dimecres, 21 de gener del 2015

A LA MEMÒRIA DE VICENT VALLS-poeta contestà


Aquest entorn m'és familiar, encara que  més l'antic que el nou. De l'antic puc dir que era prop de casa d'uns familiars i quan anava de visita sempre em deixava caure pel mercat. Del nou només el tinc present a vessar de gent en la fira de tots sants i en aquesta fotografia la plaça és buida.

Diumenge passat mentre conversava amb la meua cunyada sobre l'evolució constant, imperceptible per als qui vivim en el lloc de canvi, de les ciutats, entre les quals incloem les nostres cases, els nostres carrers, ciutats i l'entorn en el que ens movem, em va ensenyar com a curiositat el calendari que l'ajuntament de Cocentaina ha editat enguany, 2015, on s'aprecien els canvis esdevinguts, en aquest cas de la població contestana, mitjançant fotografies comparatives fetes entre els anys 1977 i el 2014, la majoria de les quals fetes per la mateixa persona que les firma, José Luís Botella. Unes transformacions  en què la mà de l'home ha intervingut modificant el paisatge urbà, en aquest cas per millorar-lo. I al peu de cadascuna de les fotografies uns versos del poeta contestà Vicent Valls. Sembla ser que l'edició d'aquest calendari ha estat editat, al meu parer, per homenatjar el poeta, mort inesperadament fa poc de temps. Em vaig assabentar per la xarxa del seu decés, em va saber molt greu perquè el tenia en la llista que vaig fer dels poetes del Comtat, tot esperant el moment propici per reprendre els encontres poètics. Només vam parlar uns minuts al carrer, un dia que havíem quedat per xerrar tot esperant Esteban Ferre. Em va causar bona impressió. Ara no sé si he fet tard, però per llegir uns versos crec que no. Les persones desapareixen, però els seus versos queden. 

 

Pla de la font


Pla de la font. Silenci. Cocentaina.
Era octubre i plovia.
Trenta anys farà ara.
- Déu meu, com passa el temps!-
Secretament mirava
el brodat de les fulles
d'aquells grans plataners de coure trèmul
en la immòbil tardor que es disfressava,
i a la vora dels llavis
un picaflor en flames
confirmava el presagi d'una fosca remor,
d'una remor antiga que portava
jeroglífics de fulles,
jeroglífics de l'aigua i el capvespre.

(Els baladres de la nit, 2003, Alacant)



2 comentaris:

  1. Ho parlàvem dissabte amb uns poetes companys, d'Alcoi i de Cocentaina, i tots tres n'estàvem astorats, perquè Vicent Valls era un home tan discret que pràcticament ningú, ni tan sols gent del gremi literari, no se n'havia assabentat, de la mort. Quan va guanyar el premi Marc Granell de poesia, ningú del jurat no el coneixia. No era cap jovenet, i va escriure una poesia madura, però ningú no sabíem d'on havia eixit. En fi, gràcies per haver-lo recordat, Mercè.

    ResponElimina
  2. Maria Josep, em sap greu donar males noticies, però les coses són com són. No haguera volgut recordar-lo en una ocasió com aquesta, sinó perquè el tenia en el pensament per a una propera trobada amb poetes del Comtat. De vegades les coses no venen com les tenim previstes. Aleshores va ser Joan Jordà qui més i millor em va parlar sobre Vicent Valls.
    Una abraçada,

    ResponElimina