dijous, 11 de juliol de 2019

DE VIATGE: ENTRE BERRY I SOLOGNE



El darrer dimecres, 30, del mes de maig, eixíem camí de França. Com segurament passa a molta gent, concebem els viatges pel que tenen d'incertesa, de desconeixement, de misteri i perquè alteren la rutina diària. En canvi quan te'n tornes sou vells coneguts que t'han quedat plasmats en la retina. 


Aquesta primavera estava sent molt irregular: dies molt assolellats, de calors sufocants que pronosticaven un avançament de l'estiu, amb altres de ben frescs, amb un cel nuvolós i amenaçador. Havíem mirat la previsió del temps per als propers dies i aquest augurava un temps semblant al que tenim per casa nostra. Així que no vam dubtar en preparar roba d'entretemps, que és la que ara mateix ens anem posant.
Teníem una cita a primers de mes en un poble al bell mig del país francòfon, Aubigny-sur-Nèr, entre Berry i Sologne, això deien els fullets informatius que ens van donar, a tots, tal i com anàvem arribant. Encara no havíem travessat terres gironines —vam fer la primera nit en Banyoles, i vam visitar a l'amiga Pilar—   que els rètols ja anunciaven els quilòmetres que faltaven per a arribar a la frontera que ja vaig començar a percebre un canvi en el paisatge que creuàvem. Això i el fet que acabava de llegir la novel·la de Benesiu, havien incrementat la il·lusió per mamprendre aquest viatge. Una part de Serem Atlàntida tocava de prop l'itinerari que faríem. Hi ha lectures que et marquen com un tampó deixant-te la seua marca indeleble. 

A punt de passar el pont de Millau

Havíem quedat amb Jordi i Glòria, amics eribanistes, en la Jonquera per anar plegats. Tal i com anàvem pujant, de Beziers amunt, els paisatges que travessàvem semblaven de postal. Tots els colors del verd es donaven cita, tant en la part boscosa com en els cultius de les planures. Una barreja de colors que s'incrementa molt més quan es fa un llarg viatge i has de recórrer molt de territori. De sobte m'ha vingut al cap Goethe en Viatge a Itàlia, quan fa esment en els canvis de l'orografia, en els tipus de roca que donen diferents colors a les terres, en les plantes: «D'Innsbruck per amunt, el paisatge esdevé cada vegada més bonic, cap descripció no pot donar-ne una idea».   
El primers cultius que dominen les planures són vinyes, però a mesura que anem pujant, sense adonar-nos entrem en terreny cerealista. Sorprèn comprovar com a partir de les diferents tonalitats del verd, podem conèixer les diferents varietats de gramínies que es conreen. De blats n'hi ha per a donar i vendre, també hi ha sègol, ordi, civada i alguna altra més que no recorde. Quan no, alternem extensions de llegums que es perden de vista: faves, llentilles, pèsols, colza. I, de tant en tant, ara que estem en plena època de cireres, els fruiters que més criden l'atenció. Ja entrant cap a la regió del Cantal comença ha haver-hi més prats, on creixen milanta plantes herbàcies per a la pastura del bestiar. Però per sobre de tot, el bosc, sempre delimitant els conreus, quan no, ocupant-ho tot. Bosc on creixen arbres caducifolis i perennes. Els primers amb un verd fresc i tendre de primavera, mentre que els segons d'un to marronós, ixen endurits d'un hivern que sembla els ha sigut aspre i eixut. Coses del canvi climàtic.  

Sant Flour

El segon dia vam fer nit en Saint-Flour. No ho vaig dir a ningú però vaig tindre molt present que a només una hora de camí, direcció a ponent, hi ha el poble d'Ayrens. Un poble menut que basa la seua atracció turística en els viatgers que busquen singularitats ja que al seu municipi conflueixen el paral·lel 45º i el meridià de Paris. 


Al cap de tres dies vam arribar a Aubigny-sur-Nèr. Ens esperaven amb la taula parada fent-se l'aperitiu, l'apéro com l'anomenen familiarment els francesos. De seguida el nostre racó es va omplir de plats, de beguda, d'abraçades, plenes de somriures. Vells coneguts que saludàvem efusivament. M'havia fet il·lusió aquesta trobada per trobar-me aquells rostres que l'any anterior eren desconegudes. Els organitzadors d'aquesta mini trobada han sigut Nina i Claude que viuen prop d'on estàvem. Els feia il·lusió mostrar a la resta  d'eribanistes aquells paratges. Però a més de fer turisme pels voltants, també estan les relacions socials entre tots, ja que el grup és molt heterogeni, prové dels quatre punts cardinals del país: de la Bretanya, l'Alsàcia, la Lorena, la Provença, del Nord-Pas-de-Calais. Ah, i de l'Alemanya també, un record molt especial per a Heinrich i Dorette. No ens entenem gens, tan sols gestos, però de vegades tampoc cal més.  També per als italians amb qui ens entenem prou més.

