Aquest
estiu per a molta gent ha estat molt bo. Una calor continguda i amb
mesura. No dic que no, però si confiava que el bany se m'allargaria
tot el setembre, com altres anys, m'equivocava. Ja veníem d'un juliol
no massa calorós. I a més d'una
primavera plujosa que el camp agraeix, però el
meu cultiu hortolà anava
una miqueta endarrerit
per l'època que tocava.
Em
ve al cap que tots els anys en arribar
mitjan agost ma mare sempre em diu el mateix refrany, “la Mare de
Déu en el llit, prepara-li la jupa al teu marit” i crec que
enguany potser tinga raó, les darreres tempestes han refrescat el
final d'agost. Ja sé, que a tots els llocs no ha plogut igual, però,
pam dalt pam baix, tots anem saturats d'aigua. Però
si les tomaqueres i els alficossos no han
pogut resistir tanta pluja, ho han agraït
les cols, les flor-i-cols i els porros.
Però el mes de setembre continua plujós, fa dies que passa un núvol
i en tan sols uns minuts deixa caure un ruixat impressionat.
M'estalvia un rec, i això haguera vingut bé a l'horta en compte de
tanta aigua de colp com van tindre. Però l'oratge tan previsible per
als que ens interessem pel temps que farà, en resulta imprevisible
la quantitat que pot caure. De sobte
he recordat uns versos dedicats a la pluja de Gaspar Jaén i Urban
que no fa molt llegia aTestament (Sonets de l'hort de les palmeres) que
diuen
!Com
tremolen les fulles sota l'aiguat que cau!
Al
sud la pluja és rara i ve com un miracle,
ompli
d'aigua amb estrèpit els aljubs de les cases,
s'infiltra
dins la terra, fa florir l'herba als camps
i
prepara la vida dels animals i els homes.
[...]
La veritat és que tret
d'alguns cultius que
els toca anar acabant el seu cicle i s'assequen ben de pressa, la
resta de plantes estan exuberants, verdes, tendres i plenes de flors,
amb aquest setembre que ve a ser com l'abril i el maig primaveral, i
una de les que trobe més bonica i florida és la flor de nit.
Curiosament mentre altres flors es tanquen
en anar-se'n el sol, el mirabajà les obre en fer-se fosc fins
l'endemà que el sol torna a eixir i és quan desprenen el seu perfum
característic. He recordat que fa anys
vaig escriure uns versos que he hagut de buscar i treure'ls les
teranyines. També perquè sense
adonar-me'n he penjat en l'encapçalament del blog la fotografia de
la flor de nit que creix ací i allà pel jardí.
Només
la nit en què el Llevant mou,
m’arriben
glopades flairants i embafoses
de
les flors de nit.
És
la nit en què evoque altres nits.
Les
que foren de la meua infantesa
amb
la mar per protagonista.
Com
un caragol (de mar),
resseguisc
llastres de perfums
salobres
a vora platja.
Olors
de menjars - olis refregits –
de
cuines improvisades al ras.
Sentors
de bars.
Contemple
el pas lent de les dunes,
i
espie les callades roderes
d'escarabats
piloters a ple sol,
i
els seus amagatalls secrets.
Guaite
rogles de xiquets en la fosca
i
freda arena.
Em
venen remor de converses
que
se’n fugen i
el
mormoleig de l’onada infinita
que
no para,
mentre
s’engul els camins sinuosos
de
les nostres petjades.
Per
les butxaques sempre duc
llavors
de mirabajà.
Instants
en ambre/2005/2006 (inèdit)
Quan vaig veure que havies posat les flors de nit --que m'estime especialment-- com a capçalera anava a fer un comentari, però em vaig descuidar... Ara ja no puc deixar-ho passar: precioses les fotos, i l'entrada magnífica; però el poema m'ha deixat simplement sense paraules... Gràcies.
ResponEliminahola Alfred,
ResponEliminaa mi també m'agraden molt aquestes flors, que els darrers dies estan en plena floració. Vaig penjar la fotografia a la capçalera sense pensar en res, només que em semblava que era una flor que em portava l'estiu. Després en veure-la penjada em va venir al cap que aquesta flor em portava molts records d'infantesa. No ho he escrit al blog, però la platja que em recorda és la de Bellreguard que era on estiuejava.
Una abraçada,
Mercè