Mai no he sigut
lectora de dietaris, però sembla que a poc a poc m'hi vaig
afeccionant, Trajecte circular ha sigut el meu bateig
seriós, després m'he anat enganxant amb altres títols com Dins
el camp d'herba de Ramon Ramon o Breviari d'un bizantí de
Josep Iborra, tot i que Diccionari per a ociosos de Joan
Fuster que vaig llegir fa molts anys també entra en la categoria de
dietaris; ara li ha tocat el torn a Un son profund. Dietari
d'un curs de literatura universal d'Enric Iborra. Sembla que he
adobat el terreny per a la resta de dietaris que he anat comprant al
llarg dels anys, però que per diverses circumstàncies no he llegit.
Es diu que els lectors de dietaris solen ser els mateixos que també
n'escriuen i publiquen, segurament volen saber que diuen i que pensen
els seus col·legues; en la lectura i anàlisis d'aquest tipus
d'escriptura hi veig una certa morbositat, encara que és un tipus
d'escriptura de recepció minoritària, tot depèn del nom de qui
l'escriu.
Bé, vaig
comprar Un son profund al poc de publicar-se, però no l'he
pogut començar fins que no li ha tocat el torn, encara que, potser
he fet una miqueta de trampa, i l'he deixat passar per davant
d'altres. La primera cosa que em va cridar l'atenció quan el vaig
veure va ser la coberta, una immensa llibreria, atapeïda de llibres
de totes les mides i colors, que sembla no tindre un final decidit,
sinó que l'han retallada perquè no cabia en la portada - més avant
he comprovat les semblances amb la del propi autor, l'Enric Iborra -;
a sota, un bon sofà i assegut en un cantó, una persona a qui no se
li veu la cara, llig un gran llibre, mentre un gos, enroscat, dorm
als seus peus, i un gat, fa el mateix un poc més lluny, els qui
tenim mixinos sabem que solen ser esquius i solitaris, i sempre
busquen un lloc confortable prop de l'amo per dormir, adoptant les
postures més estranyes que un es puga imaginar quan estan relaxats,
i així és com sembla que està aquest gat amb les potes
completament estirades damunt del respatller. Després de mirar-me bé
el llibre i de grapejar-lo per totes bandes, l'he obert, he passat
els primers fulls després de la portada, tenia curiositat per
conèixer alguna cosa sobre la coberta, he pogut esbrinar que és
obra de Rebecca Campbell i porta per títol L'explorador.
Sembla doncs, un explorador el dietarista que s'amaga a dintre entre
les línies escrites?.
El títol
presenta un enigma que fins ben entrada la lectura no es resol, em
sembla que s'esmenta en algun lloc, però no seré jo qui l'esbombe,
tot i que si que diré que té a veure amb el darrer viatge que
Ulisses mamprèn abans d'arribar a Ítaca. Sembla que després
d'haver passat tantes aventures, una més, cas d'haver-se produït, a
Ulisses ja no li genera preocupació, s'adorm i es deixa dur pels
nous acompanyants fins a casa.
Comence a
llegir. La lectura resulta còmoda: bona lletra, un pel menuda, però
com que està prou espaiada i amb bona marginació es troba certament
compensada. He llegit algunes opinions que critiquen el que al peu de
cada full es llig el nom de l'autor i l'obra a més del número de
pàgina, això són detalls entre autor i editor a l'hora d'editar,
personalment quan ho vaig veure em va agradar.
I entrant ja en
matèria sobre el dietari diré que he anat llegint les ressenyes que
Enric
Iborra va
penjant al bloc de la
serp blanca
que
comenten Un son
profund,
com
és natural hi
ha per a tots els gustos, cadascú
diu la seua, no faltaria més. Per la meua banda més que ressenya
voldria comentar algunes de les coses que més m'han agradat de la
lectura d'aquest dietari.
El
dietari, com
recull Anna Esteve, participa
de tres elements fonamentals que són el jo, el temps i
l'escriptura. L'Enric Iborra és aquest
jo dietarista; qui
aprofitant-se dels
escrits diaris o quasi, amb data i mes, dóna compte del pas
del temps, en aquest cas del curs escolar que va del 2010 al 2011, en
l'institut Lluís Vives, on dóna classes; qui per mitjà de
l'escriptura posa ordre les idees que en l'esdevenir del curs pot
desenvolupar en les classes de literatura. Com diu el programa
establert per les universitats valencianes, i així ho remarca en més
d'una ocasió el dietarista, en el curs de literatura universal cal
llegir sis obres relacionades amb el pla docent, però també
articles relacionats que formen part de l'extensa bibliografia que
aquestes obres han generat per part de la critica literària;
és ací on entra el nostre dietarista, sabem
que l'escriptura dietarística
s'alimenta de la
fragmentació, això és, permet escriure textos independents, sense
que hi haja el desenvolupament d'una
estructura temàtica com
passa en
una novel·la, així que,
ara i adés l'Enric va redactant comentaris relacionats, bé
amb els títols que els alumnes han de llegir, bé amb l'extensa
bibliografia que aquestes obres duen aparellada, bé cap a altres
llibres, curts o capítols de llibres que l'Enric considera
interessants, tot això amerat per un munt d'impressions i anècdotes
que un bon professor va dosificant per mantenir l'interès (de
l'alumne o del lector en aquest cas).
Dels sis títols
que els alumnes han
de llegir, l'únic que ni tinc ni he llegit és el de
Baudelaire, Les flors del mal, ja
el tinc demanat
a la llibreria; la resta,
Èdip rei de Sòfocles, Infern, primera
part de la Divina Comèdia de Dante, Hamlet
de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, La metamorfosi
de Frank Kafka, els
he llegit cadascú
per un
camí diferent: uns
fa poc, en la universitat; altres, pel meu compte, fa més temps,
però tot
amb tot m'ha
agradat evocar-los
de nou. He
trobat deliciosa
una
segona lectura, i
en algun cas l'afegit de nous comentaris abans de tornar-los a
llegir,
com afirma
Alandete que recomana Harold Bloom, ara
de la mà del
professor Iborra, ja
per recordar, ja per aprendre coses que he deixat pel camí, tot
més
relaxadament
a com ho havia fet fins ara,
afegint
els
enllaços
que
proposa des
del
web
de literatura universal que procuren un
devessall
d'itineraris de
no acabar mai.
I continuant amb
el dietari, un dels temes que més m'ha sorprès, abans d'introduir
la primera de les obres obligatòries, Èdip rei, ha
sigut els comentaris que fa sobre la Bíblia, els he trobat molt
interessants: mai ningú no m'havia parlat sobre la Bíblia, només
un professor de Literatura contemporània I, Roger, ens va passar al
final d'un trimestre - el meu primer trimestre en la UOC-, d'això ja
fa uns quants anys, un llistat de llibres aconsellables de tindre i
llegir, a dalt de tot figurava la Bíblia. Això va fer que em fixara
en la meua, la que tinc a casa, com la tenim molts, tot i que només
presencialment. Ara bé, el meu regal de Reis de fa un parell de
Nadals va ser una Bíblia nova i en català. L'altra,
una Bíblia la traducció
de la qual se m'entravessava cada vegada que l'havia de fer servir,
per això darrerament feia
servir la
de la pàgina
web de la BCI a Internet, i
per acabar-ho d'arreglar,
buscant un passatge em vaig adonar que malauradament pel camí de
tantes mans s'havia
perdut un plec de fulls.
I
ara acabaré amb un
pensament en veu alta: si per a Dante, Virgili és el seu
mestre, per això el posa al capdavant del recorregut que ha de fer a
través de l'Infern i més endavant pel Purgatori en la Divina
Comèdia, per a què li mostre el camí i l'il·lumine, com ja ho ha
fet a través dels escrits que Dante coneixia molt bé sobre Virgili.
Em direu que estic exagerant un pel massa, o en el millor dels casos
fent una hipèrbole si dic que considere l'autor d'Un son profund,
l'Enric Iborra com el meu Virgili. Es pot dir que només el conec a
través del bloc la serp blanca i del Dietari d'un
curs de literatura universal, que acabe de llegir, tot i que me
l'he trobat un parell o tres de vegades en alguna de les
presentacions en les quals hem coincidit i l'he pogut saludar un
instant, ja se sap que en eixes presentacions acudeix un grapat de
gent que es coneixen, s'han de saludar i comentar milanta coses a la
vegada, així que les salutacions han de ser mínimes, tret d'això
només el seguisc virtualment. Ara bé, realment importa poc si el
conec en persona o només virtualment, reconec que em
fan enveja els alumnes que
cada dia s'asseuen
en la seua aula a seguir i interactuar en les seues classes, però
és evident que Dante mai no va conèixer personalment
Virgili, però gràcies a les seues lectures el va col·locar en un
lloc ben alt com a mestre i el va encimbellar més del que ja estava.
En cada moment de la vida, parle per pròpia experiència, ens hem
emmirallat en algun model: el pare, la mare, però també un amic, un
actor, un músic, un ballarí, un professor... Per això crec que
presentar a Enric Iborra en termes virgilians com ho va fer Dante no
és dir cap badomia.
Pel que fa a
molts dels títols que l'Enric nomena n'he llegit alguns, altres
m'agradaria llegir-los, però no mamprendré una carrera desenfrenada
cap a l'assoliment de tant abundosa llista, la meua molt més
modesta, procura ser el més amplia possible i la veritat és que em
porta molt avantatge i per més que vulga no arribaré, això si m'ho
passaré molt bé.
 |
| Les primeres flors d'acant comencen a obrir després de l'infernal ponentada d'ahir en què moltes plantes se m'han assecat com bacallars al sol. |
