diumenge, 1 d’abril de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Rosa Leveroni; Coloma Lleal; Mari Carmen Arnau (29)



ROSA LEVERONI



Elegies


ELEGIES DE LA REPRESA

VI

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...


 

a la xarxa... i més...



COLOMA LLEAL


Des dels sons


Hauria pogut tenir
una existència
tranquil·la
embolcallada
per uns pares amants
que cantessin pels segles dels segles
els encants
d'una filla com cal

però estimo massa
la meva petita i pobra llibertat
i em revolto
contra tota nosa
que no em deixi respirar
l'aire que em plau

hauria pogut tenir una d'aquelles existències
balbes
on no compta res més
que un vell somni
i un clar de lluna
i un sublim amor
idealitzat
però estimo massa
tots els racons del teu cos
i la tebior dels teus llavis
i el calfred de les teves mans
color de mel

i malgrat tota la comoditat
que em profetitzen
vells assenyats
sé del cert
que ara i sempre
i per tots els segles dels segles
necessitem per viure
aquesta petita lluita
sense ni crits ni plors
i aquesta espurna
de rebel·lia
a la punta de la sang.


(Dins de Dels dels sons. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1987).


a la xarxa... i més... i més...



MARI CARMEN ARNAU



NUA


Les pupil·les em bateguen
amb el sol als ulls.
Sóc l’emoció de miratges
entre un cel de peixos i un cel d’aire.
Em veig minúscula
com una partícula de llum
centellejant en la sorra.
El vent m’arrossega els sentiments.
L’alliberament de les llàgrimes,
que em corren per la sang
endins, ben endins…
Seca i muda, reclame l’aigua.
Em trobe  cicatrius de núvols,
un camí abrupte d’encimbellades urpes.
Les pupil·les em bateguen
i em fa temor el sol.
Sóc un record esvalotat,
em veig perduda
entre multitud d’ulls.
L’estima és el desig, l’esperança…
Llum que prové de la llum
en el navegar dels braços.
[Itinerari de tendresa]

A la xarxa... i més...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada