diumenge, 27 de desembre del 2015

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Manuel Baixauli

S'acaba l'any; uns, fan balanç per veure els beneficis que han generat els seus negocis; altres, comprovem com han anat els propòsits que vam fer quan tot just començava el recorregut anual. Però no vull parlar dels propòsits que em vaig fer fa dotze mesos, sinó dels projectes que em bullen cada dia al cap, i ara mateix; per això la meua intenció és de presentar un nou projecte. Es tracta d'una col·laboració dins DE LA VALL D'ALBAIDA ESTANT de la companya d'estudis a la UOC, Pilar Castel. Ja fa uns quants anys que ens coneixem -virtualment-; algun dia haurem de veure's personalment, però mentrestant anem xerrant, unes vegades per telèfon, altres per correu electrònic. És pot dir que ens hem anat fent companyia mentre avançava la llicenciatura, en més d'una ocasió la solitud corcava fins a l'extrem de voler tirar-ho tot per la finestra. Ara que ja hem acabat i ens hem lliurat de treballs i lectures obligatòries, resulta que les lectures molt més plaents i relaxades, quan no relectures de les que vam fer a corre-cuita, sempre acaben amb ganes de dir coses sobre els llibres. Doncs, -perquè no escrius, de tant en tant, el que penses. Ací tens un raconet on dir la teua- li vaig dir fa no molt. I ara aquest racó portarà per nom DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES. I com que en aquest blog quasi sempre hi ha algun vers pel mig, em van vindre al cap els versos de Marc Granell

El meu país
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera.
Quan ix el sol
és una flor,
que, tota d'or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp callat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se'n va dormir,
tan llarg i prim,
sobre l'arena
daurada i fina,
sota la nívia
llum que l envia
la lluna plena.


de l'Oda al peus i altres poemes «Llarg i prim»

Tots sabem com és de llarg i prim el nostre País Valencià, però si continuem més amunt, cap a Catalunya, amb qui compartim llengua, de la suma dels dos països n'ix un altre molt més llarg i prim, o com diu el refrany «més llarg que un dia sense pa» tot referint-se a una cosa molt, molt llarga. Així doncs, en aquesta comunicació entre comarques oposades comencem aquesta relació amb un escriptor molt especial, per mi, i també per Pilar. Donem el tret d'eixida amb l'escriptor suecà MANUEL BAIXAULI.

Una molt bonica fotografia cedida per Pilar Castel feta en la tardor, des d'on es pot veure l'emblemàtic edifici amb què s'identifica l'Estany de Banyoles.



La cinquena planta, un comentari personal

Tenia pressa, gairebé podríem dir necessitat, per llegir La cinquena planta. Havíem fet un club de lectura a Banyoles amb Manuel Baixauli sobre la seva anterior novel·la, L’home manuscrit, i m’havien quedat unes ganes irrefrenables de llegir la seva nova obra, molt relacionada amb la que havíem comentat al club, segons ell mateix ens havia explicat.

En Manuel té tot l’aspecte d’una persona normal, convencional. Res d’especial. Això pot sorprendre una mica un cop has llegit aquestes dues novel·les seves (sobretot L’home manuscrit). En acabar la trobada del club, li vaig demanar que em fes una dedicatòria de futur. De futur? –em va preguntar, un xic sorprès. I amb raó, perquè li demanava que em dediqués La cinquena planta quan jo encara no havia comprat el llibre. Me la va escriure en un full en blanc que m’havia deixat una companya. M’hi va posar: “A Pilar per la seva imminent lectura de La cinquena planta. 9-XII-2014. B.” Em va sobtar la tipografia amb què la va escriure. Les lletres eren com una mena de dibuixos, amb barreja de majúscules i minúscules. Em va sobtar, però no em va sorprendre: Baixauli també és pintor... També em va cridar l’atenció la signatura: B. Tot plegat ho he entès quan he llegit La cinquena planta. La tipografia és la mateixa que atribueix a Orofila, l’arquitecta de les tres cases idèntiques i especials que apareixen en la novel·la. En la pàgina 51 hi trobem el dibuix d’un altre dels edificis dissenyats per Orofila, l’arxiu de tot. La tipografia amb què escriu aquesta denominació al peu de la il·lustració és la mateixa amb què Baixauli em va escriure la dedicatòria. Ara sé que me la va escriure en orofílica tipografia. I B. és el personatge principal (i sovint narrador) de La cinquena planta: el propi autor. Tot lliga. Tot està molt dins l’estil Baixauli. Escriure i reescriure. Fer voltes i més voltes sobre un mateix tema: la subtil frontera entre la vida i la mort, entre les coses reals i les que no ho són tant, entre la bogeria i la cordura.

La cinquena planta potser no sorprèn tant com L’home manuscrit. A banda, si no has llegit L’home en pots perdre molts de detalls de La cinquena. Baixauli ja ens va dir el dia del club que les dues obres tenien molta relació. Massa, m’atreviria a dir, per poder funcionar bé La cinquena, de forma independent. El que no es pot negar és que La cinquena també té molt de contingut. També fa pensar molt. Són llibres dintre de llibres. Històries dintre d’històries.

Hi ha molta autobiografia en La cinquena. Baixauli també ens va parlar d’això. Ell només pot escriure en base a l’experiència viscuda. Tots els seus escrits tenen un fons de vivència personal, pel que sembla. Certament, una estada en un sanatori per refer-te d’una malaltia tan bèstia com la que va patir ell (la de Guillain-Barré), convivint amb pacients malalts mentals, et pot servir en safata un material adequat per transformar-lo en obra literària. Una altra cosa poden ser els resultats finals. He trobat La cinquena menys interessant que L’home, potser perquè ja no m’ha sorprès tant l’original forma d’escriure d’aquest autor. Continuem davant d’una bona obra, però m’atreviria a dir que una mica menys que l’anterior. I Baixauli, pels seus comentaris en el club, crec que n’és conscient. Ell, intel·ligent com em va semblar, ha de saber que el filó de L’home té un acabament. S’esgota, per molt que en vulguis fer reescriptures. Després d’explicar aquestes experiències tan potents, què més pots dir? I això deu ser el que ens devia voler dir quan, si mal no recordo un parell de cops, ens va reconèixer que estava neguitós perquè en aquella època no escrivia res. Potser patia per la manca de fons vivencial que necessita per poder engegar la maquinària de l’escriptura.

La cinquena planta, com hem avançat més amunt, podríem dir que és una història d’històries. Hi trobem la del propi autor, B., una mena d’autobiografia en què ens explica una part important de la seva vida: la seva malaltia, la recuperació, i també la vida de la novel·la que l’ha fet una mica famós, L’home manuscrit. Hi trobem, també, les històries d’alguns interns de Sanatori i de persones que hi treballen. Sempre ens quedarà el dubte de qui està “millor”, mentalment parlant, si el Director de Sanatori o alguns dels interns, com ara Úrsula, Fix o Timoteu (que podria marxar del sanatori, però no ho vol fer). Hi trobem una trama que acaba amb el que sembla que ha estat un suïcidi: la mort de Ferragut. Ferragut, un personatge fastigós, desagradable, que sedueix Físio, la jove, atractiva i simpàtica fisioterapeuta, i que acaba amargant-li la vida i les seves relacions futures. Parlant de vida, la vida és així. No sempre els surt bé a les persones, per bones i agradables que siguin. I la novel·la, en el cas de Físio, et deixa una mena de regust d’injustícia.

El lector, a mesura que avanci en el relat, descobrirà que la cinquena planta de Sanatori no existeix en la realitat (bé, si més no en això que les persones convencionals considerem que és la realitat). No surt en les fotografies, ni la veu el taxista que porta B.: “ja dins del cotxe, B preguntà al taxista quantes plantes hi veia, a l’edifici. ‘Quatre. Quatre plantes’, digué l’home, recelós” (p. 293). Recelosos és com ens podem sentir els lectors en molts moments de la novel·la, si no la llegim amb una mentalitat totalment oberta a coses que potser no tenen una explicació clara i racional. Tant la cinquena planta de Sanatori, com les tres cases repetides, com les estranyes últimes plantes d’una escola o d’un ambulatori on va a parar B. en moments diferents de l’obra, són espais (amb entitat física, o no) plens de records de vivències o de persones concretes. No de grans records, tan sols de moments discrets, perquè: “els grans records, si te’ls mires en fred i des de fora, es desinflen” (p. 266). Perquè les coses realment importants de la vida, de fet, són les petites coses.

Baixauli juga molt amb dos personatges que, físicament, apareixeran ben poc en la novel·la: Orofila (l’arquitecta d’edificis especials) i el Dr. Mogort (el dissenyador de ments, podríem dir-ne). Són, justament, però, els que tanquen l’obra, els dos joves que troba B. bevent cervesa al terrat de casa seva un dia quan torna de comprar: “per la cara que feren quan em van veure, no hi havia dubte que m’esperaven” (p. 294). Potser en aquesta espera del final hi ha el punt de partida d’una tercera entrega d’aquest procés constant de reescriptura que fa Baixauli.

Pilar Castel Soler



Baixauli, Manuel. La cinquena planta. Raval edicions SLU, Proa. Barcelona, 2014. (Proa. A tot vent)


Fotografies cedides gràcies a l'amabilitat de la Biblioteca de Banyoles que és des d'on es fan els clubs de lectura. En la primera de les fotografies es pot veure la gent que acudix, mentre que en la següent veiem a l'escriptor Manuel Baixauli, a qui suposem en plena conversa amb els participants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada