Ja fa unes setmanes que he acabat de llegir Lluny de l’Àfrica de Isak Dinesen i no em tret del cap la descripció que fa dels herbassars d’allà on vivia a Kenya. Aquesta era la segona vegada que el llegia i he de dir que he gaudit molt més que en la primera. Hi ha novel·les que creixen en les relectures. En proporcions molt més menudes tinc el tros que cada dia veig quan trec el cap per la finestra de l’habitació en la que tinc totes les meues coses: els llibres, la música, la taula, l’ordinador i un grapat més d’andròmines i en la que passe moltes hores. Al tros cada temporada creix un herbassar, que en els seus dies tendres creix verd i flòrid, després s’asseca i acaben triturant-lo seguint la normativa de tindre els terrenys erms prop del poble nets per l’estiu. Quan això passa el terreny adquireix un aspecte daurat, recremat. Li dura poc per què al cap de no res, entre el reixiu i alguna gotellada dispersa estiuenca ben prompte comencen a aparèixer xicotetes clapes de verd. Més endavant, si plou a la tardor comença a reverdir cobrint tot el terreny en un nou cicle. L’hivern que sol ser més fred i eixut va mantenint-les fins que la primavera les fa esclatar amb tota la seua vigoria. I si és un any plovedor, com enguany, les plantes arriben a sobrepassar-me en alçaria i poden arribar ben bé a vora de dos metres. Aleshores sembla una selva en miniatura on s’hi podrien emboscar qui sap què d’animalons, em venen al cap rates, ratolins, serps per posar exemples fàcils, però potser n’hi ha més especies que ara mateix no se m’ocorren. No se m’ocorrerà ni endinsar-me, ni recórrer-lo, tot i que fa goig de veure la seua espessor. Ací no tenim lleons com als herbassars que es descriuen en la novel·la, però qui sap si per un casual vingueren a passejar-se els senglars. De moment, estem salvats, però qui sap...
A partir del moment que venen a desbrossar l’herbassar només queda a la vista un arbre. Jo li dic un invasor, no sé el seu nom, primer vaig creure que podia ser un ailant, però no, més endavant que podia ser una de les moltes varietats d’acàcia, però tampoc, finalment vaig pensar que no pagava la pena saber el nom. Només és un arbre dels que poblen molts jardins dels parcs i jardins vingut qui sap de quin país que s’ha adaptat molt bé a les nostres terres. El van deixar la primera vegada que van vindre a desbrossar i continuen fent-ho cada any, mentre va creixent. Ara pensant-ho bé tal vegada li convindria dir-se un supervivent. No és el millor arbre que m’haguera agradat tindre a la vista, però és l’únic que hi ha i cal conformar-se amb el que tens. L’arbre va nàixer allí i de moment s’ha quedat perquè l’encarregat de desbrossar no va voler tallar-lo o li van dir que no ho fera. I ara, si volguera tallar-lo hauria de portar una motoserra.
Els dies de sol com hui i com els darrers que hem passat i els pròxims que vindran puc calcular l’hora a partir de l’ombra que fa. Als matins, quan els primers raigs de sol treuen el cap pel Benicadell, que des d’ací no es pot veure, perquè s’interposa una lloma, l’ombra és allargada tirant cap a l’esquerra, però a mesura que el matí avança va acurtant-se fins que vora migdia desapareix, aleshores sembla un paraigües que només fa ombra gràcies a la seua capçada esponerosa. Després va desplaçant-se cap a la dreta fins a la posta de sol. I mentrestant, veure aquest paisatge cada dia em fa estimar-lo com l’escriptora de Lluny de l’Àfrica va estimar tant aquella terra que per a molts seria impossible de viure i per a altres la millor del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada