A qualsevol mal, la paciència és remei

Aquest escrit va aparèixer al llibre de festes d'Otos l'estiu de 2011. La veritat és que és dels escrits que, no s'obliden, com altres. Aquest se'm presenta cada any, o siga que cada any per primavera me'n recorde d'ell, perquè cada any torne a començar. 

 

Les meues amigues, les formigues, són un més de casa.

A qualsevol mal, la paciència és remei

Estem en març. Un mes a cavall entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera, si seguim el calendari que fixa les dates estacionals. Mentre redacte aquesta anècdota ens trobem en l’impasse entre les dues estacions, però la natura que és sàvia, ja en dóna indicis que la vida comença sense necessitat de mirar el calendari.

Fa uns mesos, per ser més exactes, aquest hivern, vaig rebre el correu electrònic d’una amiga que deia

Hola Merce,

al leer este mensaje me he acordado de ti, no se si aun tendras hormigas, pero a lo mejor esa es la solución.

«Cosas que no todos conocemos!

¿PROBLEMAS CON HORMIGAS?
Las hormigas “odian” el pepino, coloque cascaras de pepinos por donde hacen su “ruta” los insectos o cerca del hoyo.»

no li vaig contestar, però davant la sorpresa que em va causar l’espot, me’l vaig guardar per indagar, amb temps, què en diuen per la xarxa sobre les formigues i el cogombre.

Fa un parell de setmanes, a  principi de mes, vaig tenir constància dels primers moviments d’aquests insignificants però molests insectes, escodrinyadors dels racons més insospitats de casa. Sembla que comencen a fer neteja, agranen sa casa, i ho treuen tot cap a la meua. Munts d’arena i d’altres detritus que no duc intenció d'investigar. Ho netege, mentre renegue i prou. Això em va fer pensar que ja és hora de començar a posar els esquers. De sobte, m’ha vingut al cap el correu que vaig rebre sobre el cogombre, i em vaig imaginar les pells col·locades tot al llarg del corredor i al voltant dels nius, com una processó silenciosa en posició de combat, i en l’efecte que farien les pells esteses per la casa.

Cada any la mateixa història...i sense final. En fi...

Tot va començar fa molts anys, tants que ni me’n recorde, però diguem que més de vint i menys de trenta, que en la planta baixa de la casa on visc tinc formigues, però només en mitja part de la casa, la que dóna al sud, la part habitada. Les formigues no van a res del menjar, simplement es passegen amunt i avall per tots els racons. Ixen d’un lloc, passegen pel corredor, i se n’entren per un altre, fent llargues fileres d’innocents animalets que no armen ni pols ni remolins, i així, així per l’aixeta del lavabo, de la dutxa, de la banyera, per les claus de pas de l’aigua, de les peces del bany, pels endolls de la llum, pels brancals de les finestres, per la porta d’eixida al carrer, per la biga de la xemeneia, en definitiva per qualsevol lloc imaginable. En un principi no vaig fer massa cas, però conforme transcorrien els anys el problema s’agreujava. Sí, més munts de terra, més munts de brossa dels seus formiguers, a fora, millor dit fóra de sa casa i dins de la meua. Munts i munts per tot arreu, que van arribar a fer-se’m odioses i angoixants.

Un dia, fa cosa de nou anys, quan l’assumpte de les formigues en casa començava a ser considerat un problema seriós, i, que no sabia com solucionar, va arribar a les meues mans un article interessant, publicat en el setmanari El Temps que vaig llegir diverses vegades i em va encendre un llum d’esperança. L’article anava signat pel periodista Àlex Milian i parlava de formigues, però d’unes en especial, importades de Turquia, que feien destrosses en urbanitzacions al voltant de Barcelona “Tenen filia pels conductes elèctrics i també les de l’aigua”. Déu meu!. Vaig pensar, mentre devorava el contingut de l’article. Eren les formigues que tenia en casa? M’hi vaig esborronar. L’article era una entrevista a l’eminent biòleg, Xavier Espadaler, especialitzat en formigues. Com que això d’Internet encara no havia pres les proporcions que ara coneixem, vaig telefonar a la redacció del setmanari, l’opció més clara que se’m va ocórrer per posar-me en contacte amb el periodista que havia escrit l’article, i que em donara les dades de l’entrevistat que em podia treure de l’apuro. Encara recorde l’estranyesa del periodista quan li vaig comentar l’interès que tenia en l’article, i el riure que vaig poder escoltar a través del telèfon dels companys. Però bé, tot per una causa major, vaig pensar, mentre esperava les dades que havia demanat. Que podia saber el periodista de la gravetat del meu problema, de ben segur que no ho haguera entès. Doncs bé, així que vaig anotar el telèfon, vaig telefonar sense demora el matí següent. 

-Mane? Va dir una veu a l’altra banda del telèfon. 

-Xavier Espadaler? Vaig dir jo, que no sabia amb qui em podia trobar a l’altra banda del fil. 

-Si, jo mateix.

-Fa unes setmanes li van fer una entrevista en el setmanari El Temps en què es parlava d’una formiga invasora, agressiva, que envaeix els xalets, en especial si hi ha gespa i es rega. Que ix per tots els llocs, no respecta res, només té interès en avançar en el seu formiguer. Doncs bé, és que tinc en ma casa una invasió de formigues des de fa uns anys, i cada vegada n’ixen més, com si es multiplicaren. Jo voldria saber si les formigues que tinc són aquelles de les quals vostè parla a l’entrevista, i quina solució podria haver-hi.

-Sí, em van fer una entrevista en la qual parlava de les formigues Lasius neglectus. Si vostè vol, em pot enviar una mostra de les seues en un potet de vidre, dins un poc d’alcohol o de colònia, les identificaré i li diré de quina espècie són, així com la manera més adient per combatre-les.

-Doncs bé, li ho agrairia moltíssim, perquè he arribat a un punt d’exasperació que no sé que fer. 

Tot seguit vaig anar a la farmàcia, vaig comprar un potet de vidre, el vaig omplir de colònia i d’un grapat de formigues i li’l vaig enviar. Sembla que el correu va funcionar a la perfecció i al cap de pocs dies rebia una carta manuscrita que reproduesc a continuació i que guarde com un tresor.

18 de juny de 2002

Benvolguda Sra. Lloret,

Les formigues van arribar en bon estat. I molt perfumades! L’espècie és Lasius grandis, una espècie autòctona de la Península Iberica. No és, per tant, la formiga invasora de Turquia que havia motivat aquell aldarull l’any passat. Molt millor per a vostè.

Suposo que cada any, cap al mes de juny, deu tenir formigues alades, similars a les que vaig rebre, que són els mascles. Potser també n’hi surten unes de molt més grans, també amb ales, que serien les reines. Les altres, sense ales, són les obreres.

La manera que jo les mantindria a ratlla seria usant esquers. No usaria insecticides en spray o en pols, ja que aquests només maten les formigues que toquen. Els esquers [...]( trampa de cebo contra hormigas) funcionen amb un altre mecanisme. Tenen insecticida, però molt poc, i això fa que les formigues agafin una mica de menjar i el duguin al niu, no morint immediatament, sinó que tenen temps per donar-ne a altres obreres o a les larves, que moren lentament. L’efecte no és tan espectacular com amb els sprays però és més efectiu, especialment en el cas de les formigues que tenen una sola reina, com aquesta. La lluita és de paciència i perseverança. Jo posaria dos o tres esquers, als llocs on vostè hi vegi fileres, i aniria canviant-los de lloc per escampar el màxim possible l’efecte de l’insecticida. La millor època per fer-ho és en  començar l’activitat després de l’hivern, a mitjan primavera, que les formigues no tenen massa fonts alternatives d’aliment (encara no hi ha pugons) i mengen el que troben. Però jo no esperaria l’any vinent: començaria la batalla tot seguit! Espero que tingui paciència; i sort en la lluita contra les formigues.

Ben cordialment

Xavier Espadaler

Amb aquesta solució tan ben explicitada hi vaig posar mans a l’obra, tal i com m’havia aconsellat Xavier Espadaler tan amablement. Per la qual cosa durant uns quants anys la població de les formigues va minvar bastant i vam mantenir una convivència més pacifica. Però  vaig començar a tenir problemes amb l’esquer, és a dir vaig deixar de trobar en el mercat el producte que m’havien recomanat, com passa  sovint amb altres productes fitosanitaris, que apareixen i desapareixen, segons la demanda del mercat, fins que a còpia de buscar n’he trobat d’altres marques, tot seguint els savis consells de l’expert en el tema. I és que a les botigues, el producte contra formigues o qualsevol altre animalet passa per l’ús d’esprais, i altres solucions més dràstiques, segurament més perilloses per al medi ambient i per a les persones que convivim.

Mentre dilucide si aposte pel cogombre, o els esquers, he comentat aquesta anècdota amb Joan Enric, ens hem rigut una estona imaginant-nos-hi les pells del cogombre, esteses dies i dies, pansides , com si ningú en casa es moleste en netejar. Tot pensant que, probablement, les formigues més llestes del que ens pensem, prompte canvien d’itinerari i fan una variant en menys que ens ho imaginem. 

-Per cert!, saps que el veí també té formigues com nosaltres. M’ha comentat que ell estén pels racons on transiten farina de Maizena. Com Maizena? I, que fa, la Maizena?. Se l’emporten al niu per fer-se unes natilles o per espesseir la crema de bolets?. No,  sembla  que s’inflen per culpa del midó que té la farina de dacsa, i es moren d’afartament.

Uhhhhhhh.... una altra recepta...

No en vull saber res d’estendre farina de dacsa pels racons de casa. Crec que faré cas al biòleg, Xavier Espadaler, a l’especialista. Sé que mai no em lliuraré de les formigues, però les mantindré a ratlla,  paciència i perseverança. Segurament serà la millor solució.

Bibliografia:

Àlex Milian «La formiga Lassius esdevé plaga a les urbanitzacions benestants». Setmanari El Temps març (2002), núm. 928, pàg. 52-55.