El
passat mes de novembre vaig fer una escapadeta a Roma. Posada a
passejar-me en cotxe, com faig normalment, ara tocava canviar de
mitjà de transport per l'avió. El viatge ha anat perfecte, poques
esperes, gens de demora, ni llargues cues com de vegades diuen les
noticies. Això si, ningú s'escapava d'arrastrar maletes, més
grans, més menudes, segons les circumstàncies, alguns s'atrevien
tot espentant carretons a caramull, altres que preveien un viatge
llarg i atrotinat optaven per plastificar-les.
Tot
veient això m'ha vingut a la memòria una entrada recent de
Calcetins desparellats que es titula Només una paraula: partir
La
veritat és que aquest xicot sempre em sorprèn. Basant-se en una de
les històries de la seua pròpia novel·la Últimes existències,
Jovi torna a bastir una altra història des d'un altra perspectiva,
descriu una situació massa sovint repetida darrerament com és el
que molta gent es veu obligada a anar-se'n allà on hi troba feina.
De fet a l'aeroport hi havia maletes de mà com la meua, però també
hi havia enormes maletes que encabien una bona porció de vida.
Tot
això ve a compte per paral·lelismes amb fets semblants, ja se sap
que la ment va i ve sense parar i d'una cosa se'n passem a una altra
per associació. La
qüestió és que, aquest estiu, un dels llibres pendents que tenia
per llegir a la tauleta de nit era Ultimes existències. Quan
vaig passar pel relat Intent de literatura rosa al país de la
novel·la negra em
vaig quedar amb una frase que em va despertar un cuquet adormit.
«No
sé realment què és el que enyore, però el meu país, si t'he de
ser franc, no entra dins de la llista d'enyorances. De fet, si un
se'n va de casa ha de deixar-se la nostàlgia fora de la maleta. Com
a llast, pesa massa.»
Jovi
Lozano-Seser (2012) "Intent de literatura rosa al país
de la novel·la negra". A:Últimes existències. Ed.
Bromera.
Potser
aquesta frase hi donaria per parlar molt, però la veritat és que
aquestes paraules em van suggerir altres paraules que pretenien ser
una contestació a aquest comentari d'un dels protagonistes del
relat. Unes paraules que després d'escriure-les vaig deixar
oblidades a l'ordinador i que he recordat aquestos dies, quan Jovi
ens tornava a il·lustrar amb aquest altre relat i posava com a
exemple un vídeo penjat al YouTube d'una persona que torna a casa.
Ja veus, he pensat, uns van, altres venen.
ME'N VAIG ANAR
Me'n
vaig anar amb una maleta per equipatge.
La
casa al coll, com un caragol.
Amb
una carretada, a caramull, torne.
El
principal embalum de tot aquest temps
en són els instants ensobrats,
cabdells de memòria cap al record
que vaig teixint.
cabdells de memòria cap al record
que vaig teixint.
En
la duana m'escorcollen les maletes,
i
em diuen que on vaig amb tota aquesta càrrega.
En
l'aeroport em fan pagar un càrrec per excés d'equipatge.
I
en l'estació del tren
no
em deixen pujar en veure amuntegats tants fardells:
cistells
de transport per a l'ocell, els gats, el gos,
en
la bossa de mà viatja la tortuga,
i
els peixos, pobres, els he deixat a uns veïns
que
els estimaven.
Per
si de cas, em sobrevé un contratemps,
per
les butxaques, ben plegats, m'he guardat,
grapats
d'il·lusió: efectiu per sobreviure fins el retorn.
En
aquesta dèria de maletes i viatges; aeroports o carreteres en som
més d'un. Amb el permís de l'autor, Joan Jordà i Sanchis, un poema ple de
nostàlgia, i molts ànims des d'ací per pair-ho.
TE’N
VAS
Ara;
que te’n vas de casa,
que
deixes qui t’ha vist fer-te
i
vols veure des de tu
els
dies que esperen vindre,
sentim
el teu pas pels buits
que
deixes: el teu somrís penja a
les
parets i als nostres ulls,
hi
ha converses no acabades,
la
teua veu s’escola alta
i
el silenci no és resposta.
Te’n
vas. T’emportes qui ets,
vas
a cercar què et faràs.
Mous
el pas del que vindrà,
emprens
camí per trobar
un
destí –no saps per on–
i
aprens que no tot és dret
i
cal anar per travesses.
Vas.
Prens el pols al demà i
jugues
fort en la partida.
Ves
avant, t’esperem sempre!
El
Verger-Cocentaina, 2-5 de setembre de 2012
Moltes gràcies, Mercè, per fer memòria del meu relat dins l'Últimes existències i alhora assaonar-lo de bells poemes i d'escaients reflexions. En efecte, és una sagnia de viatjants i de sentiments, que van desfullant-se de la nostra memòria i de la nostra geografia. El millor que podem fer per reivindicar-los és dedicar-los les nostres lletres, que són el mitjà més sincer per demostrar-los que si els recordem, realment no se n'han anat. Mil besades!
ResponEliminaHola Jovi, moltes gràcies a tu per la visita a aquest blog des del qual sempre hi té cabuda un poema, tot i que en la vida no tot és poesia. La veritat és que m'ha vingut bé rellegir l'escrit que vaig penjar i comprovar quanta raó hi ha en aquestes paraules, començant per les teues, les meues i les de l'amic Joan Jordá que estan impregnades de la nostàlgia pel fill que se li n'ha anat.
ResponEliminaUna abraçada
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina