig escriure uns versos que he hagut de buscar i treure'ls les teranyines. També perquè sense adonar-me'n he penjat en l'encapçalament del blog la fotografia de la flor de nit que creix ací i allà pel jardí.
 




Només la nit en què el Llevant mou,
m’arriben glopades flairants i embafoses
de les flors de nit.

És la nit en què evoque altres nits.
Les que foren de la meua infantesa
amb la mar per protagonista.

Com un caragol (de mar),
resseguisc llastres de perfums
salobres a vora platja.

Olors de menjars - olis refregits –
de cuines improvisades al ras.
Sentors de bars.

Contemple el pas lent de les dunes,
i espie les callades roderes
d'escarabats piloters a ple sol,
i els seus amagatalls secrets.

Guaite rogles de xiquets en la fosca
i freda arena.

Em venen remor de converses
que se’n fugen i
el mormoleig de l’onada infinita
que no para,
mentre s’engul els camins sinuosos
de les nostres petjades.

Per les butxaques sempre duc
llavors de mirabajà.

Instants en ambre/2005/2006 (inèdit)


dimecres, 4 de setembre del 2013

HUI, ESTELLÉS FA ANYS. CELEBREM-HO

 Hui, 4 de setembre de 2013 Vicent A. Estellés fa 89 anys. 


M'ha agradat molt aquesta imatge d'Estellés que m'he permés prendre prestada, assegut en un banc i observant la gent que passa.


Cançó de bressol és un dels primers poemes que vaig llegir d'Estellés. Des de llavors m'agrada rellegir-la perquè, casualment, aquest també va ser el meu any de naixement i sempre he pensat que haguera pogut ser mon pare. 
 

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Octubre, 1953

La nit, dins Obres Completes 1: Recomane tenebres.