PREMIANT LA POESIA EN EL NOM DEL PARE MIRET: Joan Deusa Dalmau

Divendres passat, 19 de juliol, per segon any consecutiu, des del districte de Beniopa, gràcies a la iniciativa de Saforissims Societat Literària i dels festers de la Mare de Déu dels Desemparats, veïnat i amics ens vam reunir per a lliurar el II Premi de Poesia Pare Miret.

Si l'han passat l'organització va ser més pensat i fet, i ens van convocar en la plaça de la presó, enguany han tingut tot l'any per no deixar res a la improvisació, s'estrenava un lloc emblemàtic per als beniopers que coneixen per l'antic edifici de la Quadra. Res a veure en el que hi ha ara, i on tindrà espai per als assajos la banda i més coses. Ja ho anirem comprovant.

Després de recordar-nos qui era el pare Miret en la persona d'Emili Selfa Fort, les veus d'Isabel Canet, Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver van omplir el pati amb un bon grapat de versos d'aquest benioper il·lustre. 

Però bé, enguany el premiat Joan Deusa Dalmau, com els finalistes i el premiat de l'any passat, Joan Manuel Matoses, han vist editats els seus poemes en una plaqueta que Edicions 96 ha fet per a l'ocasió. La portada llueix l'escultura que Josep Basset Alberola el seu autor, ha creat per a honorar aquest premi. Escultura es pot apreciar millor en el primer full de la plaqueta, i una explicació detallada del seu significat. 

EL PLOR DELS SAMARUCS

Escric des del balcó d'un apartament on veig un tros de mar.

rep cartes d'amics que m'escriuen a Barcelona, les llig.

tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això

puc fer viatges a València i al centre de Gandia. 

Queden ja pocs iogurs i poca carn a la nevera.

Tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca. 

Damunt de la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant

i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons

sobre la certesa. 

Deixe tot el lirisme per a la vesprada 

perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries

i, si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,

quan l'ona morta des de l'arena és violeta.

o agafe la meua vella bicicleta i entre els caminals cap a Xeresa,

a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull carabasses.

Quan vaig i quan torne, travesse el llac del Samaruc

i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor

i els samarucs ploren i fan bambolles sota l'aigua dels llacs.

A vosaltres vos deixe la meua obra, els dic. 

I torne a casa sentint-los i ja no dic res i no hi ha res a dir

quan ha arribat la nit

i les dents esmolades del monstre

i l'espasa rovellada enlaire.

I ara, en un comentari molt personal, diré que quan l'autor va llegir-nos el seu poema al públic que estàvem a sota, no vaig acabar de copsar-lo del tot. Ha sigut quan, tranquil·lament, en casa, que me l'he rellegit que he pogut apreciar la qualitat d'aquest poema que, tot i que sembla senzill, de lectura fàcil, pla i directe, amaga la sensibilitat extraordinària d'una persona que veu i mira alhora tot el que té al seu voltant.

 

Jurat, autor de l'escultura, Josep Basset i Joan Deusa Dalmau guanyador del II Premi de Poesia Pare Miret 2019

TOT RECORDANT VICENT OLASO

Exactament no ho recordava, però quan he obert el poemari Que tot plegat no semble mentida de Vicent Olaso, escrit en lletra menuda, a la banda de baix, hi havia la data de dos de novembre de 2017. Tan sols feia uns dies que el poemari s'acabava d'editar, octubre del 2017. I tot seguit es fa fer la primera presentació a la llibreria Ambra de Gandia a la qual vaig anar. Ja en casa, tranquil·lament, me'l vaig anar llegint mentre recordava les paraules que havia sentit aquella vesprada. Però, ja se sap que, una cosa és el que els poetes expliquen i l'altra les imatges que cadascú recrea com a lector. A mi, aquells versos m'entraven, de fet els he rellegit més d'una vegada i continuaré fent-ho.

  

He deixat unes mentides per terra,
baldes negligides, taques no rentades.
Els espills bruts ja no tornen la imatge,
i els llençols arrapen com un gat nerviós.

Rebutge apocalipsis.
Fuig de les errades.
Ja no plore pel passat.

Assaboriré la placidesa
d'ocupar-me tan sols
en uns pocs litigis pendents.

Quan no puga seguir-te,
trau-me a porxo amb una flassada.
El vent serà el meu aliat
per fondre-m'hi subtilment.


Que tot plegat no sembla mentida. Vicent Olaso. Edicions 96, Octubre 2017

ALS AMICS DE TRISTOR

M'agrada escoltar música a totes hores, encara que segons el moment trie una música o altra, això segons ix el dia que també influeix en el meu estat anímic i em demana una música o altra. Uns dies escolte música clàssica, barroca, antiga, d'altres música d'arreu del món. Quasi diria que m'agrada quasi tota la música, tret de certa música paxanguera que en moments puntuals no queda més remei que aguantar perquè no pots fugir d'ella. El fet és que porte el que va de setmana escoltant el darrer disc d'Eva Dénia «Quan abril era abril» que vaig comprar dissabte passat, acabat el concert que, després d'haver-lo suspès el passat mes de desembre, va presentar, ara si, en el Teatre del Raval, en Gandia. 

 

Realment el cap de setmana passat, va ser d'eixos caps de setmana llargs i complets al cent per cent, i si dic llarg és perquè va començar en dijous en el Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi amb al visionat del documental L'Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai es va fer en el Verkami del qual he tingut el gust de participar, si sou capaços de llegir tots els noms podeu llegir el meu nom en la samarreta.

Divendres vaig tindre el goig d'escolar de nou a Pep Gimeno «Botifarra» amb el grup de metalls, Spanish Brass, en Benigànim, una passada de música, tant l'un com els altres. 

 

Ara bé, el dissabte com ja he dit més amunt no vaig voler perdre'm el concert d'Eva Dénia. Allà que ens vam presentar a l'hora orada. Si bé es cert que el concert em va agradar molt, destacaria per sobre de tot el regust que m'ha quedat d'ell. Un regust que de tant em fa l'efecte de continuar paladejant com si m'acabara de menjar el millor plat del món i encara el tinguera davant dels ulls. Hi ha vegades que sense saber com una cosa m'atrau com se m'entravessa i ja la tenim, en aquest cas vaig trobar deliciosa la simbiosi formada per la parella  Eva i Merxe, la violoncel·lista acompanyant, les vaig trobar ben travades i compenetrades tant que l'una no podia anar sense l'altra, i això em va fer gaudir com una boja. La veritat és que em va costar d'alçar-me de la butaca, i això després d'uns quants bisos. La música ja és bona i ho és venint de la mestria dels seus compositors i arranjadors, però les lletres encara són molt millors, dignes de llegir-se separades de la música que l'acompanyen. Se'm fa difícil triar entre totes elles, però com que ho he de fer triaré la primera de totes les cançons que encapçalen el disc que no és la que li dóna el nom, sinó un poema musicat de la poeta Maria Beneyto 

ALS AMICS DE TRISTOR 

Als amics de tristor, però, els diria

que l’au del pit encara viu i nia.

Que ja vindrà la nit, i la mà freda

refusarà el lleu tacte de la seda

per a cercar d’una altra mà la mida

en allò que potser encara és vida.

Us recomane el sol i l’específic,

la tendra companyia, el frigorífic

on refredar els somnis vells, a cura

del grau de l’escaient temperatura.

I, en cohort xicotet, la frase feta:

“Encara queda sol en la torreta”

TEMPS DE TARDOR. FRUITA SABOROSA

Enguany es pot considerar que ha estat, almenys en la Vall d'Albaida,  de sequera austera. En canvi  molts dels arbres fruiters han donat més fruita que altres anys, misteris de la natura. Així que si algú vol fer-se codonyat, ja sap on n'hi ha, de codonys.

A cau d'orella,

a frec de canyar

Me'n recorde de la senda de l'Ametla,

de l'horta a la Canal i els codonys,

de l'ombra als caquiers, d'aquella frescor natural,

del capvespre i els núvols llargs,

de les pomes agres i del melonar.

[...]

Josep Sanchis Carbonell. Amaeratge. Novembre del 2000. Ontinyent (la Vall d'Albaida)

He perdut el compte les vegades que hem anat a aclarir els caquis. N'hi ha per a donar i vendre. Van madurant a poc a poc, escalonats. Cada setmana en cull un plat, només són per a mi. Torne a dir el mateix que abans, si algú en vol li done permís per anar a collir-ne.

Aquesta fotografia i la següent pretenen mostrar com es menja un caqui. Dels d'abans, que es pelaven i amb cullera o xuclant se'ls menjàvem. Mmmnnnnn, boníssims. Reivindique aquesta menja tan suculenta i saborosa. Per als qui ens agrada aquesta fruita!. 

 

Després d'uns dies de pluja, o si més no de no veure el sol, amb dies ombrívols i grisos que pressuposaven que, d'un dia per l'altre, ja se'ns havia instal·lat la tardor, aquests dies tornem a tenir un cel ben lluminós i un sol ben brillant al bell mig de la volta celeste. Mentrestant, les fulles d'alguns arbres comencen a donar senyals de falta de llum, en canvi altres els costa més fer-se a la idea que tard o d'hora hauran de quedar les seues branques despullades. I així, a poc a poc, alguns deixen al descobert els fruits que han anat creixen i madurant, embolcallats per fullam que els protegia de mirades inoportunes. 

 

Per a mi, antic que em sent,

setembre és el mes més dolç de l'any,

el temps d'or del raïm, quan daura

el cor

dels melons i les figues

insinuen una gota assolellada de mel;

quan s'acotonen de groc

olorós els codonys

i les magranes, ai, les magranes

pengen de l'arbre

com cofres de goig.

[...]

Setembre

Josep Piera. El temps trobat. Premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2013. Ed. Bromera.

Com cofres de goig que diu Josep Piera en els seus versos. Ara comença l'època d'aquesta fruita. Jo ja he començat ha obrir els cofres. Verdaderament són un goig. 

PAISATGES SENSE PRESÈNCIES

 Pinyes  que guarde en record d'un cedre que se'ns va assecar.

 

La passejada pels carrers gandiencs, de moment fa un pausa, m'ature, i ho faig amb el poeta Carles Miret Estruch i el poemari Belleses arbitràries amb què va guanyar el XXXII premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, el 2012. Ben aprop hi ha altres localitats per tafanejar, sense allargar-se massa, així és que cap a un altre lloc.

Mentre llig aquestes Belleses  de Carles Miret, arbitràries, m'ha vingut al cap un comentari de Manel Arcos al programa radiofònic Paraules en silenci emès el 04.12.2012, que  estic escoltant, darrerament, en què presenta la poeta Joana Navarro Franco i el seu poemari Besllum. Elena Bornals, l'autora del pròleg, diu de la poesia de la poeta que “la poesia no cal veure-la, només sentir-la en abstracte com la música” i he pensat que això mateix se li poc aplicar als versos de Carles Miret en aquesta meua primera lectura,

Paisatges sense presències.

La resposta a la pregunta és un parany.

Els ocells, com els somnis,

no deuen desvetllar-se mentre volen.

Però mentre escric aquesta entrada, divendres passat, dia 23 d'agost, me n'assabente que dissabte Carles Miret Estruch presenta el seu poemari a Els Poblets. Així que deixe en suspens l'entrada que anava a fer amb la intenció de conèixer autor i obra o el que s'hi presente. A l'hora anunciada, les 20,30 de la vesprada del 24 d'agost, en companyia d'un bon grapat de gent que s'hi vam aplegar vaig poder gaudir per una estona d'aquestes Belleses arbitràries que com el mateix autor em va escriure en la dedicatòria contenen “un grapat de poemes il·lusionats i dolorosos, a la vora de la mar, amb la brisa del crepuscle i sobre les runes d'una vil·la romana”, tot un luxe això de la vil·la romana, perquè també em vaig assabentar que Carles és arqueòleg. I gràcies a aquest detall la nova relectura dels seus versos em resulta molt més entenedora.

M'arrape la cara amb terra,

la terra de tots els nostres morts.

No hi ha simbolisme possible,

no hi ha camí de retirada.

Com si ella mateixa buscàs

la sang oberta sense clivells,

allò abrusador dels cossos violentats.

Falten pocs dies per què finalitze l'agost. Aquest estiu, per mi ha estat ben estrany. Sense les persistents calorades que encara reté la meua memòria de l'estiu passat, enguany les nits han estat més aïna fresquetes, i molts dies els matins m'han despertat amb els vidres del cotxe banyats pel reixiu que el llevant porta. També les plantes del jardí i de l'horta ho han agraït. M'agrada l'estiu perquè el dia és llarg i fem vida més al carrer, però no les calorades extremes com les que vam patir l'any passat. Però l'estranyesa d'aquest estiu rau en el fet que m'he fet un fart d'agusar l'oïda per escoltar el xiulet dels oriols. A penes els he sentit, i m'he trobat òrfena de la seua presència. Ja fa anys que el cirerer es va assecar, repartíem les cireres a mitges, darrerament aquests ocells feien parada a la morera del veí, carregada de mores negres. Enguany, amb el seu permís, l'hem descimalada, i ha brostat amb exuberància uns branquillons que fins l'any que ve no donaran fruita, i continuant amb el permís del veí tornarem a esporgar per que faça ombra sense sofrir-ne les conseqüències dels darrers anys en què el terra, les parets, els vidres de les finestres es tacaven de negre a més d'alimentar un bon grapat de nius d'estornells i altres pardals. I aquests ocells que durant tant anys han tingut unes vacances regalades han hagut de buscar-se el menjar per altres llocs. A hores d'ara retornen cap a la casa d'hivern, direcció sud, travessant l'estret i el desert camí del centre-sud africà fins el proper mes d'abril. 

Potser per això aquesta estranya barreja d'escrit, una cosa me'n du una altra, com una ment errant. He començat amb el poemari de Carles Miret, hi havia un vers que parlava d'ocells i de somnis i ho he relacionat amb aquest mes d'agost que finalitza, tot parlant d'oriols, i amb el meu referent sonor que se me'n va. I ho he lligat amb l'observació feta al pròleg d'un poemari del qual només sé el comentari que n'ha fet Manel Arcos al seu programa radiofònic. 

 

Allà on vaig sempre torne a casa amb qualsevol cosa, ja siguen pedres, blanques, pinyes, petxines. I aquestes pedres són d'algun dels llocs que he estat, però no sé de quin de tots.

UN INSTANT TREMOR, L'ÚLTIM BLAU EFÍMER

Fa ja un grapat d'anys, exactament el 2003, Lluïsa Julià i Teresa Pascual treien a la llum un grapat de poemes corresponents a una multitud de veus poètiques d'arreu dels Països Catalans. Una antologia que titulaven Vosaltres, paraules. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià amb la pretensió de donar protagonisme a totes les paraules poètiques d'aleshores. Com bé comenten al Pròleg les antologistes hi ha noms que s'han incorporat “efímerament” a l'experiència poètica, i que les editores no defugen en cap moment. Doncs bé, aquest recull ja fa anys que va i ve per les prestatgeries de ma casa. I passejant, passejant pels seus fulls com qui passeja pels carrers, carrerons i atzucacs, de tant en tant, pots trobar-te amb sorpreses inesperades per endur-se al racó dels records. I continuant amb l'itinerari gandienc m'he trobat amb la dolça veu d'Ignasi Minyana que m'ha fet alçar el cap i fixar-me en aquestos seus versos, mentre prenc un cafè i observe l'instant màgic, màgic instant en què el blau passa a convertir-se en un efímer instant entre el dia i la fosca

Una magnífica i espectacular posta de sol des de la Vall d'Albaida.

URBI ET ORBE

El capvespre arriba

decandint-se

en els braços de la fosca.

El segon cafè, revingut i aromàtic,

agrunsa coloraines

als tubs de neó, mentre

els autos s'enfilen per l'avinguda

d'un semàfor en roig.

Solatge

esmerilat al fons de la tassa.

Puges, a penes, la persiana,

suaument descorres la cortina,

i esperes només un lapsus,

un instant tremor,

l'últim blau, efímer.

Trencat pacte de silenci

poesia3i4, 1990

I al darrere meu la lluna quasi al ple.

PERTOT ARREU LA PEDRA I EL SEU SOROLL

I des de Bellreguard, continue la passejada, en direcció nord, o siga cap a Gandia, amb cotxe, per aquestes carreteres nacionals i comarcals i veïnals, que em porten d'ací cap allà, per aquest entramat d'asfalt que recorre el territori com l'aparell circulatori, a banda i banda, tot de bancals mostren el cultiu més generalitzat, els tarongers, amb totes les seues varietats, sovint separats per tanques de xiprers, o sequies d'aigua que reguen aquestes terres, alguna que altra horta, també l'entrada a algunes cases i alqueries, i els corresponents polígons industrials més aïnes silenciosos. Mirant-ho bé puc travessar la ciutat ducal sense veure-la, però després de llegir uns versos de Vicent Olaso caic en la temptació d'entrar-hi

La fotografia més representada darrerament de l'escriptor Vicent Olaso que m'he permés de pendre prestada

He fet aturar el cotxe al mig del carrer.

Desesperat, esmaperdut.

He baixat emocionat, embadalit.

Però ha fet falta un sol minut

per veure que res no ha canviat.

La il·lusió era tota meua.

Sóc obstinat, i encara queda molt

perquè se'm passe l'encanteri.

I així, he decidit fer un xicotet recorregut per alguns carrers i comprovar el que diuen els seus poetes i els seus poemes. 

 

M'he posat aquesta pedra a l'oïda i m'ha dit tantes coses que he decidit mostrar-la. Escolteu, escolteu-la i sabreu que diu.

El soroll de la pedra s'ofega en el riu quan la llances

i retruny si la fas esclatar.

El soroll de la pedra no es percep

mentre evapora dintre seu l'aigua de pluja.

El soroll de la pedra ens crida l'atenció

com el xiquet que escolta el sonall.

I quan l'agafes amb les mans,

cantal formidable o pedrolí abrinat,

un petit tacte d'eternitat a la pell.

Pels marges dels bancals,

a les vores dels corrents, els poblats mil·lenaris, les fones dels guerrers.

Pertot arreu la pedra i el seu soroll.

El ritme dels segles, batec de memòria.

Vicent Olaso (2012). El soroll de la pedra. XXXI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Poesia 3i4. València.

Els interessos poètics de Teresa Pascual

Saló de Plens del Palau Marquesal_Otos_2009:mlloretl

En l'entrada anterior parlava d'Àngels Gregori, i ara vull parlar de Teresa Pascual, no sols perquè darrerament han publicat el poemari Herències a dues veus, sinó també perquè vaig tenir la sort i el goig de tenir-les com a convidades en la jornada de poesia que dins la setmana cultural d'Otos es va fer els anys 2005-2009, de fet va ser aquest darrer any quan van vindre, o siga que d'això fa poc més de tres anys, però el record d'aquelles hores encara em perdura.

Un nom, el de Teresa Pascual, que se'm va aparèixer per primera vegada amb Vosaltres paraules que coeditava amb Lluïsa Julià, i va anar prenent forma a través de poemes esparsos que se m'apareixien, ací i allà, entre els que destaque el volum editat per l'Institut Català de la Dona amb el títol Antologia de poesia catalana femenina a cura de Carme Riera, amb unes preciosíssimes il·lustracions d'Eulàlia Sariola, un altre va ser T'estimo... Més de cent poemes d'amor i de desig a cura de Sam Abrams, també Quinze poetes valencians del segle XX. Estudi introductori i selecció: Ferran Carbó i va acabar revelant-se-me amb Rebel·lió de la sal que com apunta Antoni Gomez és un poemari difícil i pel qual va rebre el Premi de la Crítica 2009. Aleshores, amb tot aquest bagatge de coneixement al voltant d'aquest nom em va fer molta il·lusió tenir-la, tant a Teresa com a Àngels, aquella vesprada nit i compartir per unes hores la seua poesia i el començament dels primers signes d'aquest diàleg que ben prompte va tindre els resultats que hem vist darrerament amb Herències.

Però la veritat és que el primer contacte amb la poesia de Teresa Pascual ve de la mà de l'Antologia de poesia catalana femenina a cura de Carme Riera, i en ella vaig trobar un poema que m'ha agradat molt llegir i rellegir, perquè m'obri la porta a molts records amagats, dels que sovint amaguem pels racons.

Foto de la portada de Rebel·lió de la sal: mlloretl

L’OBLIT NO ARRIBA A TOTES LES ESTANCES

L’oblit no arriba a totes les estances

i en elles, mare, vas guardar la por

creient que els teus fills mai la trobarien,

i hui que em veig servint-me dels teus gestos,

que el meu horror se sembla tant al teu,

que puc, com tu, sofrir que els ulls es perden,

oberts, cansats, i vells de repetir-se,

sé que en secret i quan ningú mirava

ens deixares les claus al replanell.

 

lloms de llibres:mlloretl