ALS AMICS DE TRISTOR

M'agrada escoltar música a totes hores, encara que segons el moment trie una música o altra, això segons ix el dia que també influeix en el meu estat anímic i em demana una música o altra. Uns dies escolte música clàssica, barroca, antiga, d'altres música d'arreu del món. Quasi diria que m'agrada quasi tota la música, tret de certa música paxanguera que en moments puntuals no queda més remei que aguantar perquè no pots fugir d'ella. El fet és que porte el que va de setmana escoltant el darrer disc d'Eva Dénia «Quan abril era abril» que vaig comprar dissabte passat, acabat el concert que, després d'haver-lo suspès el passat mes de desembre, va presentar, ara si, en el Teatre del Raval, en Gandia. 

 

Realment el cap de setmana passat, va ser d'eixos caps de setmana llargs i complets al cent per cent, i si dic llarg és perquè va començar en dijous en el Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi amb al visionat del documental L'Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai es va fer en el Verkami del qual he tingut el gust de participar, si sou capaços de llegir tots els noms podeu llegir el meu nom en la samarreta.

Divendres vaig tindre el goig d'escolar de nou a Pep Gimeno «Botifarra» amb el grup de metalls, Spanish Brass, en Benigànim, una passada de música, tant l'un com els altres. 

 

Ara bé, el dissabte com ja he dit més amunt no vaig voler perdre'm el concert d'Eva Dénia. Allà que ens vam presentar a l'hora orada. Si bé es cert que el concert em va agradar molt, destacaria per sobre de tot el regust que m'ha quedat d'ell. Un regust que de tant em fa l'efecte de continuar paladejant com si m'acabara de menjar el millor plat del món i encara el tinguera davant dels ulls. Hi ha vegades que sense saber com una cosa m'atrau com se m'entravessa i ja la tenim, en aquest cas vaig trobar deliciosa la simbiosi formada per la parella  Eva i Merxe, la violoncel·lista acompanyant, les vaig trobar ben travades i compenetrades tant que l'una no podia anar sense l'altra, i això em va fer gaudir com una boja. La veritat és que em va costar d'alçar-me de la butaca, i això després d'uns quants bisos. La música ja és bona i ho és venint de la mestria dels seus compositors i arranjadors, però les lletres encara són molt millors, dignes de llegir-se separades de la música que l'acompanyen. Se'm fa difícil triar entre totes elles, però com que ho he de fer triaré la primera de totes les cançons que encapçalen el disc que no és la que li dóna el nom, sinó un poema musicat de la poeta Maria Beneyto 

ALS AMICS DE TRISTOR 

Als amics de tristor, però, els diria

que l’au del pit encara viu i nia.

Que ja vindrà la nit, i la mà freda

refusarà el lleu tacte de la seda

per a cercar d’una altra mà la mida

en allò que potser encara és vida.

Us recomane el sol i l’específic,

la tendra companyia, el frigorífic

on refredar els somnis vells, a cura

del grau de l’escaient temperatura.

I, en cohort xicotet, la frase feta:

“Encara queda sol en la torreta”