DE LLEGIR, D'ESCRIURE, D'ANIVERSARIS

Una vegada l'any, el dia del meu aniversari faig aquest pastís de galetes. Recepta que li vaig veure fer, a la tia Trini, una germana de ma mare, tota la vida. A mi, és el que més m'agrada, de tots els pastissos, per això quan el faig mai no en sobra i diria que fins i tot es quedem a curtes en el repartiment. Per això he aprofitat l'avinentesa per, amb l'excusa, fer-ne un altre.

Aprofitant l'aniversari del blog, del qual d'ací a pocs dies es compleixen quatre anys, he pensat en celebrar aquest esdeveniment. I dic esdeveniment perquè no m'acabe de creure, que haja passat tot aquest període de temps, amb un bon grapat d'entrades publicades. Unes entrades que de vegades sou els visitants del blog, silenciosos o no, els que me les aneu recordant i és gràcies a tots vosaltres que de tant en tant torne a rellegir-ne algunes d'elles, que, tot siga dit, trobe fins i tot millor que quan les vaig escriure. Deu ser que la llunyania amb els textos els millora perquè me'ls veig com si els haguera escrit un altre que no sóc jo. La veritat és que m'he quedat perplexa i astorada de veure el que he arribat a escriure. I vull celebrar-ho publicant un text que vaig escriure fa uns quants mesos.

 

El mes d'octubre passat, o siga l'octubre de 2014 vaig començar un Taller d'escriptura narrativa que Vicent Usó ve impartint des de la UNED, al seu poble de Vila-real, ja fa dos anys. Acabat el curs el maig passat, aquest mes de juny ja mira cap el futur més immediat, és per això que acabe de rebre una circular per als qui tinguen interès en matricular-se.  Per qüestions que no venen al cas en començar l'any no em vaig incorporar i ho vaig deixar perdre. Em va saber greu, però... en fi. Fa unes setmanes arran de la campanya engegada «Per la literatura universal en català» vaig llegir un article de Joan Francesc Mira que es pot llegir des  d'aquest enllaç publicat en el setmanari El Temps. Pensareu que què té a veure una cosa amb l'altra. Doncs bé, alguna cosa hi té a veure, ho almenys a mi m'ho ha semblat. El cas és que el primer dia Vicent Usó ens va dir que cadascú havia de redactar un escrit contestant a la pregunta: Què et mou a escriure i què esperes del curs?. Resulta que aquell escrit redactat el mes d'octubre té alguna similitud amb l'article del senyor Mira. I no crec que tinguem telepatia ni res semblant, sinó que no és la primera vegada que li he llegit uns comentaris semblants.

La veritat és que aquesta llibreta que molts solen damunt per a escriure, mai no l'he utilitzat. La tinc guardada dins d'un calaix. Per a l'única cosa que de moment m'ha aprofitat és per fer-li una fotografia.

Què et mou a escriure i què esperes del curs?

Sóc lectora habitual, des de fa molts anys, dels escrits que Joan Francesc Mira publica: articles de premsa, novel•les, assaigs, a més d’altres escrits. Això em permet certificar, però sense validar el lloc exacte per què hauria de buscar i rebuscar entre tots els papers que tinc, que en més d’una ocasió li he llegit queixar-se de l’atreviment de certa gent amb pretensions d’escriptor; que es llença a escriure un llibre, com si això fos senzill, com qui diu d’anar per casa; que qualsevol pot ser escriptor d’un dia per l’altre. Mentre que són pocs els qui s'arrisquen a interpretar música sense saber-ne ni un borrall, ni conèixer a fons qualsevol dels instruments. Aleshores, que diferència un i l’altre? Aquest exemple l’he tingut sempre present, almenys des que vaig començar a plantejar-me l’escriptura com una activitat realment important en la meua vida. Com vaig llegir fa molts anys en Un tramvia anomenat text, Vicenç Pagès còpia les paraules d’Horaci i les fa seues per dir que l’escriptura és en un cinquanta per cent tècnica i talent, però que aquest percentatge va unit a les ganes d’escriure i a la necessitat que tenim cadascú de fer-ho. 

Més recentment, en una entrevista que li vaig fer a Vicent Alonso realitzada en la redacció del TFC, parlant de dietarisme em va dir que “va començar a escriure com a suport de la memòria fins que acaba sent la base de l’experiència de l’escriptura, de desenvolupar les notes i d’adonar-te que en la mesura que t’escrius el teu pensament, el teu estil es conforma d’una manera determinada”.

Realment fa molts anys que escric, però ho llençava a la paperera. La meua vida és una vida com qualsevol altra, però és la meua, i amb això vull indicar que he començat per conèixer-me a mi mateixa, escrivint-me, o siga escrivint un dietari o unes notes, amb totes les conseqüències, allí plore, m’enfade, discuteix, m’invente, converse amb el meu millor amic, l’Altre. Des que em reconec, fa seixanta-un anys que m’agraden la música i els llibres, tot allò relacionat amb l’art i la literatura. Els meus estudis primers es van limitar al batxillerat elemental i poca cosa més. Prejutjada sense dret a defensar-me, vaig alinear-me en el bàndol contestatari i rebel, fins que vaig acabar presonera dels propis prejudicis. Ara, reconec que potser no va ser una bona solució, però ja no té remei. Des de llavors que m’he procurat el meu coneixement amb conferències, cursos, concerts i un llarg i extensíssim etcètera. Un grapat de papers en donen fe, els quals, segons em va comentar una amiga el dia abans de presentar-me al curs d’escriptura narrativa que anem a començar em va insinuar si aprofitaven per a alguna cosa. No vaig tenir temps de contestar-li, perquè, en eixe moment, se n’anava corrents, ens havíem trobat al carrer. Això em va fer pensar que en realitat les acreditacions no em són necessàries, no les busque, em vénen, però el coneixement no vull que me’l tornen a negar. La història se’m repeteix altra vegada, amb altres personatges, aquesta vegada no arronsaré les espatlles i miraré cap endavant.

[Text corregit per Vicent Usó]

B: Tot ho trobava absurd. L'ésser humà, a l'engròs em semblava un perfecte imbècil. L'únic que per a mi tenia valor romania al marge de la societat. Escrivint desaiguava la insatisfacció. Escrivint vivia més intensament el que m'oferia el món, però també vivia el que no m'oferia el món. Escriure multiplica la vida. Hauríem d'escriure tots, tots, per higiene social. Hi ha moltes maneres d'escriure. Hi ha qui escriu literatura, hi ha qui redacta. Són coses diferents. També hi ha qui redacta fatal. No en diré noms ni oficis. Per a fer literatura cal tindre, a més, alguna cosa a dir que no siga adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa, i per a això cal situar-se als marges. Si un escriu amb el fre de mà posat, o intentant ser políticament correcte, o pensant a agradar vés a saber a qui, fa un plat insuls, reescalfat. Escriure és transgredir, viatjar a l'imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del  nostre jo, on es barregen el passat, el present, l'esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai... [La cinquena planta] Manuel Baixauli. 2014. Proa.