dimecres, 4 de setembre de 2019

DE NOU, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS




IV

Arriba, on soc, la gatzara, les veus,
el proclamat designe de la vida
en l'ambient salnitrós d'una platja,
acolorit d'ombrel·les flamejants
mentre uns balons innocents van i vénen.

(Misser Raimon ha anat enguany a Òstia;
l'ha acompanyat misser Joan Fuster,
i no m'han dut tan sols una petxina.
M'he  de queixar justament a Anna-Lisa!)

Ben dematí, m'he llevat aquest jorn.

He vist la mar encara sense sol.

M'he estat així, a la meua terrassa,
un temps incert, assegut i fumant.

No he pensat en res. Sols mirava; sols veia.

Mirava el mar com qui sap que mai més
no el creuarà en cap direcció.

Veia la lenta ascensió del sol.

M'he preparat un cafè carregat
i mentrestant alçava el bull, al foc,
m'he despullat i he anat a la dutxa.

Com agrair el do rabent de l'aigua?

Atarantat, al·lucinat de l'aigua,
com d'un amor de besades petites,
o com d'un vi de glopets demorats,
després he eixit com si fos d'una arbreda,
regalimant una aigua en els taulells.

Tot nu i pelut, però sense adonar-me'n,
he retornat, encara, a la terrassa.

Feia un sol bo, el primer del dia.

M'he complagut sentint-lo a sobre meu.

He vist, enllà, a la platja, una dona,
i de bon grat m'hauria masturbat
mirant el cos de l'estimable nuesa.

Me n'he adonat, de sobte, del cafè,
i amb passes grans he tornat a la cuina.

L'he pres a gust, intensament, com sempre.

Després he fet uns senyals sobre mapes,
llocs on he estat algun dia, o hauria
volgut estar. No he advertit que el sol
pujava, gran, i a la platja hi havia
vivacitat molt humana i diversa.

Ara he pres un penjoll de raïm;
menge, distret, mentre pose una coma
o trie cert adjectiu més propici,
car tinc  el gust de precisar molt més
i consultar sovint diccionaris.
El Fabra m'és força insubstituïble.


Ora Marítima dins Manual de Conformitats. Obra completa 3. Edicions 3i4, 1980.


Un any més, en aquest dia memorable del 4 de setembre, celebrem l'aniversari del naixement del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. I cada any, em ve a la memòria que el vaig conèixer al poc d'haver-nos deixat. Com vaig poder viure tants anys sense saber de la seua existència? Això ja no té remei, però el que si en té és recordar-lo a tot hora.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada