I
des de Bellreguard, continue la passejada, en direcció nord, o siga
cap a Gandia, amb cotxe, per aquestes carreteres nacionals i
comarcals i veïnals, que em porten d'ací cap allà, per aquest
entramat d'asfalt que recorre el territori com l'aparell circulatori,
a banda i banda, tot de bancals mostren el cultiu més
generalitzat, els tarongers, amb totes les seues varietats, sovint
separats per tanques de xiprers, o sequies d'aigua que reguen
aquestes terres, alguna que altra horta, també l'entrada a algunes
cases i alqueries, i els corresponents polígons industrials més
aïnes silenciosos. Mirant-ho bé puc travessar la ciutat ducal sense
veure-la, però després de llegir uns versos de Vicent Olaso caic en
la temptació d'entrar-hi
La fotografia més representada darrerament de l'escriptor Vicent Olaso que m'he permés de pendre prestada
He
fet aturar el cotxe al mig del carrer.
Desesperat,
esmaperdut.
He
baixat emocionat, embadalit.
Però
ha fet falta un sol minut
per
veure que res no ha canviat.
La
il·lusió era tota meua.
Sóc
obstinat, i encara queda molt
perquè
se'm passe l'encanteri.
I així, he
decidit fer un xicotet recorregut per alguns carrers i comprovar el
que diuen els seus poetes i els seus poemes.
M'he posat aquesta pedra a l'oïda i m'ha dit tantes coses que he decidit mostrar-la. Escolteu, escolteu-la i sabreu que diu.
El
soroll de la pedra s'ofega en el riu quan la llances
i
retruny si la fas esclatar.
El
soroll de la pedra no es percep
mentre
evapora dintre seu l'aigua de pluja.
El
soroll de la pedra ens crida l'atenció
com
el xiquet que escolta el sonall.
I
quan l'agafes amb les mans,
cantal
formidable o pedrolí abrinat,
un
petit tacte d'eternitat a la pell.
Pels
marges dels bancals,
a
les vores dels corrents, els poblats mil·lenaris, les fones dels
guerrers.
Pertot
arreu la pedra i el seu soroll.
El
ritme dels segles, batec de memòria.
Vicent
Olaso (2012). El soroll de la pedra. XXXI Premi de Poesia
Senyoriu d'Ausiàs March. Poesia 3i4. València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada