Fa
un parell de setmanes vam celebrar el naixement del meu nét, Joel.
Va ser exactament, dilluns dos de setembre, que casualment va
coincidir amb el dia del seu natalici, fa cinc mesos. Per a la
celebració es vam ajuntar la família més propera, per
bé que la festa era en dilluns, i el ple no va estar al cent per
cent, molt sovint difícil d'aconseguir. Per a tal ocasió, alguns
dels presents vam escriure unes paraules per desitjar-li al festejat
les millors coses possibles en aquesta vida que tot just acaba de
començar. Del meu escrit vaig fer unes quantes còpies que vaig
repartir als assistents i me'n vaig quedar una, la que havia de
llegir.
Fa
uns dies, ma mare em va dir que una veïna de casa li havia demanat
el full per fer-se una fotocopia. Sembla que l'escrit que li havia
mostrat, li havia agradat, i casualment també tenia algun afer
similar a la vista.
La
veritat és que el vaig escriure a corre cuita, perquè em van avisar
de l'esdeveniment amb poc temps d'antelació. D'haver-ho sabut amb
temps, haguera insistit per altres camins,
però com que no tenia massa dies per fer-lo, vaig optar per
transmetre en l'escrit les sensacions que vaig tenir el dia en què
Joel va vindre al món. Acabat el text i amb una posterior relectura
em va semblar un pèl sentimental tocat d'un poc de sensibleria. Pero...
que dimonis!, si sóc així, que passa que de tant en tant una part
de mi guaite cap enfora?
Com
tants altres escrits, aquest ja havia anat a parar a una carpeta de
l'ordinador i poca cosa més. Però després del comentari de ma mare
i d'uns dies de reflexió, he pensat que si li ha fet paper a una
avia, com jo, que també va ser mare, com jo, també li podrà fer
paper a algú altre. Quin sentit té deixar el document a
l'ordinador, amagat, condemnat a la penombra de per vida?.
Aquest no és el meu nét, però li té una aire.
A LES MARES. A MA MARE. I
A LA TEUA, ROSANA.
A LES QUE ENS HAN
PRECEDIT I A LES QUE EN VINDRAN.
Feia poques hores del
naixement de Joel. De visita com estava, vaig voler afegir-me a la
invitació que la llevadora
va fer a les
mares i els seus fills que, com Rosana, aquell dia es trobaven en la
planta de nounats de l'hospital de Dénia. Com una més, vaig
asseure'm en l'aula per escoltar les explicacions i els consells de
les matrones que parlaven de les primeres relacions entre mares i
fills, i, en concret, de l'alletament. Mentre la comare parlava tot
explicant els símptomes que aniríeu tenint, de
sobte, se'm van
fer presents un
munt de sensacions que em van eriçar la pell. Se'm van obrir les
portes del bagul dels records. Uns records
catalogats
i col·locats a bon recer durant molts anys, com aquell qui
diu, tota una vida. Que havent passat, com que són tan personals i
subjectius semblen no importar ja a
ningú. Records
que només estan endormiscats,
fins que, de sobte, el mínim detall d'unes paraules els desperta i
tornen a reviure. Tot ix a la llum. El dos d'abril de 2013 va ser
Joel. Fa anys, uns quants, van ser Andreu i Diego. I abans, molt
abans vaig ser jo, i ma mare com a protagonista, i així podríem
recular moltes generacions. Tot canvia i evoluciona, però el
naixement d'un fill és sempre el mateix, perquè els sentiments que
genera no coneixen les noves tecnologies. Encara és lluny que els
aparells electrònics tinguen els mateixos sentiments que tenim els
humans. Tot arribarà, però no a hores d'ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada