LA JOIA ESTRÒFICA DEL HAIKU

Aquest matí m'he trobat aquesta  magrana en la gespa. S'ha obert per permetre que els ocells: teuladins, pits roigs, cueretes vinguen a menjar-se els grans.

No vull acabar l'any sense dir res sobre el darrer poemari d'un dels nostres poetes més a la vora de casa, es tracta de l'amic Francesc Mompó, valencià de l'Olleria (la vall d'Albaida) com es llig a la contraportada de Suc de magrana. Tot i que diuen que es llegeix poc, i poesia encara menys, em fa l'efecte que darrerament els versos bullen com la cassola en forn del poema d'Ausiàs March, tant a la nostra Vall blanca, com a les comarques veïnes de la Safor, la Costera o l'Alcoià-Comtat, per no allargar-me més, amb exemples propers.

 HAIKU FULLAT

Serp que pelmuda

en l'estiu de les cuixes;

blanc epitafi.

EL HAIKU AL PANY

Sóc alfabet

de fulles hivernals;

només omega.

Francesc Mompó (2014). Suc de magrana. Germania. 

I aquesta altra em sembla que no li ha vingut molt bé caure al terra. Sembla una miqueta enfadada.

 

Un cap de setmana de bòlit

Fotografia prestada de Vicent Josep Escartí

Dissabte cap al migdia, PV (proves de validació) de les assignatures de Teatre Català i Literatures romàniques europees, com cada semestre en la Seu que la UOC utilitza des de fa uns anys situada en la plaça Verge de la Pau de València. Tot i que estic a les acaballes, encara no m'he acostumat a veure'm en una aula així. No és un examen, però psicològicament en té tota la pinta, i els companys que mai no conec, m'encomanen les pors quan me'ls trobe llegint i rellegint fulls i fulls a la porta d'entrada a l'aula. Sí, a més, he de reconèixer la meua covardia en aquests afers, el desastre pinta malament. Mai no m'han agradat el exàmens, i ves per on des de fa una pila d'anys que vaig. Si tot va bé només em queda un semestre i a pel TFC. 

 

Foto Mercè Lloret: Casa Santonja

Vaig procurar que la tornada cap a casa coincidira pels volts de les sis, i així acostar-me a l'Olleria a veure l'amic Francesc Mompó que presentava en la Casa Santonja, del seu benvolgut poble, el llibre de narrativa El vol de l'Esparver. És un avantatge saber on es troben els llocs on es fan els actes programats perquè m'evite de perdre temps. Aquest edifici és una de les joies de la població que han sigut restaurades que permeten admirar una època, el segle XVII-XVIII, i el moment històric en què va ser construït. A l'hora en punt entrava al recinte, just per saludar els amics que s'hi trobaven i seure'm a escoltar el que Mompó ens volguera dir conjuntament amb Pep Albinyana i Àngel Cano, els contertulians, i l'amenitzadora participació del públic ollerià. Però si en altres ocasions he anat a la biblioteca a les presentacions de llibres, aquesta vegada Mompó no ha triat per triar l'immoble en què ens hem reunit, ans al contrari tot ha estat fet amb premeditació i traïdoria. Res d'atzar. Una manera d'introduir-nos cap al relat. Personalment, anava sense llegir la novel·la i vaig aprofitar per comprar-me-la. Amb tot em va sobtar comprovar que hi havia un bon grapat de públic que l'havien llegida o estaven a punt d'acabar-la i van poder interactuar en la conversa que va resultar d'allò més amena. Però, ai, les set i mitja!. Com se me n'ha passat el temps. De sobte, una oloreta de xocolate que ompli la pituïtària. Gire el cap i una taula parada amb coca de llanda, acabada de fer, esperen els veïns. Boníssima. Mmmnnnnnn...

Eren prop de les huit i mitja de la vesprada. La processó ja havia eixit de l'església de la Immaculada Concepció i en breu passarà per davant de la foguera de sant Antoni del carrer del mateix nom, en Otos. Pels volts de les deu de la nit, la banda de música dóna el tret a la corda dels petards per encendre la foguera. És reparteix coca dolça i el full amb els gojos al sant fet d'enguany. Nyas, pim, pam, pum, pataplum i ja està encesa. Ja crema el ninot que han assegut al damunt. De seguida, els veïns treuen taules, cadires i paren taula per sopar. La comissió reparteix plats comuns per tots els qui han acudit a compartir l'àpat. Encara no han acabat de sopar i la música al carrer fa tremolar els barandats els vidres de les finestres. Per calfar-se no hi ha res millor que ballar i menejar l'esquelet. Res d'adormir-se, carai!.

Foto Mercè Lloret:
La foguera de sant Antoni-Otos

De bon matí xocolate, xurros i bunyols per esmorzar. I al cap de poc el carrer tot net i agranat com si res haguera passat. Això m'agrada que després de la festa tot torne al lloc d'abans. De seguida i per acabar, el mercat dominical s'ha traslladat d'indret. Aquest cap de setmana no es fa a la plaça sinó al carrer de sant Antoni. Artesans, artesans, artesans i artesans. Tot artesans, d'Otos i dels pobles dels voltants. Abans manufactura, hui artesania. Cistelles i cistelliues “sarga” vímet. Encara m'agrada més. Sempre s'aprenen coses. Els veïns i els forasters passegen fins l'hora del dinar. Tot seguit cadascú a sa casa. 

 

Foto Mercè Lloret:
Facetes desconegudes de l'amic Joan Olivares-Otos

Les quatre de la vesprada del diumenge, poca gent pels carrers de Castelló de Rugat. La festa de sant Antoni està a punt d'acabar. De la foguera només queda el record d'unes flames allargassades, llengüotes que persegueixen els espectadors, que s'ho miren bocabadats. Cap a les huit abaixaran les persianes, fins l'any que ve, si déu vol i la crisi deixa un lloc per la celebració de les festes populars. Encara he estat a temps de comprar formatge de cabra de l'Heretat de Pere. Una delícia que cal no perdre's. Un artesà més de la Vall d'Albaida. Artesania a la boca. La boca se'm fa aigua. 

 

Àngel el nét del "tio Pipo"

la mirada del somni:Foto Mercè Lloret

ÀNGEL CANO MATEU

(L'Olleria, la Vall d'Albaida, 1991)

Les veus del dimoni

Ens atrauen intensament,
viuen dels nostres somnis,
de fer-los malson.

Recordes aquella nit,
quan vam deixar de ser Eva i Adam
per ser tu i jo, nosaltres?
Recordes aquells passejos estellesians,
sols, sota el cel de què em volies allunyar
interessadament?
Ara has deixat de ser àngel,
t'has enrogit, t'has infernat.
A cas no portes el trident malèvol?

"Desert d'amics",
que un altre Jordi cantava.
Aïllat, sol, trist i desemparat.
Com tu ho anhelaves.
Te n'has anat somrient,
mostrant-me un ull tancat.
T'has soterrat enèrgicament;
què té el teu nou Sant,
que a mi Déu no m'haja dat?

Però no tinc por, no,
ara ja no.
Puc lluitar contra el teu exèrcit
de lladres sentimentals,
de mercenaris frívols.
Em convertires en no-res,
i així com l'ocell de foc,
he reviscolat, he revifat.
I m'has fet nàixer.

Aprecie cada materialisme
i cada hora que corre
en l'imparable rellotge del temps.
M'has fet aprendre a valorar
les banalitats vitals.
Si plore, és d'alegria.
Si bote, d'il·lusió.
Em respecte i em respecten,
i tu, què tens?

Sé que algun dia t'adonaràs
de la teua metamorfosi,
de la teua conversió
en l'ésser maligne que t'has fet.
O potser no.
Potser seguisques amb les ungles
llargues, negres i afilades.
Amb aquell poder fictici que dius tindre
per moure el món al teu parer.

Però et quedaràs on ja estàs,
al pou, a la superficialitat més amarga.
Mentre jo trobe una criatura més dolcíssima,
un jo que em lleve la son amb besos.
M'abrace sense parar la mà
i em mire amb un afecte julietista.
Que em remoga la panxa i
que em faça somiar despert.
Ella serà ella, però formarem un tot.

I aleshores no creuré en sants,
ni en bíblics fantasmes.
Confiaré en les persones,
en l'amor i en l'altruisme.
I ho faré des del primer moment.
Passaré estones als núvols,
als seus núvols.
I em taparé les orelles quan el vent
porte amb ell les veus del dimoni.

Per sobre dels núvols.Foto:Mercè lloret

De la fusta a l'aigua

ai que bé m'ho he passat amb Somiant amb Aleixa de Mercè Climent i Francesc Mompó. Recomane la lectura, segur que també us ho passareu la mar de bé. Però no cal deixar de costat De la fusta a l'aigua el nou tìtol de Francesc Mompó. Amb anterioritat vaig fer un tast amb el poema La porta, ara amb el llibre a la mà recorrec aquest camí ple d'incitacions que "assaja de captar amb un llenguatge fílmic tota una nit d'amor".

 Les arracades

Emergent il·luminada de la nit

com una venus de Boticelli,

vessant sensualitat i misteri

per les descurades escletxes

de la ingènua ocultació,

iniciares la pujada al tàlem

escampant darrere teu

l'estelada flaire de la nuesa;

però encara un darrer vestigi

impedia que t'oferires tota esplèndida

sobre la tova blancor,

al recer eròtic dels lòbuls

assajava l'Art de competir amb tu

trencant la corbada perfecció de la pell.

Or i artidifi no foren parany

per al sucube femení,

i amb un elegant moviment

caigueren sobre la muda tauleta.

Un cap de setmana complet

Per fi aquest cap de setmana he tingut més temps lliure i l’he pogut dedicar a fer coses que m’agraden. Per començar divendres els amics Mercè Climent i Francesc Mompó presentaven  el llibre Somiant amb Aleixa Premi de literatura eròtica la Vall d’Albaida 2010 a l’Olleria, ja sé que darrerament s’han passejat per quasi tots els racons dels països catalans, però fins aquest cap de setmana no havia pogut anar a veure’ls, tot i que el llibre ja fa temps que el tinc en casa.

També vaig aprofitar per endur-me un altre llibre de Francesc Mompó De la fusta a l’aigua que va guanyar també el 14è. Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol,2010. Malauradament, Josep Albinyana no va poder vindre que era qui havia de fer la presentació, en el seu lloc va parlar Àngel Cano a qui vaig poder conèixer personalment.

Dissabte hi havia dues activitats a la vegada, una en Ontinyent i l’altra en Gandia. Quin compromís, això d’haver de triar!. Per una banda l’assemblea anual de l’IEVA que incloïa la presentació del llibre Enric Valor: lingüista, novel•liste i rondaller a cura d’Emili Casanova i Lluís R. Valero  que acaba de publicar l’editorial Denes. Un recull de la jornada d’estudi que es va fer en l’Auditori Josep Maria Bru d’Agullent en complir-se el I Centenari del seu naixement.

Per l’altra una xarrada en Gandia, organitzada per Saforíssims i Edicions 96 que tenia com a temàtica, la novel•la negra en potència, amb la presentació de dues novel•les, Don Frabrizzio i un cadàver al Prince Building de Joan Pla i La mà de ningú de Vicent Usó.

La xarrada es podia allargar amb un dinar a la Drova, de la que no vaig voler faltar.

La paella amb verdures del temps, boníiiiiiiiissima.Els pastissets fregits més boniiiiiisims encara.
Recarai encara estic paladejant-ne el gust. Diré als organitzadors que aquestes coses s’han de repetir més vegades, que una deixa regust a poca cosa.

Una fotografia per al record

Francesc Mompó

porta noble

LA PORTA

Més enllà de la fàtua rutina

t'enlaires, ara majestuosa i gentil,

ara freda i misteriosa,

servant la frontera

del paradís;

en tant que jo, serf humil,

m'assec als teus peus,

oh porta capriciosa!

assajant les càbales

del vell conjur.

Sent solament fusta com ets,

d'on et ve el poder i la gosadia

de barrar-me el pas a mi,

que he estat ferit de sageta

per l'infant de Venus?

Colga, doncs, indiferència i joc

i enderroca els murs de la distància,

que muir de desassossec.

Francesc Mompó i Valls (l’Olleria 1955). DE LA FUSTA A L’AIGUA.

 Presentació del poemari de la fusta a l'aigua