Fa
ja un grapat d'anys, exactament el 2003, Lluïsa Julià i Teresa
Pascual treien a la llum un grapat de poemes corresponents a una
multitud de veus poètiques d'arreu dels Països Catalans. Una
antologia que titulaven Vosaltres, paraules. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià amb la pretensió de donar
protagonisme a totes les paraules poètiques d'aleshores. Com bé
comenten al Pròleg les antologistes hi ha noms que s'han
incorporat “efímerament” a l'experiència poètica, i que les editores no defugen en cap moment. Doncs bé, aquest recull ja fa anys que va
i ve per les prestatgeries de ma casa. I passejant, passejant pels
seus fulls com qui passeja pels carrers, carrerons i atzucacs, de
tant en tant, pots trobar-te amb sorpreses inesperades per endur-se
al racó dels records. I continuant amb l'itinerari gandienc m'he
trobat amb la dolça veu d'Ignasi Minyana que m'ha fet alçar el cap
i fixar-me en aquestos seus versos, mentre prenc un cafè i observe
l'instant màgic, màgic instant en què el blau passa a convertir-se
en un efímer instant entre el dia i la fosca
Una magnífica i espectacular posta de sol des de la Vall d'Albaida.
URBI
ET ORBE
El
capvespre arriba
decandint-se
en
els braços de la fosca.
El
segon cafè, revingut i aromàtic,
agrunsa
coloraines
als
tubs de neó, mentre
els
autos s'enfilen per l'avinguda
d'un
semàfor en roig.
Solatge
esmerilat
al fons de la tassa.
Puges,
a penes, la persiana,
suaument
descorres la cortina,
i
esperes només un lapsus,
un
instant tremor,
l'últim
blau, efímer.
poesia3i4, 1990
I al darrere meu la lluna quasi al ple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada