Fa uns quants dies l'amic i poeta Joan Jordà i Sanchis m'escrivia regalant-me els versos que porten per nom La casa, apareguts en el seu darrer poemari Mar d'Alens. Ja veus tant aprop que estem: ell al Comptat i jo a la Vall d'Albaida, i no me n'havia assabentat de la publicació d'aquest nou poemari, així com de les conseqüents presentacions que se n'han fet, a Cocentaina, a Alcoi i a Muro. Confie i espere que en faça alguna més i així poder assistir a alguna d'elles. Mentrestant n'he gaudit d'aquest tast de vida,
LA CASA
Efímer. El clos més compacte, res
que el temps no enrune sota el seu pas
inclement. Marbres blancs triats de vetes
mil·lenàries, erta veu dels dies
resplendents quan el sol polia amb mà
generosa brunyits colors d’estiu.
Alts migdies desperts en cada pam
de casa, el goig penjat a les parets
i en espills satisfets. Dies de beure
rialles i sentir com al carrer
la vida es teixia en llargues vesprades
que estenien camins vers l’horitzó,
on el sol s’ajocava per indrets
recòndits que atansava el viu capvespre
i tots dos encenien les estances.
Pas a pas, el solstici s’ha adormit
i la nit s’ha fet aspra, un vel negre
cobreix el que era clar, paper de vidre
que grata en la foscor i fa cruixir
els silencis. Un plor se sent a dalt
i un corrent gèlid baixa les escales,
el buit ressona en ecos expandits
que van obrint clivells en murs i sostre.
La penombra ha enfosquit cares i estances,
i l’espill no recorda antics somriures.
El degoteig del temps és un cisell
que fa del marbre més fi pedra tosca
i el corredor d’estiu és ple de pols.
Uns ratolins roseguen les engrunes.
I mira per on, casualitat o telepatia, el mateix dia que jo rebia aquest correu electrònic, que tant em va alegrar el dia, acabava d'escriure unes poques ratlles sobre aquesta mateixa qüestió.
La
casa
No
entenc com des de fa prop de cinc anys, des que es va morir Vicenta,
la meua sogra, la casa en la que vivia continua encara plena. És
veritat que ningú no m'ha ajudat a buidar-la, i racons n'hi ha per
donar i vendre. Jo, ho he anat fent, durant tot aquest temps, a
estones lliures. Obrir calaixos i remenar per destriar tot el que hi
ha no resulta gens fàcil. De xiqueta m'agradava això d'escorcollar
calaixeres per veure que hi trobava, aleshores tot em valia,
m'agradava endur-m'ho tot i deixar-ho en un nou recés, només meu,
tresors que preservar; ara, però, mentre regire em recorre una
estranya sensació, com si estiguera transgredint un territori privat
que no em pertoca. No sé si faig bé d'escorcollar-ho tot tant
a consciència, o haguera estat molt millor llençar-ho tot mirant
cap a un altre costat. En tot aquest temps, aquesta és la segona
repassada que faig. Si en una primera vegada no ho vaig llençar, ara
ja no em permet pensar en guardar més coses, però encara vaig
deixant alguna cosa a un costat amb possibilitats. Objectes que per
algun motiu no volen perdre's, i així és com cada peça que he de
llençar me la mire amb tot deteniment per veure si cal o no
salvar-la.
Però
com és que no puc acabar de buidar-la?. És com si jo buidara per un
cantó i se m'omplira per un altre. Com pot ser això?. Hui, he pujat
dalt, a les habitacions, he obert un armari i un baül, per treure
mantes. Mentre les empaquetava, no les mirava, les he posat cadascuna en una
bossa i aniran de dret al contenidor de roba i amb probabilitat d'un
nou ús. Podria dir que cadascuna té una història al darrera,
encara que tant sols siga una senzilla manta. Quan crec haver acabat,
l'entrada de casa és plena a vessar, ataquinada de bosses. De totes
només se n'ha salvat una, xicoteta, empaquetada encara en la bossa
d'origen i en el paper de regal, segurament dels darrers nadals.
Poc després he començat a omplir cabassos amb el darrers estris de
cuina. Quan s'acabaran? Quants cabassos hauré omplit ja? I quantes
coses queden encara? En un tres i no res n'he omplit un de plats
i platets, gots i tasses, un altre d'estris de cuina, desgastats per
l'ús, rovellats per l'abandó. Quan crec haver acabat em gire, òbric
un altre armari i em trobe una altra pila de plats, i més gots. Verge santa, d'on ixen els maleits? De vegades pense que es
multipliquen. Us heu confabulat o què?. Després de prop de dos
hores de deambular per la casa, decidisc anar-me'n. L'aire de hui,
nuvolós i humit, tot i haver obert totes les finestres, se m'ha fet
irrespirable.
 |
|
El
Silenci és el nou propietari de la casa.
Per
les estances mudes, vagareja amb un manoll
de
paraules a la mà que tanca amb set panys.
En
moments de més abstracció
mobles
i envans grinyolen desobeint el nou ordre.
I
encara per les escletxes se li escolen
petits
sorolls que no pot evitar.
Veïns
que no ha demanat, entren i ixen
sense
demanar permís.
(Això ho vaig escriure ja fa uns quants anys, el 2009, per ser més exactes. La casa cada vegada més buida i més silenciosa semblava que parlava tota sola).
|
