MON-DOC & MON-COR

     Ahir, dissabte 30 de setembre va concloure la novena edició de la Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner — Mon-Doc— com se la coneix. Havia sentit a parlar d'aquest esdeveniment, però fins enguany no he pogut assistir. Gràcies a l'amic Dani Alfonso que em va fer memòria, dimecres. La veritat és que només he pogut anar tres dies: dimecres vaig veure, Fills del silenci, de la directora Rosa Brines; dijous, Espias en l'arena. Objetivo España, dels directors Pablo Azorin i Marta Hierro. Tots dos documentals tracten temes diferents amb arrels comuns, la Guerra Civil Espanyola: conseqüències, desmemòria, oblit... . En tots dos vaig veure uns fotogrames repetits: el port d'Alacant i el Stanbrook, el darrer vaixell que va salpar del port abans que les tropes feixistes entraren i els avions bombardejaren. Mentre que per la pantalla contemplava eixes imatges, jo imaginava Felicitas entremig de l'espant d'aquella gent que no va arribar a pujar a aquell vaixell, ni a cap altre. No en van haver més, altres vaixells contractats no es van atrevir a entrar al port, les tropes i l'aviació els tenien encerclats. Sincerament des de dimecres aquest nom no m'ha deixat descansar, m'obsessiona de nit i de dia  I pensareu què, qui és aquesta Felicitas. 

Realment, no la vaig arribar a conèixer. No sé com és la seua fesomia. Només em vaig posar en contacte amb aquesta dona perquè buscava informació. Estava redactant un escrit per al llibre de festes del Ràfol. Això era l'any 2008, l'escrit en qüestió es va publicar l'estiu del 2009, parlava sobre una mestra del Ràfol, Delfina Fenollar, que feia poc havia traspassat. El meu afany de recerca va buscar informació pels pobles on havia exercit de mestra. Això em va portar des d'Ademús, Oliva, Bellreguard, València, Ràfol de Salem. Buscava antigues alumnes per a que em parlaren d'ella i em contaren alguna anècdota. Reconec que va ser una experiència molt emocionant. Vaig parlar amb moltes d'elles. La majoria ja no hi són. Així va ser com em vaig posar en contacte amb Felicitas. Vivia en Barcelona. Era molt major. Vaig telefonar al número que m'havien donat. Recorde molt especialment el to de la seua veu i la manera resolta i convincent amb què s'expressava. Vaig posar-la en antecedents i se'm va obrir de tot cor. No sé quan de temps vam estar parlant. Realment ella no havia anat a l'escola amb Delfina, era un poc més gran i es pot dir que ja havia acabat els estudis que li pertocaven. Ja se sap que en els pobles tot el món es coneix. Em va corroborar el que m'havien dit les altres. Això em va permetre compondre el trencaclosques. Estem parlant dels anys 1932-33 fins el 37 o 38 poc després les escoles van ser desallotjades, traslladant-les cap a la rereguarda, concretament cap a Oliva. Però anem al que anem, Felicitas en el temps en què vam estar parlant per telèfon em va contar tantes coses que quan vam acabar la conversa i vam penjar respectivament el telèfon, el meu tema principal per al qual m'havia posat en contacte estava a punt de desviar-se. Sóc conscient que aquell any i a causa d'eixe escrit se'm van obrir massa camins. No tinc fusta de investigadora, només sóc molt curiosa i m'agrada preguntar. Felicitas devia tindre en aquell temps 16 o 18 anys més o menys. Era dels molts que ocupaven les carreteres cap a Alacant per fugir. Va ser protagonista del moment final quan l'Stambrook va salpar, no va arribar a pujar perquè no quedava lloc. La vaig escoltar amb una emoció continguda com no es podreu imaginar. Una cosa és llegir uns fets en un llibre d'història i l'altra és escoltar els fets en els quals has sigut protagonista. Ho acabe de dir, la redacció de l'escrit de la mestra del Ràfol em va deixar molt tocada. Cada personatge prometia una història que vaig aparcar en un racó. Del port va anar a parar a la presó de dones d'Alacant, després a la de València. Va passar temps fins que va poder tornar a sa casa. Finalment com molts altres va anar a parar a Catalunya, a Barcelona.

Mentre per la pantalla veia eixes imatges, jo intentava buscar Felicitas entremig de l'espant d'aquella gent que no va arribar a pujar a aquell vaixell, ni a cap altre, no en van haver més, les tropes i l'aviació els tenien encerclats.  

La Mostra va acabar ahir dissabte, amb un documental, fora de concurs, entranyable i alhora colpidor Joe's Violin, de Kahane Cooperman.

 

Tinc clar que d'ara endavant m'ho apuntaré a l'agenda de previsions per no oblidar aquesta cita anual amb Montaverner i la Mostra Internacional de Cinema Documental.