Opinions sobre Un son profund. Res a veure amb el gat Murr

 

 

Mai no he sigut lectora de dietaris, però sembla que a poc a poc m'hi vaig afeccionant, Trajecte circular ha sigut el meu bateig seriós, després m'he anat enganxant amb altres títols com Dins el camp d'herba de Ramon Ramon o Breviari d'un bizantí de Josep Iborra, tot i que Diccionari per a ociosos de Joan Fuster que vaig llegir fa molts anys també entra en la categoria de dietaris; ara li ha tocat el torn a Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal d'Enric Iborra. Sembla que he adobat el terreny per a la resta de dietaris que he anat comprant al llarg dels anys, però que per diverses circumstàncies no he llegit. Es diu que els lectors de dietaris solen ser els mateixos que també n'escriuen i publiquen, segurament volen saber que diuen i que pensen els seus col·legues; en la lectura i anàlisis d'aquest tipus d'escriptura hi veig una certa morbositat, encara que és un tipus d'escriptura de recepció minoritària, tot depèn del nom de qui l'escriu. 

 

Bé, vaig comprar Un son profund al poc de publicar-se, però no l'he pogut començar fins que no li ha tocat el torn, encara que, potser he fet una miqueta de trampa, i l'he deixat passar per davant d'altres. La primera cosa que em va cridar l'atenció quan el vaig veure va ser la coberta, una immensa llibreria, atapeïda de llibres de totes les mides i colors, que sembla no tindre un final decidit, sinó que l'han retallada perquè no cabia en la portada - més avant he comprovat les semblances amb la del propi autor, l'Enric Iborra -; a sota, un bon sofà i assegut en un cantó, una persona a qui no se li veu la cara, llig un gran llibre, mentre un gos, enroscat, dorm als seus peus, i un gat, fa el mateix un poc més lluny, els qui tenim mixinos sabem que solen ser esquius i solitaris, i sempre busquen un lloc confortable prop de l'amo per dormir, adoptant les postures més estranyes que un es puga imaginar quan estan relaxats, i així és com sembla que està aquest gat amb les potes completament estirades damunt del respatller. Després de mirar-me bé el llibre i de grapejar-lo per totes bandes, l'he obert, he passat els primers fulls després de la portada, tenia curiositat per conèixer alguna cosa sobre la coberta, he pogut esbrinar que és obra de Rebecca Campbell i porta per títol L'explorador. Sembla doncs, un explorador el dietarista que s'amaga a dintre entre les línies escrites?. 

 

El títol presenta un enigma que fins ben entrada la lectura no es resol, em sembla que s'esmenta en algun lloc, però no seré jo qui l'esbombe, tot i que si que diré que té a veure amb el darrer viatge que Ulisses mamprèn abans d'arribar a Ítaca. Sembla que després d'haver passat tantes aventures, una més, cas d'haver-se produït, a Ulisses ja no li genera preocupació, s'adorm i es deixa dur pels nous acompanyants fins a casa. 

 

Comence a llegir. La lectura resulta còmoda: bona lletra, un pel menuda, però com que està prou espaiada i amb bona marginació es troba certament compensada. He llegit algunes opinions que critiquen el que al peu de cada full es llig el nom de l'autor i l'obra a més del número de pàgina, això són detalls entre autor i editor a l'hora d'editar, personalment quan ho vaig veure em va agradar. 

 

I entrant ja en matèria sobre el dietari diré que he anat llegint les ressenyes que Enric Iborra va penjant al bloc de la serp blanca que comenten Un son profund, com és natural hi ha per a tots els gustos, cadascú diu la seua, no faltaria més. Per la meua banda més que ressenya voldria comentar algunes de les coses que més m'han agradat de la lectura d'aquest dietari.

El dietari, com recull Anna Esteve, participa de tres elements fonamentals que són el jo, el temps i l'escriptura. L'Enric Iborra és aquest jo dietarista; qui aprofitant-se dels escrits diaris o quasi, amb data i mes, dóna compte del pas del temps, en aquest cas del curs escolar que va del 2010 al 2011, en l'institut Lluís Vives, on dóna classes; qui per mitjà de l'escriptura posa ordre les idees que en l'esdevenir del curs pot desenvolupar en les classes de literatura. Com diu el programa establert per les universitats valencianes, i així ho remarca en més d'una ocasió el dietarista, en el curs de literatura universal cal llegir sis obres relacionades amb el pla docent, però també articles relacionats que formen part de l'extensa bibliografia que aquestes obres han generat per part de la critica literària; és ací on entra el nostre dietarista, sabem que l'escriptura dietarística s'alimenta de la fragmentació, això és, permet escriure textos independents, sense que hi haja el desenvolupament d'una estructura temàtica com passa en una novel·la, així que, ara i adés l'Enric va redactant comentaris relacionats, bé amb els títols que els alumnes han de llegir, bé amb l'extensa bibliografia que aquestes obres duen aparellada, bé cap a altres llibres, curts o capítols de llibres que l'Enric considera interessants, tot això amerat per un munt d'impressions i anècdotes que un bon professor va dosificant per mantenir l'interès (de l'alumne o del lector en aquest cas). 

 

Dels sis títols que els alumnes han de llegir, l'únic que ni tinc ni he llegit és el de Baudelaire, Les flors del mal, ja el tinc demanat a la llibreria; la resta, Èdip rei de Sòfocles, Infern, primera part de la Divina Comèdia de Dante, Hamlet de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, La metamorfosi de Frank Kafka, els he llegit cadascú per un camí diferent: uns fa poc, en la universitat; altres, pel meu compte, fa més temps, però tot amb tot m'ha agradat evocar-los de nou. He trobat deliciosa una segona lectura, i en algun cas l'afegit de nous comentaris abans de tornar-los a llegir, com afirma Alandete que recomana Harold Bloom, ara de la mà del professor Iborra, ja per recordar, ja per aprendre coses que he deixat pel camí, tot més relaxadament a com ho havia fet fins ara, afegint els enllaços que proposa des del web de literatura universal que procuren un devessall d'itineraris de no acabar mai.

I continuant amb el dietari, un dels temes que més m'ha sorprès, abans d'introduir la primera de les obres obligatòries, Èdip rei, ha sigut els comentaris que fa sobre la Bíblia, els he trobat molt interessants: mai ningú no m'havia parlat sobre la Bíblia, només un professor de Literatura contemporània I, Roger, ens va passar al final d'un trimestre - el meu primer trimestre en la UOC-, d'això ja fa uns quants anys, un llistat de llibres aconsellables de tindre i llegir, a dalt de tot figurava la Bíblia. Això va fer que em fixara en la meua, la que tinc a casa, com la tenim molts, tot i que només presencialment. Ara bé, el meu regal de Reis de fa un parell de Nadals va ser una Bíblia nova i en català. L'altra, una Bíblia la traducció de la qual se m'entravessava cada vegada que l'havia de fer servir, per això darrerament feia servir la de la pàgina web de la BCI a Internet, i per acabar-ho d'arreglar, buscant un passatge em vaig adonar que malauradament pel camí de tantes mans s'havia perdut un plec de fulls.

I ara acabaré amb un pensament en veu alta: si per a Dante, Virgili és el seu mestre, per això el posa al capdavant del recorregut que ha de fer a través de l'Infern i més endavant pel Purgatori en la Divina Comèdia, per a què li mostre el camí i l'il·lumine, com ja ho ha fet a través dels escrits que Dante coneixia molt bé sobre Virgili. Em direu que estic exagerant un pel massa, o en el millor dels casos fent una hipèrbole si dic que considere l'autor d'Un son profund, l'Enric Iborra com el meu Virgili. Es pot dir que només el conec a través del bloc la serp blanca i del Dietari d'un curs de literatura universal, que acabe de llegir, tot i que me l'he trobat un parell o tres de vegades en alguna de les presentacions en les quals hem coincidit i l'he pogut saludar un instant, ja se sap que en eixes presentacions acudeix un grapat de gent que es coneixen, s'han de saludar i comentar milanta coses a la vegada, així que les salutacions han de ser mínimes, tret d'això només el seguisc virtualment. Ara bé, realment importa poc si el conec en persona o només virtualment, reconec que em fan enveja els alumnes que cada dia s'asseuen en la seua aula a seguir i interactuar en les seues classes, però és evident que Dante mai no va conèixer personalment Virgili, però gràcies a les seues lectures el va col·locar en un lloc ben alt com a mestre i el va encimbellar més del que ja estava. En cada moment de la vida, parle per pròpia experiència, ens hem emmirallat en algun model: el pare, la mare, però també un amic, un actor, un músic, un ballarí, un professor... Per això crec que presentar a Enric Iborra en termes virgilians com ho va fer Dante no és dir cap badomia. 

 

Pel que fa a molts dels títols que l'Enric nomena n'he llegit alguns, altres m'agradaria llegir-los, però no mamprendré una carrera desenfrenada cap a l'assoliment de tant abundosa llista, la meua molt més modesta, procura ser el més amplia possible i la veritat és que em porta molt avantatge i per més que vulga no arribaré, això si m'ho passaré molt bé. 

Les primeres flors d'acant comencen a obrir després de l'infernal ponentada d'ahir en què moltes plantes se m'han assecat  com bacallars al sol.