Dibuix en aquarel·la cedit per l'amic Jordi que porta un dietari dels viatges que fa per eixos mons. Zona d'esbarjo del càmping. 

El càmping era a la vora d'uns llacs que passejàvem ara i adés, on es podien veure nedar els ànecs, acompanyats de la família i escoltar tota classe d'ocells. No vam ser ni els primers, ni els últims a arribar, després de nosaltres encara en van arribar més que rebíem amb l'alegria del retrobament. Teníem dues cites ineludibles dins les instal·lacions del càmping: en la primera el càmping ens donava la benvinguda amb un aperitiu, en la següent hi havia un sopar de la cuina Berrixona. El primer gratis, el segon a escot. 




D'entre tot el paperam que ens havien donat per veure, cadascú va triar el que va voler. A l'endemà d'arribar, dissabte vam visitar el poble que ens acollia, Aubigny-sur-Nèr. Hi havia mercat, així que vam aprofitar per a comprar. A diferència dels mercats del nostre entorn, ací, tots els venedors solen ser de la contornada, porten els seus productes acabats de collir: espàrrecs, maduixes o el que corresponga a la temporada de cultiu. També hi havia moltes parades de menjar per endur-se. A nosaltres ens va agradar una parada de pasta italiana. En un mes no tastaríem tots els tipus de pasta que duien. M'agrada l'arròs, però crec que la pasta cada vegada m'agrada més, en especial, si és feta i preparada per italians. No sols vam comprar coses de menjar, també vaig comprar una clavellinera, em feia il·lusió posar una planta de flor. I d'aquesta manera vincular el seu perfum amb el record de la passejada. I com no, no vaig poder resistir entrar en un quiosc de premsa i remenar llibres. Tot i els llibres que m'havia portat de casa per anar llegint, per si de cas se m'acabaven no vaig poder resisitir i em vaig endur Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry i Premier amour  d'Ivan Tourgueniev. Però bé, Aubigny-sur-Nèr és una meravella i guarda una interessant història. Se la coneix com el poble dels Stuarts.  Cada any pel 14 de juliol celebren unes festes franco-escoceses, i és que durant la Guerra dels Cent Anys van demanar l'ajuda al escocesos contra Anglaterra, ajuda que es va refermar en el seu dia amb un tractat, i temps després s'anul·laren algunes de les disposicions amb un altre tractat. Allò va donar peu per a que la família dels Stuarts s'instal·lara allí i tinguera moltes prebendes, fins que la branca familiar es va extingir. Allí queden el castell, actualment ajuntament, en restauració i alguns edificis singulars. 



  

Carrers a Aubigny-sur-Nère. En el mur d'aquesta casa hi ha enganxades antigues senyals de transit que l'empresa Michelin va subvencionar. Aquestes senyals van començar a col·locar-se cap a la meitat del segle XIX  i fins els anys 30 del segle XX. Actualment són peces molts valorades per molts francesos que solen ubicar-les i fotografiar-les. Es col·locaven en les façanes de les cases, en els encreuaments de quatre camins i en llocs estratègics. No dic que no n'havíem vist abans però no va ser fins que vam conèixer l'estiu passat Na Dine que ens les va fer notar. Des de llavors ja n'hem vist unes quantes.
 
Sorpreses que ens anem trobant: trobada de trompes de caça a Henrichemont
  
Un altre dia el vam dedicar a visitar Bourges. Sobretot la catedral. Un edifici imponent. A dintre, a banda d'anar contemplant les vidrieres, vaig trobar-me amb el senyal del meridià. Va ser un moment emocionant, com entrar dins del relat de la novel·la de Benesiu, Serem Atlàntida, que fa uns dies havia acabat de llegir. 

 

Els primers dies en Aubigny-sur-Nère van resultar esplèndids, solejats i calorosos, fins que va arribar la tempesta batejada amb el nom de Miguel, que va començar a espatllar l'acampada. La veritat és que nosaltres quedàvem en la ratlla i no ens va afectar massa la tempesta, però va desbaratar les previsions per a fer més vida social.
De tornada cap a casa els núvols i la pluja no ens van deixar fins que vam arribar a Les Cases d'Alcanar. El sol ens donava la benvinguda anunciant-nos que ja tornàvem a trepitjar terra nostra. 


2 comentaris:

  1. Un relat preciós i sobretot havent viscut de prop tot el que expliques que ens ho fa reviure un altre vegada.
    Recordar també el sopar amb vistes magnífiques al restaurant de Saint Flour i les fruites de la vostre terra que varem anar tastant pel camí.....glòroa i jordi

    ResponElimina
  2. La veritat és que ha sigut un viatge perfecte. Poca calor, frescoreta, pluja, relacions internacionals, amerat amb paisatge i gent. Repetirem.
    Una abraçada a tots dos, Glòria i Jordi

    ResponElimina