Diumenge passat
mentre conversava amb la meua cunyada sobre l'evolució constant,
imperceptible per als qui vivim en el lloc de canvi, de les ciutats,
entre les quals incloem les nostres cases, els nostres carrers,
ciutats i l'entorn en el que ens movem, em va ensenyar com a
curiositat el calendari que l'ajuntament de Cocentaina ha editat
enguany, 2015, on s'aprecien els canvis esdevinguts, en aquest cas de
la població contestana, mitjançant fotografies comparatives fetes
entre els anys 1977 i el 2014, la majoria de les quals fetes per la
mateixa persona que les firma, José Luís Botella. Unes
transformacions en què la mà de l'home ha
intervingut modificant el paisatge urbà, en aquest cas per millorar-lo. I al peu
de cadascuna de les fotografies uns versos del poeta contestà Vicent Valls. Sembla ser que l'edició d'aquest calendari ha estat editat, al meu parer, per homenatjar el poeta, mort
inesperadament fa poc de temps. Em vaig assabentar per la xarxa del
seu decés, em va saber molt greu perquè el tenia en la llista que
vaig fer dels poetes del Comtat, tot esperant el moment propici per
reprendre els encontres poètics. Només vam parlar uns minuts al
carrer, un dia que havíem quedat per xerrar tot esperant Esteban
Ferre. Em va causar bona impressió. Ara no sé si he fet tard, però
per llegir uns versos crec que no. Les persones desapareixen, però
els seus versos queden.
Pla
de la font
Pla
de la font. Silenci. Cocentaina.
Era
octubre i plovia.
Trenta
anys farà ara.
-
Déu meu, com passa el temps!-
Secretament
mirava
el
brodat de les fulles
d'aquells
grans plataners de coure trèmul
en
la immòbil tardor que es disfressava,
i
a la vora dels llavis
un
picaflor en flames
confirmava
el presagi d'una fosca remor,
d'una
remor antiga que portava
jeroglífics
de fulles,
jeroglífics
de l'aigua i el capvespre.
(Els
baladres de la nit, 2003, Alacant)
Ho parlàvem dissabte amb uns poetes companys, d'Alcoi i de Cocentaina, i tots tres n'estàvem astorats, perquè Vicent Valls era un home tan discret que pràcticament ningú, ni tan sols gent del gremi literari, no se n'havia assabentat, de la mort. Quan va guanyar el premi Marc Granell de poesia, ningú del jurat no el coneixia. No era cap jovenet, i va escriure una poesia madura, però ningú no sabíem d'on havia eixit. En fi, gràcies per haver-lo recordat, Mercè.
ResponEliminaMaria Josep, em sap greu donar males noticies, però les coses són com són. No haguera volgut recordar-lo en una ocasió com aquesta, sinó perquè el tenia en el pensament per a una propera trobada amb poetes del Comtat. De vegades les coses no venen com les tenim previstes. Aleshores va ser Joan Jordà qui més i millor em va parlar sobre Vicent Valls.
ResponEliminaUna abraçada,