| Imatge de Francisco Brines que he pres prestada |
Després d'un cert temps en Oliva, amb els seus poetes,
vull acomiadar-me momentàniament amb un dels referents segons moltes
de les veus que he escoltat. Es tracta de Francisco Brines. És
veritat que conec el nom, però mai no se m'havia presentat
l'oportunitat de llegir cap poema. El cap de setmana passat vaig
baixar a Gandia a la llibreria Ambra, contínuament tinc llibres
encomanats perquè no sempre hi ha el que vull, de vegades perquè no
els ha arribat encara, i quan no, perquè se'ls han acabat les
existències i passats uns dies no es reposen. Com anava dient,
dissabte al matí vaig passar per Ambra, m'esperaven uns quants
llibres, més els que vaig agafar després de fer una breu passejada
per les prestatgeries, un dels llibres que em vaig endur es titulava
Aún no de Francisco Brines. No he tingut temps de llegir-me'l
encara, però em la primera fullejada m'ha sobtat el poema titulat
Elca y Montgó, potser és imaginació meua però
em aquests versos crec estar veient l'orografia entre el Montgó i el
mar, aquesta muntanya tant emblemàtica a cavall entre la Safor i la
Marina Alta, pel que fa a Elca, és un despoblat morisc que d'ençà
de l'expulsió del 1609 es va abandonar, no conec aquest lloc, però
la casualitat és que en Salem existeix un altre despoblat morisc amb
el mateix nom, així és que me l'imagine igual, un racó apartat,
ara solitari, però fresc i tranquil que en el seu temps estaria
ocupat per la font i basses situades estratègicament, des d'on es
repartia l'aigua per al rec, distribuïdes per un entramat de canals,
on les terres conreades eren un verger que després de l'expulsió es
van anar abandonant i degradant, però en moments de silenci on només
se sent la brisa que mou les branques dels arbres, pots escoltar les
veus dels habitants que un dia hi van viure com ara vivim nosaltres.
Elca
y Montgó
La
tenebrosa muerte de los naranjos
deja
ciegos mis ojos;
anaranjada
y seca, sale la luna
detrás
de un mar de plomo.
Lejana,
la montaña respira un aire
azul,
la moja el mar,
en
el descansa. Y así la sombra cae,
desde
siglos, sobre el dolor de su dureza.
Abren
los parpados las casas,
se
enciende la ladera, tembloroso
añora
el corazón seres que desconoce;
y
al recuerdo regresan otros seres.
Invisible,
un aire de jazmín
penetra
en mi camisa, de mi carne separa
leve
sudor; y este polvo soplado
se
ha perdido en la noche,
sorda
sepulturera de mi tiempo.
Fue
el día piadoso,
y
a la tierra gastada, agradecido,
miro
con buen amor,
por
la delicadeza con que hoy muero.
Francisco
Brines (2012). Aún no. Bartleby Editores, S.L.
PS: Em queda pendent una visita a l'Elca d'Oliva per comparar-la amb l'Elca de Salem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada