PAISATGES SENSE PRESÈNCIES

 Pinyes  que guarde en record d'un cedre que se'ns va assecar.

 

La passejada pels carrers gandiencs, de moment fa un pausa, m'ature, i ho faig amb el poeta Carles Miret Estruch i el poemari Belleses arbitràries amb què va guanyar el XXXII premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, el 2012. Ben aprop hi ha altres localitats per tafanejar, sense allargar-se massa, així és que cap a un altre lloc.

Mentre llig aquestes Belleses  de Carles Miret, arbitràries, m'ha vingut al cap un comentari de Manel Arcos al programa radiofònic Paraules en silenci emès el 04.12.2012, que  estic escoltant, darrerament, en què presenta la poeta Joana Navarro Franco i el seu poemari Besllum. Elena Bornals, l'autora del pròleg, diu de la poesia de la poeta que “la poesia no cal veure-la, només sentir-la en abstracte com la música” i he pensat que això mateix se li poc aplicar als versos de Carles Miret en aquesta meua primera lectura,

Paisatges sense presències.

La resposta a la pregunta és un parany.

Els ocells, com els somnis,

no deuen desvetllar-se mentre volen.

Però mentre escric aquesta entrada, divendres passat, dia 23 d'agost, me n'assabente que dissabte Carles Miret Estruch presenta el seu poemari a Els Poblets. Així que deixe en suspens l'entrada que anava a fer amb la intenció de conèixer autor i obra o el que s'hi presente. A l'hora anunciada, les 20,30 de la vesprada del 24 d'agost, en companyia d'un bon grapat de gent que s'hi vam aplegar vaig poder gaudir per una estona d'aquestes Belleses arbitràries que com el mateix autor em va escriure en la dedicatòria contenen “un grapat de poemes il·lusionats i dolorosos, a la vora de la mar, amb la brisa del crepuscle i sobre les runes d'una vil·la romana”, tot un luxe això de la vil·la romana, perquè també em vaig assabentar que Carles és arqueòleg. I gràcies a aquest detall la nova relectura dels seus versos em resulta molt més entenedora.

M'arrape la cara amb terra,

la terra de tots els nostres morts.

No hi ha simbolisme possible,

no hi ha camí de retirada.

Com si ella mateixa buscàs

la sang oberta sense clivells,

allò abrusador dels cossos violentats.

Falten pocs dies per què finalitze l'agost. Aquest estiu, per mi ha estat ben estrany. Sense les persistents calorades que encara reté la meua memòria de l'estiu passat, enguany les nits han estat més aïna fresquetes, i molts dies els matins m'han despertat amb els vidres del cotxe banyats pel reixiu que el llevant porta. També les plantes del jardí i de l'horta ho han agraït. M'agrada l'estiu perquè el dia és llarg i fem vida més al carrer, però no les calorades extremes com les que vam patir l'any passat. Però l'estranyesa d'aquest estiu rau en el fet que m'he fet un fart d'agusar l'oïda per escoltar el xiulet dels oriols. A penes els he sentit, i m'he trobat òrfena de la seua presència. Ja fa anys que el cirerer es va assecar, repartíem les cireres a mitges, darrerament aquests ocells feien parada a la morera del veí, carregada de mores negres. Enguany, amb el seu permís, l'hem descimalada, i ha brostat amb exuberància uns branquillons que fins l'any que ve no donaran fruita, i continuant amb el permís del veí tornarem a esporgar per que faça ombra sense sofrir-ne les conseqüències dels darrers anys en què el terra, les parets, els vidres de les finestres es tacaven de negre a més d'alimentar un bon grapat de nius d'estornells i altres pardals. I aquests ocells que durant tant anys han tingut unes vacances regalades han hagut de buscar-se el menjar per altres llocs. A hores d'ara retornen cap a la casa d'hivern, direcció sud, travessant l'estret i el desert camí del centre-sud africà fins el proper mes d'abril. 

Potser per això aquesta estranya barreja d'escrit, una cosa me'n du una altra, com una ment errant. He començat amb el poemari de Carles Miret, hi havia un vers que parlava d'ocells i de somnis i ho he relacionat amb aquest mes d'agost que finalitza, tot parlant d'oriols, i amb el meu referent sonor que se me'n va. I ho he lligat amb l'observació feta al pròleg d'un poemari del qual només sé el comentari que n'ha fet Manel Arcos al seu programa radiofònic. 

 

Allà on vaig sempre torne a casa amb qualsevol cosa, ja siguen pedres, blanques, pinyes, petxines. I aquestes pedres són d'algun dels llocs que he estat, però no sé de quin de tots.