Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris València. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris València. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de maig del 2023

Uns versos il·lusionats de Maria Ibars Ibars


 

Il·lusió

 

Nívies papallones volen

pel matoll de verd espés

i van besant les floretes

amb amorós consellet.

 

—Quan passeu a papallones,

floretes de gesmiler?

 

Açò pregunta commosa

una nena, flor també,

que sent l’ànsia de volar

i estar fixa creu turment.

Veu les papallones blanques

pel voltant del gesmiler

i pensa que son floretes

que han obtés nova mercé

i enveja l’anar i vindre

i fer fugida pel vent.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

Digueu-li prompte a la nena

—floreta del casal meu—

com es passa a papallona

floretes de gesmiler.

 

Poemes de Penyamar. Maria Ibars Ibars

 

 

diumenge, 31 de desembre del 2017

EL DESIG DE L'ANY NOU




UN DESIG

Si el món un dia de colp canviava
i els somnis poguéssem realitzar,
entre tots aquells que el meu cor amaga
demanaria només un: volar.



Marc Granell. Pròleg de Francesc Calafat. Poesia completa 1976-2016. Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació. València, 2017.

divendres, 24 de novembre del 2017

UNA CITA INELUDIBLE: Marc Granell





I dimarts, no pense perdre'm la presentació que es farà a la Sala La Muralla del Col·legi Major Rector Peset.





EL BALL DE LES ESTACIONS


Hivern, primavera,
estiu i tardor
ballaven abans
ordenats rondós
amb un ritme igual,
bell i cadenciós.
Senties en l'ànima,
la pell i en el cos
les passes i els canvis
de cada estació.
Ara només ballen
estentoris rocks
que fan que no es note
qui balla i qui no,
si balla desembre 
o balla l'agost.


 "El domador de línies" (2009) 


dimarts, 31 de maig del 2016

TRAGÈDIA D'UNA ROSA dins POEMES DE PENYAMAR


Casualitat o atzar? Alguna cosa voldrà dir quan de sobte un dia ensopegues amb un nom desconegut i et fixes amb ell, i al cap de pocs dies te'l tornes a trobar. Això vol dir alguna cosa, no?. Això mateix vaig pensar. Això mateix pense. Aquell divendres, 7 de maig a Piles, en la Casa de la Cultura, gràcies a la invitació de Manel Arcos i a la presentació del Llibre de Guardamar de la Safor vaig tornar a trobar-me a Maria Ibars i Ibars ara de la mà de Jaume Ginestar, cantautor instal·lat a l'ombra del Montgó que ha posat música i veu als poemes de Penyamar de la poeta. I jo estic encantada d'escoltar aquests poemes. 



Tragèdia d'una rosa


En el jardí hi ha una rosa
que s'embrinca en el tany dret; 
en el jardí hi ha rosa, 
una rosa hi ha només.
Papallones li fan ronda, 
les abelles, rondineig;
i passa dient-li coses
d'altres jardins el ventet.
Al jardí, la trista rosa,
d'altres roses no sap res
i en l'altaria de sa angúnia
ha posat tot embelés.
De ruixim la nit passada 
li han quallat uns cristalets
i ara al cor sent les ferides,
sent les ferides només.
Relluïx com pedres fines,
relluïx com or i argent.
... Ningú no sabrà que és morta
portant al cor un turment.
    


dilluns, 21 de març del 2016

LA POESIA TAMBÉ CELEBRA ANIVERSARI

Els matins, com faig cada dia, me n'he anat a caminar. Enguany, la primavera no ve avançada com ha passat altres anys; per desgracia hem tingut abans de temps una primavera precoç, que va donar senyals de vida molt abans que li tocara, així hem vist com el desembre, gener i quasi tot el febrer ha sigut més calorós del normal, per contra el mes de març en què per raons de calendari comença la primavera, sembla que estem tenint un poc més de fred, i tot ha quedat una miqueta en suspens. Quan dic tot em refereix a les plantes en general, a la natura en estat salvatge. Però com anava dient, aquest matí me n'he anat a caminar, matinet, encara no eren les nou, el sol volia calfar, però hui el cel s'ha alçat tot de nuvolets que presagiaven un canvi, encara no sé quin potser aquest canvi. Pluja? però en l'ambient s'hi respirava alguna cosa diferent. De sobte m'he fixat que el camí, d'asfalt; un asfaltat nou de trinca, de la tardor passada, s'havien obert unes escletxes misterioses que no presagiaven res de bo. He anat resseguint-les perquè tot i veure les escletxes en principi no hi veia res, al cap d'unes quantes passes m'he trobat resolt aquest misteri. L'escalfor que dóna l'asfalt ha fet avançar unes diminutes plantes que no saben quin temps fa per fora. I en això que m'ha vingut al cap aquell relat de Maria Josep Escrivà amb què comença For Sale o 50 veus de la terra, alhora que escoltava la ressonant i potent veu del narrador, Salvador Bolufer, que deia així


"Hi havia una vegada un home, alt i bru, i de posat una mica decantat cap endavant, que pretenia desfer-se, amb un puntelló, del rebrot inesperat que havia nascut de la soca segada d'una figuera, en aquell moment recoberta de gespa al centre d'un jardí, però en altres temps soca ferma d'on partia una figuera de corral, ufanosa d'ombra i fruits.[...]Dos mesos després de l'inici d'aquesta història de l'home alt i bru, i del seu gest de revenja contra el rebrot inesperat de la figuera, aquest mateix home es disposa, com quasi tots els dies abans de fer la migdiada sobre la gespa, a refrescar-se a la dutxa del jardí. I de sobte, entre el trencadís blau que cobreix el terra per on discorre l'aigua, en aquell pendent inapreciable cap al buit absolut de l'albelló, descobreix la punteta erta d'algun vegetal que reclama aire des de entranyes fosques de la terra"











TERRA LLIURE

Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb alegria 
de saber-se-la en la pell i la batalla.




Les imatges són meues fetes a peu de l'escrit de més amunt que he aprofitat per a celebrar el Dia mundial de la poesia que enguany ha recaigut en la poeta Olga Xirinacs     

 

 

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta


dissabte, 6 de febrer del 2016

ALS AMICS DE TRISTOR

M'agrada escoltar música a totes hores, encara que segons el moment trie una música o altra, això segons ix el dia que també influeix en el meu estat anímic i em demana una música o altra. Uns dies escolte música clàssica, barroca, antiga, d'altres música d'arreu del món. Quasi diria que m'agrada quasi tota la música, tret de certa música paxanguera que en moments puntuals no queda més remei que aguantar perquè no pots fugir d'ella. El fet és que porte el que va de setmana escoltant el darrer disc d'Eva Dénia «Quan abril era abril» que vaig comprar dissabte passat, acabat el concert que, després d'haver-lo suspès el passat mes de desembre, va presentar, ara si, en el Teatre del Raval, en Gandia. 
 
Realment el cap de setmana passat, va ser d'eixos caps de setmana llargs i complets al cent per cent, i si dic llarg és perquè va començar en dijous en el Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi amb al visionat del documental L'Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai es va fer en el Verkami del qual he tingut el gust de participar, si sou capaços de llegir tots els noms podeu llegir el meu nom en la samarreta.

Divendres vaig tindre el goig d'escolar de nou a Pep Gimeno «Botifarra» amb el grup de metalls, Spanish Brass, en Benigànim, una passada de música, tant l'un com els altres. 
 
Ara bé, el dissabte com ja he dit més amunt no vaig voler perdre'm el concert d'Eva Dénia. Allà que ens vam presentar a l'hora orada. Si bé es cert que el concert em va agradar molt, destacaria per sobre de tot el regust que m'ha quedat d'ell. Un regust que de tant em fa l'efecte de continuar paladejant com si m'acabara de menjar el millor plat del món i encara el tinguera davant dels ulls. Hi ha vegades que sense saber com una cosa m'atrau com se m'entravessa i ja la tenim, en aquest cas vaig trobar deliciosa la simbiosi formada per la parella  Eva i Merxe, la violoncel·lista acompanyant, les vaig trobar ben travades i compenetrades tant que l'una no podia anar sense l'altra, i això em va fer gaudir com una boja. La veritat és que em va costar d'alçar-me de la butaca, i això després d'uns quants bisos. La música ja és bona i ho és venint de la mestria dels seus compositors i arranjadors, però les lletres encara són molt millors, dignes de llegir-se separades de la música que l'acompanyen. Se'm fa difícil triar entre totes elles, però com que ho he de fer triaré la primera de totes les cançons que encapçalen el disc que no és la que li dóna el nom, sinó un poema musicat de la poeta Maria Beneyto 

ALS AMICS DE TRISTOR 

Als amics de tristor, però, els diria
que l’au del pit encara viu i nia.
Que ja vindrà la nit, i la mà freda
refusarà el lleu tacte de la seda

per a cercar d’una altra mà la mida
en allò que potser encara és vida.

Us recomane el sol i l’específic,
la tendra companyia, el frigorífic
on refredar els somnis vells, a cura
del grau de l’escaient temperatura.

I, en cohort xicotet, la frase feta:
Encara queda sol en la torreta”




divendres, 15 de maig del 2015

Opinions sobre Un son profund. Res a veure amb el gat Murr

 
 
Mai no he sigut lectora de dietaris, però sembla que a poc a poc m'hi vaig afeccionant, Trajecte circular ha sigut el meu bateig seriós, després m'he anat enganxant amb altres títols com Dins el camp d'herba de Ramon Ramon o Breviari d'un bizantí de Josep Iborra, tot i que Diccionari per a ociosos de Joan Fuster que vaig llegir fa molts anys també entra en la categoria de dietaris; ara li ha tocat el torn a Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal d'Enric Iborra. Sembla que he adobat el terreny per a la resta de dietaris que he anat comprant al llarg dels anys, però que per diverses circumstàncies no he llegit. Es diu que els lectors de dietaris solen ser els mateixos que també n'escriuen i publiquen, segurament volen saber que diuen i que pensen els seus col·legues; en la lectura i anàlisis d'aquest tipus d'escriptura hi veig una certa morbositat, encara que és un tipus d'escriptura de recepció minoritària, tot depèn del nom de qui l'escriu. 
 
Bé, vaig comprar Un son profund al poc de publicar-se, però no l'he pogut començar fins que no li ha tocat el torn, encara que, potser he fet una miqueta de trampa, i l'he deixat passar per davant d'altres. La primera cosa que em va cridar l'atenció quan el vaig veure va ser la coberta, una immensa llibreria, atapeïda de llibres de totes les mides i colors, que sembla no tindre un final decidit, sinó que l'han retallada perquè no cabia en la portada - més avant he comprovat les semblances amb la del propi autor, l'Enric Iborra -; a sota, un bon sofà i assegut en un cantó, una persona a qui no se li veu la cara, llig un gran llibre, mentre un gos, enroscat, dorm als seus peus, i un gat, fa el mateix un poc més lluny, els qui tenim mixinos sabem que solen ser esquius i solitaris, i sempre busquen un lloc confortable prop de l'amo per dormir, adoptant les postures més estranyes que un es puga imaginar quan estan relaxats, i així és com sembla que està aquest gat amb les potes completament estirades damunt del respatller. Després de mirar-me bé el llibre i de grapejar-lo per totes bandes, l'he obert, he passat els primers fulls després de la portada, tenia curiositat per conèixer alguna cosa sobre la coberta, he pogut esbrinar que és obra de Rebecca Campbell i porta per títol L'explorador. Sembla doncs, un explorador el dietarista que s'amaga a dintre entre les línies escrites?. 
 
El títol presenta un enigma que fins ben entrada la lectura no es resol, em sembla que s'esmenta en algun lloc, però no seré jo qui l'esbombe, tot i que si que diré que té a veure amb el darrer viatge que Ulisses mamprèn abans d'arribar a Ítaca. Sembla que després d'haver passat tantes aventures, una més, cas d'haver-se produït, a Ulisses ja no li genera preocupació, s'adorm i es deixa dur pels nous acompanyants fins a casa. 
 
Comence a llegir. La lectura resulta còmoda: bona lletra, un pel menuda, però com que està prou espaiada i amb bona marginació es troba certament compensada. He llegit algunes opinions que critiquen el que al peu de cada full es llig el nom de l'autor i l'obra a més del número de pàgina, això són detalls entre autor i editor a l'hora d'editar, personalment quan ho vaig veure em va agradar. 
 
I entrant ja en matèria sobre el dietari diré que he anat llegint les ressenyes que Enric Iborra va penjant al bloc de la serp blanca que comenten Un son profund, com és natural hi ha per a tots els gustos, cadascú diu la seua, no faltaria més. Per la meua banda més que ressenya voldria comentar algunes de les coses que més m'han agradat de la lectura d'aquest dietari.

El dietari, com recull Anna Esteve, participa de tres elements fonamentals que són el jo, el temps i l'escriptura. L'Enric Iborra és aquest jo dietarista; qui aprofitant-se dels escrits diaris o quasi, amb data i mes, dóna compte del pas del temps, en aquest cas del curs escolar que va del 2010 al 2011, en l'institut Lluís Vives, on dóna classes; qui per mitjà de l'escriptura posa ordre les idees que en l'esdevenir del curs pot desenvolupar en les classes de literatura. Com diu el programa establert per les universitats valencianes, i així ho remarca en més d'una ocasió el dietarista, en el curs de literatura universal cal llegir sis obres relacionades amb el pla docent, però també articles relacionats que formen part de l'extensa bibliografia que aquestes obres han generat per part de la critica literària; és ací on entra el nostre dietarista, sabem que l'escriptura dietarística s'alimenta de la fragmentació, això és, permet escriure textos independents, sense que hi haja el desenvolupament d'una estructura temàtica com passa en una novel·la, així que, ara i adés l'Enric va redactant comentaris relacionats, bé amb els títols que els alumnes han de llegir, bé amb l'extensa bibliografia que aquestes obres duen aparellada, bé cap a altres llibres, curts o capítols de llibres que l'Enric considera interessants, tot això amerat per un munt d'impressions i anècdotes que un bon professor va dosificant per mantenir l'interès (de l'alumne o del lector en aquest cas). 
 
Dels sis títols que els alumnes han de llegir, l'únic que ni tinc ni he llegit és el de Baudelaire, Les flors del mal, ja el tinc demanat a la llibreria; la resta, Èdip rei de Sòfocles, Infern, primera part de la Divina Comèdia de Dante, Hamlet de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, La metamorfosi de Frank Kafka, els he llegit cadascú per un camí diferent: uns fa poc, en la universitat; altres, pel meu compte, fa més temps, però tot amb tot m'ha agradat evocar-los de nou. He trobat deliciosa una segona lectura, i en algun cas l'afegit de nous comentaris abans de tornar-los a llegir, com afirma Alandete que recomana Harold Bloom, ara de la mà del professor Iborra, ja per recordar, ja per aprendre coses que he deixat pel camí, tot més relaxadament a com ho havia fet fins ara, afegint els enllaços que proposa des del web de literatura universal que procuren un devessall d'itineraris de no acabar mai.

I continuant amb el dietari, un dels temes que més m'ha sorprès, abans d'introduir la primera de les obres obligatòries, Èdip rei, ha sigut els comentaris que fa sobre la Bíblia, els he trobat molt interessants: mai ningú no m'havia parlat sobre la Bíblia, només un professor de Literatura contemporània I, Roger, ens va passar al final d'un trimestre - el meu primer trimestre en la UOC-, d'això ja fa uns quants anys, un llistat de llibres aconsellables de tindre i llegir, a dalt de tot figurava la Bíblia. Això va fer que em fixara en la meua, la que tinc a casa, com la tenim molts, tot i que només presencialment. Ara bé, el meu regal de Reis de fa un parell de Nadals va ser una Bíblia nova i en català. L'altra, una Bíblia la traducció de la qual se m'entravessava cada vegada que l'havia de fer servir, per això darrerament feia servir la de la pàgina web de la BCI a Internet, i per acabar-ho d'arreglar, buscant un passatge em vaig adonar que malauradament pel camí de tantes mans s'havia perdut un plec de fulls.

I ara acabaré amb un pensament en veu alta: si per a Dante, Virgili és el seu mestre, per això el posa al capdavant del recorregut que ha de fer a través de l'Infern i més endavant pel Purgatori en la Divina Comèdia, per a què li mostre el camí i l'il·lumine, com ja ho ha fet a través dels escrits que Dante coneixia molt bé sobre Virgili. Em direu que estic exagerant un pel massa, o en el millor dels casos fent una hipèrbole si dic que considere l'autor d'Un son profund, l'Enric Iborra com el meu Virgili. Es pot dir que només el conec a través del bloc la serp blanca i del Dietari d'un curs de literatura universal, que acabe de llegir, tot i que me l'he trobat un parell o tres de vegades en alguna de les presentacions en les quals hem coincidit i l'he pogut saludar un instant, ja se sap que en eixes presentacions acudeix un grapat de gent que es coneixen, s'han de saludar i comentar milanta coses a la vegada, així que les salutacions han de ser mínimes, tret d'això només el seguisc virtualment. Ara bé, realment importa poc si el conec en persona o només virtualment, reconec que em fan enveja els alumnes que cada dia s'asseuen en la seua aula a seguir i interactuar en les seues classes, però és evident que Dante mai no va conèixer personalment Virgili, però gràcies a les seues lectures el va col·locar en un lloc ben alt com a mestre i el va encimbellar més del que ja estava. En cada moment de la vida, parle per pròpia experiència, ens hem emmirallat en algun model: el pare, la mare, però també un amic, un actor, un músic, un ballarí, un professor... Per això crec que presentar a Enric Iborra en termes virgilians com ho va fer Dante no és dir cap badomia. 
 
Pel que fa a molts dels títols que l'Enric nomena n'he llegit alguns, altres m'agradaria llegir-los, però no mamprendré una carrera desenfrenada cap a l'assoliment de tant abundosa llista, la meua molt més modesta, procura ser el més amplia possible i la veritat és que em porta molt avantatge i per més que vulga no arribaré, això si m'ho passaré molt bé. 

Les primeres flors d'acant comencen a obrir després de l'infernal ponentada d'ahir en què moltes plantes se m'han assecat  com bacallars al sol.