CARRETERA I MANTA POESIA

Darrerament per qüestions familiars, vaig i vinc per la carretera de la costa, la nacional 332, feia anys que no la recorria, i menys encara tan sovint com ara, volia creure'm que, tal i com les poblacions que recorren la costa havien estat envaïdes per la voràgine constructora per fer vindre una gentada a viure - tinc entès que la pretensió era convertir-ho en una immensa llar de jubilats d'arreu d'Europa, un geriàtric- en aquests bells paratges, també la carretera hauria millorat la seua infraestructura, això és, bypass, i aquestes coses tan trivials que porten aparellades les construccions. Unes millores que, des de temps preterit, demanen els habitants de les poblacions com els conductors que ens movem d'ací cap allà. Il·lusa de mi, de creure'm un ideal. La crua realitat és que passe i traspasse un fum de pobles pel bell mig i mentre el semàfors s'obren, m'entretinc amb cabòries d'aquesta mena o d'altres que l'ocasió genere.

De casa estant, el Ràfol de Salem, camí de Calp per la CV 60 arribe a una rotonda on llig Beniarjó, Senyoriu d'Ausiàs March, a l'endemig, abans travessava pobles, ara no, tot i que vaig nomenant-los mentalment, ací han tingut més sort i les demanades millores han arribat, però els diners que haurien d'haver vingut qui sap si un forat en la borsa, els els va fer perdre pel camí. Cert que algú els va arreplegar. I sempre me'n ve al cap algun dels seus versos com ara aquestos que diuen, 

 

 Ausiàs March

   

SÍ COM LO TAUR SE’N VA FUIT PEL DESERT...

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

sense arribar a Gandia des d'una altra rotonda m'enfile de dret a la carretera de la costa i al cap de no-res les primeres cases de Bellreguard. En la platja d'aquest aquest poble vaig estiuejar molts anys. Fins que arribem al semàfor que gira direcció a les platges i també cap a Miramar, poca cosa sembla haver canviat des d'aleshores. Bé, la carretera que baixa a les platges, ara està enquitranada. Abans però, només un taxista, de nom Negrin, s'atrevia a dur-nos a la meua família i a mi, quan baixàvem en l'estació de Gandia, amb milanta caixes de menjar acumulat durant l'any i mocadors de roba, s'arriscava per aquells camins pedregosos i polsegosos. Jo m'asseia entremig dels seients de davant i darrere amb una cadireta de bova i no veia més que la pols i un poc de cel. La platja era el meu somni. D'aquell temps guarde encara un grapat de caragols i petxines en què perdura l'olor de la mar. 

 Una excellent aquarela de Joan Pellicer i Bataller.

D'ací és Joan Pellicer. Ja veus, anava pensant en fer un escrit per al llibre de festes d'Otos i ves per on, se'm va ocórrer que la meua manera de retre-li homenatge a aquesta gran homenot era fer-lo en la seua memòria. I així, pensat i fet, he escrit unes ratlles que s'intitulen Converses etnobotàniques a la manera de Joan Pellicer que eixiran publicades per les festes d'agost. Mentrestant unes ratlles que donen compte del que he escrit

«No sé si és un atreviment per part meua dir que, d'aquestos encontres fortuïts entre la gent i el medi, veig la mà de l'amic Joan Pellicer, de fet mentre conversàvem el cap de setmana, de reüll, em va semblar veure passar una ombra, com una exhalació apenes percebuda, i és que segons conten alguns veïns d'Otos, més d'un diu haver-lo vist passar en la seua moto, camí d'algun contacte sempre a punt i amatent a qualsevol demanda que se li fera.»

Bé i tot aquest escric ve a compte per dir que en aquest poble, Bellreguard, també hi ha poetes com Pere Ciscar

Fotografia prestada del Google

DEL VIURE ESTANT

FINS ALS COLLONS I RULLS

amar-te és negar-me

d'amor i tanmateix

ser pas per aspirar

al trànsit del context

restar contra l'a punt

ben nu com un esqueix

idèntica de llum

a aquell apunt de neu

Pere Ciscar (2008). A plec dispers. Edicions 96. 

 

PS:

He començat un trajecte i xerrant xerrant, m'he aturat en Bellreguard. Bé, seguiré un altre dia fins que arribe a port.

Tot i que ara no passe per molts pobles, els tinc en compte, així que sense previ avis, en qualsevol moment puc fer marxa enrere i aleshores, sorpresa!.