IV
Arriba, on soc, la gatzara, les veus,
el proclamat designe de la vida
en l'ambient salnitrós d'una platja,
acolorit d'ombrel·les flamejants
mentre uns balons innocents van i vénen.
(Misser Raimon ha anat enguany a Òstia;
l'ha acompanyat misser Joan Fuster,
i no m'han dut tan sols una petxina.
M'he de queixar
justament a Anna-Lisa!)
Ben dematí, m'he llevat aquest jorn.
He vist la mar encara sense sol.
M'he estat així, a la meua terrassa,
un temps incert, assegut i fumant.
No he pensat en res. Sols mirava; sols veia.
Mirava el mar com qui sap que mai més
no el creuarà en cap direcció.
Veia la lenta ascensió del sol.
M'he preparat un cafè carregat
i mentrestant alçava el bull, al foc,
m'he despullat i he anat a la dutxa.
Com agrair el do rabent de l'aigua?
Atarantat, al·lucinat de l'aigua,
com d'un amor de besades petites,
o com d'un vi de glopets demorats,
després he eixit com si fos d'una arbreda,
regalimant una aigua en els taulells.
Tot nu i pelut, però sense adonar-me'n,
he retornat, encara, a la terrassa.
Feia un sol bo, el primer del dia.
M'he complagut sentint-lo a sobre meu.
He vist, enllà, a la platja, una dona,
i de bon grat m'hauria masturbat
mirant el cos de l'estimable nuesa.
Me n'he adonat, de sobte, del cafè,
i amb passes grans he tornat a la cuina.
L'he pres a gust, intensament, com sempre.
Després he fet uns senyals sobre mapes,
llocs on he estat algun dia, o hauria
volgut estar. No he advertit que el sol
pujava, gran, i a la platja hi havia
vivacitat molt humana i diversa.
Ara he pres un penjoll de raïm;
menge, distret, mentre pose una coma
o trie cert adjectiu més propici,
car tinc el gust
de precisar molt més
i consultar sovint diccionaris.
El Fabra m'és força insubstituïble.
Ora Marítima dins Manual
de Conformitats. Obra completa 3. Edicions 3i4, 1980.
Un any més, en aquest dia memorable del 4 de setembre, celebrem l'aniversari del naixement del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. I cada any, em ve a la memòria que el vaig conèixer al poc d'haver-nos deixat. Com vaig poder viure tants anys sense saber de la seua existència? Això ja no té remei, però el que si en té és recordar-lo a tot hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada