EL SUBMÓN DE LES CLAVEGUERES AL SERVEI DE L'ESCRIPTURA

En primer lloc i abans de seguir endavant vull desitjar BON ANY a tots els qui es passegen per ací, que el 2016 siga tan bo o millor que l'any que hem acabat. I quan demane per a aquest nou any els mateixos desitjos no és degut a res en especial, sinó perquè considere que m'ha anat molt rebé, uns desitjos que venen a condensar-se en tres coses, molt simples a primera vista, com són PARLAR, RIURE I EXERCICI FÍSIC. Però, compte! que, tot i la seua simplicitat, molt sovint costen de portar a terme.

 Així que, de moment i com sol dir-se, anem per feina...

Fa uns mesos em van demanar d'escriure una ressenya per a la darrera novel·la de Joan Pla, Ciutat de corrupcions. De sobte vaig sentir pànic, al fracàs o ves a saber què... finalment vaig acceptar el repte i estic ben contenta. Llavors podeu llegir el que vaig escriure que ha estat publicat per L'Agrupació Borrianenca de Cultura, sota el títol LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLITICA, inclòs en la revista que editen els de l'agrupació en l'apartat dels «BURIS-ANA», Butlletí 222.

L'escriptor Joan Pla. Foto: Arxiu de l'autor

LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLÍTICA 

En Ciutat de corrupcions, Joan Pla, (Artana-la Plana Baixa, 1942), ha passat de la novel·la negra en què es va etiquetar Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, a l’acció trepidant, emmarcada dins el més pur estil del thriller a què es veu abocat el lector en aquesta segona novel·la, una tensió que ha sabut transmetre més enllà dels personatges. Tot novament amerat amb un punt de vista i un context molt personal i pròxim a les circumstàncies vitals de l’autor recentment nomenat fill adoptiu de Borriana.

Aquesta història comença amb un narrador omniscient, és a dir, que ho sap tot; de fet al cap de poques línies ens trobem un signe de complicitat amb el lector qui avisa que estan a punt de succeir un grapat d’esdeveniments: «Pepito Verdaguer va eixir al balcó [...] El cel era ben diàfan. No es veia ni a llevant ni a ponent cap núvol amenaçador. No hi havia cap senyal que fera preveure el canvi tan dràstic que patiria la seua vida en poques hores». L’assassinat fortuït de l’empresari Josep Verdeguer; la reacció insospitada del fill, Pepito Verdeguer, que descobrint de seguida qui és l’assassí ha ordit una venjança que el beneficia personalment, per això no pensa delatar-lo a la policia. Fet i fet, aquesta oportunitat immillorable no es pot desaprofitar —ja ho diu el refrany: qui té ocasió, que la prenga—, pot permetre-li millorar la malmesa situació a què la crisi ha abocat l’empresa immobiliària; una trànsfuga, Teresa Pruneda; ocultació de proves inculpatòries; un cos policial perdut al bell mig d’una investigació poc fructífera i sense un mòbil clar d’assassinat. Al remat, un grapat d’ingredients que posen en marxa aquesta novel·la vibrant, estructurada en quatre capítols i dos epílegs breus, que el lector es veu obligat a llegir sense descans fins al final. Però, si concloem que ja està tot dit i encara som al primer capítol, estem equivocats. Així les coses, com més va, més es poden anar complicant, ja que sempre hi ha un fil solt per on estirar i desembolicar la madeixa. Ara és una herència, la del alcalde i diputat de la Vall Blanca, obtinguda de manera poc clara; un exdetectiu privat sense escrúpols, contractat per fer la feina bruta, qui es val de procediments poc legals per investigar, motiu pel qual ha estat expedientat per part de l’associació de detectius privats i expulsat del col·legi professional; un nou succés ho trastoca tot, la violació d’Adela, filla del diputat Martí, qui a partir d’aquest fet es transforma i comença a planejar una revenja, la qual farà que els implicats en la violació vagen caient un per un; aquesta vegada el cos policial troba un desllorigador dels antecedents i gràcies a l’ajut d’alguns veïns, pot anar lligant caps i així tancar el cercle o com rumia el propi diputat Martí «havia comprés que era el comissari Tudela el que ara havia mogut finalment la reina i li havia fet escac i mat».

Joan Pla ha dit en múltiples ocasions que, per aprovisionar-se de l’argument d’una novel·la, la premsa li subministra en un cinquanta per cent la imaginació que li cal com a escriptor, altra cosa és posar-se a escriure i fer-ho amb l’estil i la trajectòria de sobres coneguda de l’autor. Però també és veritat que el seu compromís amb el país, en el qual viu, centrat en Borriana, s’allarga en bona mesura a la resta de les comarques de Castelló, i si convé a València o a Alacant, tot plegat fa que molt sovint les noticies de premsa que es publiquen l’angoixen fins a l’extrem de sentir-se impotent, davant fets i actituds amb els quals poc pot fer, només li queda l’opció d’escriure i contar-nos-els a través dels personatges, els quals tampoc són pura invenció, sinó una rèplica dels mateixos a qui voldria veure engarjolats.

La novel·la negra o policíaca, no és una literatura amb escàs valor literari, com potser s’havia cregut en dècades anteriors. Hi ha grans escriptors que l’han conreat com P.D. James, i que el conreen com Benjamin Black o Andrea Camilleri, etc. Ací, a casa nostra, a més de Ferran Torrent per posar un exemple, també en tenim que fins i tot comparteixen veïnatge com el propi Joan Pla i Vicent Usó. No fa massa temps, vaig assistir, en Gandia, a la presentació d’aquests dos escriptors, de la mà de Saforíssims, que recorrien el país de cap a cap, l’un, amb Don Fabrizzio, i un cadàver al Prince Building, l’altre, amb La mà de ningú; obres que en aquell moment es feien sentir dins dels àmbits culturals. Tots dos compartien mateixa temàtica amb diferents tècniques narratives i enfocaments temàtics, i encara més, ningú dels dos feia servir els esquemes tradicionals d’aquest gènere en què els inspectors i comissaris tenen un fort protagonisme i unes maneres molt personals d’encarar la resolució dels casos, en aquestes dues novel·les l’acció es desenvolupa davant dels ulls del lector com un espectador assegut a la butaca d’un cinema.

Darrerament Joan Pla ens torna a submergir en un nou episodi rocambolesc, car la premsa que tant àvidament llegeix no para de servir-li material de primera qualitat.  En Ciutat de corrupcions s’hi troba l’origen de la podridura en què es pot convertit un partit, diguem-li PGiF: com comenta un dels personatges enmig d’una tertúlia entre alguns dels principals afiliats comarcals, «I amb la imatge de transparència que pretenem transmetre, tot se n’aniria en orris. Ens trobem davant de les misèries de la baixa política, però, ara, hem de fer-ne, d’alta. És a dir, hem de fer un pacte entre cavallers per tal d’evitar que es filtren a la opinió pública aquestes misèries a l’espera d’una investigació». Tot un submón, el de les clavegueres al servei de l’escriptura, també per a l’autor que s’endinsa  sense por pels embornals: una manera ben peculiar de denuncia.