S'acaba
l'any; uns, fan balanç per veure els beneficis que han generat els
seus negocis; altres, comprovem com han anat els propòsits que vam
fer quan tot just començava el recorregut anual. Però no vull
parlar dels propòsits que em vaig fer fa dotze mesos, sinó dels
projectes que em bullen cada dia al cap, i ara mateix; per això la
meua intenció és de presentar un nou projecte. Es tracta d'una
col·laboració dins DE LA VALL D'ALBAIDA ESTANT de la companya
d'estudis a la UOC, Pilar Castel. Ja fa uns quants anys que ens
coneixem -virtualment-; algun dia haurem de veure's personalment,
però mentrestant anem xerrant, unes vegades per telèfon, altres per
correu electrònic. És pot dir que ens hem anat fent companyia
mentre avançava la llicenciatura, en més d'una ocasió la solitud
corcava fins a l'extrem de voler tirar-ho tot per la finestra. Ara
que ja hem acabat i ens hem lliurat de treballs i lectures
obligatòries, resulta que les lectures molt més plaents i
relaxades, quan no relectures de les que vam fer a corre-cuita,
sempre acaben amb ganes de dir coses sobre els llibres. Doncs,
-perquè no escrius, de tant en tant, el que penses. Ací tens un
raconet on dir la teua- li vaig dir fa no molt. I ara aquest racó
portarà per nom DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES. I com
que en aquest blog quasi sempre hi ha algun vers pel mig, em van
vindre al cap els versos de Marc Granell
El
meu país
és
llarg i prim
com
un vent fi
de
primavera.
Quan
ix el sol
és
una flor,
que,
tota d'or,
a
espai desperta
entre
la mar
de
brea i sal
i
el camp callat
de
mel i ametla.
Quan
ve la nit
se'n
va dormir,
tan
llarg i prim,
sobre
l'arena
daurada
i fina,
sota
la nívia
llum
que l envia
la
lluna plena.
de
l'Oda al peus i altres poemes «Llarg
i prim»
Tots
sabem com és de llarg i prim el nostre País Valencià, però si
continuem més amunt, cap a Catalunya, amb qui compartim llengua, de
la suma dels dos països n'ix un altre molt més llarg i prim, o com
diu el refrany «més llarg que un dia sense pa» tot referint-se a
una cosa molt, molt llarga. Així doncs, en aquesta comunicació
entre comarques oposades comencem aquesta relació amb un escriptor
molt especial, per mi, i també per Pilar. Donem el tret d'eixida amb
l'escriptor suecà MANUEL BAIXAULI.
La
cinquena planta, un comentari personal
Tenia
pressa, gairebé podríem dir necessitat, per llegir La cinquena
planta. Havíem fet un club de lectura a Banyoles amb Manuel
Baixauli sobre la seva anterior novel·la, L’home manuscrit,
i m’havien quedat unes ganes irrefrenables de llegir la seva nova
obra, molt relacionada amb la que havíem comentat al club, segons
ell mateix ens havia explicat.
En
Manuel té tot l’aspecte d’una persona normal, convencional. Res
d’especial. Això pot sorprendre una mica un cop has llegit
aquestes dues novel·les seves (sobretot L’home manuscrit).
En acabar la trobada del club, li vaig demanar que em fes una
dedicatòria de futur. De futur? –em va preguntar, un xic sorprès.
I amb raó, perquè li demanava que em dediqués La cinquena
planta quan jo encara no havia comprat el llibre. Me la va
escriure en un full en blanc que m’havia deixat una companya. M’hi
va posar: “A Pilar per la seva imminent lectura de La cinquena
planta. 9-XII-2014. B.” Em va sobtar la tipografia amb què la va
escriure. Les lletres eren com una mena de dibuixos, amb barreja de
majúscules i minúscules. Em va sobtar, però no em va sorprendre:
Baixauli també és pintor... També em va cridar l’atenció la
signatura: B. Tot plegat ho he entès quan he llegit La cinquena
planta. La tipografia és la mateixa que atribueix a Orofila,
l’arquitecta de les tres cases idèntiques i especials que
apareixen en la novel·la. En la pàgina 51 hi trobem el dibuix d’un
altre dels edificis dissenyats per Orofila, l’arxiu de tot. La
tipografia amb què escriu aquesta denominació al peu de la
il·lustració és la mateixa amb què Baixauli em va escriure la
dedicatòria. Ara sé que me la va escriure en orofílica tipografia.
