M'imagine
asseguda en una de les aules que tenim més o menys assignada per al
Curs de Literatura Universal on, cada dimarts, l'Enric Iborra
imparteix en el Centre Octubre. Així que arriba l'hora ens dirà per
tal d'encetar un cap que estire del fil de la madeixa, ¿què us ha
semblat la descripció que Tolstoi fa del conte Tres morts, i com les enllaça totes tres; o quina de les tres morts
del conte de Tolstoi us ha cridat més l'atenció?. La veritat és
que en llegir el títol vaig pensar en tres morts, humanes, a mesura
que anava llegint aquesta narració coral en què el narrador va
descrivint les diverses morts també anava desfent cabdells. Primer
es conta la mort d'un serf, tot seguit la d'una dona rica, apunt
d'acabar el relat m'he vist sorpresa davant la mort, humanitzada,
d'un esser vegetal. Es tracta de la mort d'un arbre que finalment
servirà per fer la creu que assenyalarà el lloc on està enterrat
el serf, qui abans de morir ha donat com a garantia les botes noves
al seu nebot per que puga continuar treballant, en aquest moment
transporta la dona malalta en el carruatge, a canvi que en morir-se
li faça una llosa. Però com que la llosa val diners, que no té,
finalment acaba talant un arbre per fer-li, ni que siga una creu, que
«assenyale l'existència d'un home». De sobte el patiment que
s'intueix en l'arbre transmès a través dels ulls del narrador en
sentir-se, sacsejat, colpejat, abatut no m'ho he imaginat, ho he vist
i ho he patit amb el meu arbre: un cedre del Líban. Primer quan vaig
comprovar que alguna cosa li passava, un bon dia, ja fa uns quants anys d'això, va començar
assecant-se-li l'àpex. El que fora que li va passar no va anar ràpid, sinó
que es va allargar un parell d'anys o tres, cada primavera brotava, però a
continuació se li assecava un tros més, sempre de dalt cap abaix,
fins que una primavera ja no va brotar. Després van passar quasi un
parell d'anys veient la seua silueta seca al bell mig del jardí,
fins que finalment es va decidir de tallar-lo molt a pesar meu,
perquè jo l'haguera deixat tal com estava. La tala va ser tota una
aventura perquè l'arbre havia adquirit unes proporcions fora mida.
29
de febrer de 2007
Dia
de traspàs
Ai, el cedre!, malalt de mort, sense metge que en done diagnòstic. Aquest
hivern, l’oratge encalmat l'ha volgut acompanyar, ni un bri de vent
es movia, per no destorbar-li el descans mentre dormisquejava.
Ara,
però, l’energia primerenca ja dóna senyals, remou la saba,
l'esbrava cos avall. Els braços que espantaven els malsons de les
meues nits, mormolant històries, i acaronant les brises diürnes van
quedant sense força. S'assequen deixant un esquelet despullat que
els dies ventosos bandejarà sense pietat, malmeses les seues forces
com el velam d’un vaixell enmig del mar atrapat en l’huracà.
Es bonic comprovar com de la lectura d'un conte se'n poden treure tantes vivències personals. Aquesta desventura, més que aventura va esdevindre l'any 2009. De la seua fusta ens vam calfar durant més de dos anys. Del cedre només tinc unes pinyes que guarde dins una capça com a record. La lectura d'aquest conte de Tolstoï m'ha permès refrescar una parcel·la de la meua vida tan plena de emotivitat. La mort d'un arbre que m'estimava moltíssim.
15
d'agost de 2010
El
sortidor del bassalet que hi ha al bell mig del jardí ha deixat de
brollar l'aigua. M'havia acostumat al soroll ininterromput d'aigua
rajant a cor que vols. Nit i dia, vint quatre sur
vint quatre heures.
Ara,
sembla que una part del jardí s'haja endormiscat.
Com
es van adormir un bon dia el cirerer amb les cireres a sobre.
I
també l'immens cedre del Líban que donava la benvinguda a la casa i
espantava els intrusos per les nits amb les seues grandíssimes
urpes.
El
til·ler fa uixos, abaltit, no sé com espavilar-lo, no s'endormisque
i no es desperte com els altres, sembla que els canvis de temps,
d'enguany, no li han fet bé. Sort que el ocellets menuts:
caderneres, passerells, teuladins venen a beure i alegren de
piuladissa aquest racó, també les tórtores venen a engronsar-se al
caire del brancam del codonyer, tot bequetejant, sense preocupar-se
de res més. Aquest racó serà així, mentre es mantinga l'aigua amb
certa netedat i no s'emplene de larves de mosquits i brutícia.
Enguany n'abunden. Les pluges inusuals i benvingudes, en aquesta
terra de secà, abrusada, aspra i dura és així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada