El grum: l'esperança

Sant Juan de Duero_Sòria. Els dilluns tanquen i per segona vegada hem hagut de veure-ho tot des de fora.

Un passeig per la vora del riu Duero, entre san Juan de Duero i san Saturio

Un recorregut pel parc de Salburua, al fons Vitòria i uns edificis emblemàtics.

Hem estat uns quants dies per terres molt més verdes que les nostres: Sòria, Logronyo, Vitòria i hem gaudit d'uns paratges preciosos, tant al pla com a la muntanya que posseeix una densa i vigorosa massa forestal que em fan molta enveja, com també envege les freqüents pluges que els cauen, dia si, dia també. La pasqua granà fa unes setmanes que ha passat, però per aquelles comarques encara frueixen d'una primavera, granà, en el sentit que les floracions de moltes plantes va més endarrerida que la de les nostres, supose que per l'efecte de la pluja, ja que ací, a casa nostra, algunes han acabat ja la floració. Les nostres sembres han estat quasi totes segades després d'aquells dies infernals del mes d'abril que van accelerar la maduració; allí, en canvi, les sembres es veien ben daurades, amb eixe punt de maduresa i plenitud de gra que fa que les espigues de blat, o d'ordi doblen les espigues cap a un costat alhora que el vent les bressola. 

 

Un dia vam anar al Monasterio de Valvanera en la Rioja, des d'allí vam agafar un camí que baixava fins arribar al barranc on corria un rieró. Vam seguir un poc més avall, ja que la senda continuava fins eixir de nou a la carretera; tot d'arbres immensos: faigs, roures, carrasques, que ombrejaven la llera del rierol amb una sensació d'haver passat en un tres i no res a la nit més fosca, era mitjan vesprada i encara quedaven hores de sol; en el recorregut que vam fer s'hi podia veure, de tant en tant, una taula de pedra amb bancs per seure preparats per un àpat, però, jo, en compte de seure'm, en un impuls irreflexiu em vaig apropar a un faig que tenia a la vora i el vaig abraçar. M'hi vaig estar una estona esperant sentir alguna cosa, però en aquell moment no vaig sentir res, això si, recordava que feia uns dies llegint El senyal de la pèrdua de Maria-Mercè Marçal li van recomanar, cap a final de la malaltia, una darrera teràpia per reconciliar-se amb el seu cos, abraçar un teix del qual s'extreia el medicament que li donaven en el tractament que seguia; els medicaments tenen el seu percentatge d'efecte, però les persones en proporcionem un altre que complementa, que té a veure amb els processos i els recursos mentals. Passats uns dies, de tant en tant tanque els ulls, i em ve a la ment la seua pell recoberta de molsa acaronant-me la cara i sent un goig indescriptible en les mans amb què l'estrenyia. Aquest matí, de sobte, he eixit al carrer, m'he adreçat a l'olivera que hi ha al jardí de casa i l'he abraçada, quan he posat la galta i he tancat els ulls he notat una corfa aspra, eixuta que tampoc em deia res. No passa res, m'he dit dins meu. He obert els ulls i he mirant amunt cap a la capçada, fa poques setmanes

Enguany ha hagut una bona grumada.

una escuma blanca i groga,

el grum de l'olivera,

l'esperança.

que en molts casos s'ha traduït en molta oliva- de moment- encara ha de passar l'estiu i això vol dir que poden passar moltes coses.

He tancat els ulls i m'he quedat una estoneta al seu costat ben abraçada a ella.