dimecres, 31 de juliol del 2019

PREMIANT LA POESIA EN EL NOM DEL PARE MIRET: Joan Deusa Dalmau



Divendres passat, 19 de juliol, per segon any consecutiu, des del districte de Beniopa, gràcies a la iniciativa de Saforissims Societat Literària i dels festers de la Mare de Déu dels Desemparats, veïnat i amics ens vam reunir per a lliurar el II Premi de Poesia Pare Miret.
Si l'han passat l'organització va ser més pensat i fet, i ens van convocar en la plaça de la presó, enguany han tingut tot l'any per no deixar res a la improvisació, s'estrenava un lloc emblemàtic per als beniopers que coneixen per l'antic edifici de la Quadra. Res a veure en el que hi ha ara, i on tindrà espai per als assajos la banda i més coses. Ja ho anirem comprovant.
Després de recordar-nos qui era el pare Miret en la persona d'Emili Selfa Fort, les veus d'Isabel Canet, Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver van omplir el pati amb un bon grapat de versos d'aquest benioper il·lustre. 
Però bé, enguany el premiat Joan Deusa Dalmau, com els finalistes i el premiat de l'any passat, Joan Manuel Matoses, han vist editats els seus poemes en una plaqueta que Edicions 96 ha fet per a l'ocasió. La portada llueix l'escultura que Josep Basset Alberola el seu autor, ha creat per a honorar aquest premi. Escultura es pot apreciar millor en el primer full de la plaqueta, i una explicació detallada del seu significat. 

EL PLOR DELS SAMARUCS

Escric des del balcó d'un apartament on veig un tros de mar.
rep cartes d'amics que m'escriuen a Barcelona, les llig.
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia. 
Queden ja pocs iogurs i poca carn a la nevera.
Tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca. 
Damunt de la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons
sobre la certesa. 
Deixe tot el lirisme per a la vesprada 
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries
i, si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l'ona morta des de l'arena és violeta.
o agafe la meua vella bicicleta i entre els caminals cap a Xeresa,
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull carabasses.
Quan vaig i quan torne, travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l'aigua dels llacs.
A vosaltres vos deixe la meua obra, els dic. 
I torne a casa sentint-los i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l'espasa rovellada enlaire.

I ara, en un comentari molt personal, diré que quan l'autor va llegir-nos el seu poema al públic que estàvem a sota, no vaig acabar de copsar-lo del tot. Ha sigut quan, tranquil·lament, en casa, que me l'he rellegit que he pogut apreciar la qualitat d'aquest poema que, tot i que sembla senzill, de lectura fàcil, pla i directe, amaga la sensibilitat extraordinària d'una persona que veu i mira alhora tot el que té al seu voltant.
 
Jurat, autor de l'escultura, Josep Basset i Joan Deusa Dalmau guanyador del II Premi de Poesia Pare Miret 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada