Una de tantes maneres de mirar a la intemperìe
POEMA
A LA INTEMPÈRIE
Fer
un poema com viure
un
amor clandestí.
De
vegades ruïnes, de vegades
espina
i al final poema ranci
d'impossibles.
Un
poema com un petit problema
domèstic
o queixa visceral
que
en dir-la foradara muntanyes.
Com
una soledat només meua
que
mai enyore.
Com
qui sóc, com qui mai
voldria
ser.
Un
poema urgent com un viatge
que
només l'avidesa d'unes mans
assumiria.
Fer
un poema com desplegar una àmplia
acció
de gràcies, com respirar
una
alegria primària.
Un
poema com un adéu inajornable.
Un
poema com un desig de pluja.
Fer
un poema
despert
com l'herba verda,
un
poema tan fals com el no-res.
Un
poema podrit com un remordiment
en
el ventre de culpa original.
Un
poema més mort que la nostàlgia.
Poema
en va i poema nostre
com
una taula compartida.
Poema
pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema
viu i indispensable com un arbre.
Fer
un poema, doncs, com un amant
es
busca en cada bes, igual que el solc
obri
la terra
i
la terra, encara tèbia,
des
del seu silenci primitiu,
aviat
l'oblida.
(Tots
els noms de la pena, 2002)
Imparables. Una antologia. (2004).
Proa. Barcelona.
però
no sols van
ser
els
versos
tan bells i sensibles que em van robar el cor, allò que més em va
cridar l'atenció, va ser el terme -intempèrie- que se'm va clavar
al cap i no em deixava a sol i ombra. De fet se'm ocórrer buscar la
definició exacta al diccionari per si podia aportar-me més llum,
que inclou la locució adverbial a la intempèrie
definida en el terme: A cel descobert, sense sostre ni recer. Una
definició des de
la qual intentava
judicar l'escriptura dels versos que
havia llegit i que no han parat de ballar-me pel cap.
Casualment ha coincidit que els darrers dies he acabat de llegir l'assaig Trajecte circular,
del professor Vicent
Alonso
amb
una lectura atenta
que
ha fet que em tornara a fixar en la paraula -intempèrie-
que,
al llarg del dietari, nomena dues vegades.
La
primera vegada ho fa ben avançada la Primavera (V.
Alonso, 2003:156) en un dels apartats “Más
vale rostro bermejo que corazón negro” diu Alonso que
«És cert que a l'ànima li
costa fer-se notar», és a dir
que segons com som cadascú, l'ànima treu cap, cap enfora de moltes
maneres diferents, que V. Alonso diferència entre ànimes guerreres
i transparents.
De
les «guerreres»
diu que
«costa endevinar ni un
sol bri del que amaguen[...] L'ànima es resisteix a mostrar-se.[...]
En canvi les transparents
et faciliten - des dels ulls, els llavis o el somriure -, el
viatge al món que hi ha darrere [...] és com si visqueren a la
intempèrie. Però tots són l'esperó de proa amb què les ànimes
– unes, més amables; altres, ben guerreres- es presenten.»
La
segona vegada que esmenta el mot intempèrie és cap al final de la
Tardor (V. Alonso, 2003:256-257), en una dels les seccions que titula
Espais
«M'interessen
les incursions en qualsevol racó de la psico-geografia, que, com li
acabe de llegir al Julià Guillamon de La ciutat interrompuda,
és la manera com, els situacionistes designaven l'observació
sistemàtica dels efectes que els diferents ambients urbans
produeixen en l'estat d'ànim dels seus habitants.»
I continua més avall tot dient
que
«L'espai on visc o
treballe sempre ha condicionat el meu estat d'ànim[...] però una
cosa és viure en un espai més o menys agradable i una altra, de ben
diferent, fer d'aquest espai l'objecte del teu pensament: un autèntic
metaespai.[...]L'espai forma part de la nostra vida quotidiana i
ajuda a configurar els nostres successius estats d'ànim.[...] del
metaespai, com a concepte que és i no com a experiència viscuda, en
solem fer generalitzacions. L'espai urbà, per exemple. En el meu
cas, mai no he viscut la ciutat com un tot, sinó com un conjunt de
llocs estimats, volguts, desitjats, entre veritables intempèries.
Precisament perquè són entre intempèries, aquests llocs estimats
també mereixen el nom de refugis.[...] Llocs i intempèries que, a
més, arrosseguen tota la memòria de què dispose. Perquè els
espais que vivim són el que ara són, però també el que foren, per
nous que siguen. Tenen fragments de temps adherits i els estimem, o
els odiem, perquè en aquests fragments sempre hi ha algun tros de
nosaltres.»
Això
ho diu Vicent Alonso en aquest dietari, però la veritat és que la
seua poesia conté pinzellades d'aquest «tros
de nosaltres» com les que es poden llegir en Del clam de Jasó.
VESPRADA
A LA NAU
Els
homes passen i les ciutats esbuquen recers deshabitats.
Enric
Sòria
La
ciutat? Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com aquesta
vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest vidre.
Ara, més fred que mai – on tantes vegades he deixat la mirada.
Però sé que no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany
només en la minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina
calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre
s'engronsa? Per què em retruny encara el crit si fa temps que
Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova inútil?
No
és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el
valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut
traspassar el vidre i, allà dins, triar paraules contra el temps amb
no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets de plata. ¿n'hi
haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es
feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que
s'arrancava? ¿n'hi haurà prou si escric: per bé que després de
tant i tant no hi haja ni un sol pensament capaç contra la mort, no
estic sol?
Són
meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules
contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix entre
intempèries.
Una altra manera de mirar a la intempèrie
Encara
que allunyats en les formes, dues maneres d'acostar-se a la mateixa
realitat, és a dir a la intempèrie. Tot seguit mire cap amunt, amb
els ulls ben oberts per mirar-me la meua intempèrie i faig una
inspiració llarga i profunda.
Post
scriptum: Apunt de publicar aquest post me n'assabente que Poemes a
la intempèrie és un poemari de Begonya Pozo que va guanyar ex
aequo amb Vicent Ciscar el XXX
Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó, nom que també porta el seu
blog. De moment ho deixe ací. Queda per a més endavant una visita
amb aquesta poeta.
(c) Lleonard Muntaner