I B. és el personatge principal (i sovint narrador) de La
cinquena planta: el propi autor. Tot lliga. Tot està molt
dins l’estil Baixauli. Escriure i reescriure. Fer voltes i més
voltes sobre un mateix tema: la subtil frontera entre la vida i la
mort, entre les coses reals i les que no ho són tant, entre la
bogeria i la cordura.
La
cinquena planta potser no sorprèn tant
com L’home manuscrit. A
banda, si no has llegit L’home
en pots perdre molts de detalls de La
cinquena. Baixauli ja ens va dir el dia
del club que les dues obres tenien molta relació. Massa, m’atreviria
a dir, per poder funcionar bé La
cinquena, de forma independent.
El que no es pot negar és que La
cinquena també té molt de contingut.
També fa pensar molt. Són llibres dintre de llibres. Històries
dintre d’històries.
Hi
ha molta autobiografia en La cinquena. Baixauli també ens va
parlar d’això. Ell només pot escriure en base a l’experiència
viscuda. Tots els seus escrits tenen un fons de vivència personal,
pel que sembla. Certament, una estada en un sanatori per refer-te
d’una malaltia tan bèstia com la que va patir ell (la de
Guillain-Barré), convivint amb pacients malalts mentals, et pot
servir en safata un material adequat per transformar-lo en obra
literària. Una altra cosa poden ser els resultats finals. He trobat
La cinquena menys interessant que L’home, potser
perquè ja no m’ha sorprès tant l’original forma d’escriure
d’aquest autor. Continuem davant d’una bona obra, però
m’atreviria a dir que una mica menys que l’anterior. I Baixauli,
pels seus comentaris en el club, crec que n’és conscient. Ell,
intel·ligent com em va semblar, ha de saber que el filó de L’home
té un acabament. S’esgota, per molt que en vulguis fer
reescriptures. Després d’explicar aquestes experiències tan
potents, què més pots dir? I això deu ser el que ens devia voler
dir quan, si mal no recordo un parell de cops, ens va reconèixer que
estava neguitós perquè en aquella època no escrivia res. Potser
patia per la manca de fons vivencial que necessita per poder engegar
la maquinària de l’escriptura.
La
cinquena planta, com hem avançat més
amunt, podríem dir que és una història d’històries. Hi trobem
la del propi autor, B., una mena d’autobiografia en què ens
explica una part important de la seva vida: la seva malaltia, la
recuperació, i també la vida de la novel·la que l’ha fet una
mica famós, L’home manuscrit. Hi
trobem, també, les històries d’alguns interns de Sanatori i de
persones que hi treballen. Sempre ens quedarà el dubte de qui està
“millor”, mentalment parlant, si el Director de Sanatori o alguns
dels interns, com ara Úrsula, Fix o Timoteu (que podria marxar del
sanatori, però no ho vol fer). Hi trobem una trama que acaba amb el
que sembla que ha estat un suïcidi: la mort de Ferragut. Ferragut,
un personatge fastigós, desagradable, que sedueix Físio, la jove,
atractiva i simpàtica fisioterapeuta, i que acaba amargant-li la
vida i les seves relacions futures. Parlant de vida, la vida és
així. No sempre els surt bé a les persones, per bones i agradables
que siguin. I la novel·la, en el cas de Físio, et deixa una mena de
regust d’injustícia.
El
lector, a mesura que avanci en el relat, descobrirà que la cinquena
planta de Sanatori no existeix en la realitat (bé, si més no en
això que les persones convencionals considerem que és la realitat).
No surt en les fotografies, ni la veu el taxista que porta B.: “ja
dins del cotxe, B preguntà al taxista quantes plantes hi veia, a
l’edifici. ‘Quatre. Quatre plantes’, digué l’home, recelós”
(p. 293). Recelosos és com ens podem sentir els lectors en molts
moments de la novel·la, si no la llegim amb una mentalitat totalment
oberta a coses que potser no tenen una explicació clara i racional.
Tant la cinquena planta de Sanatori, com les tres cases repetides,
com les estranyes últimes plantes d’una escola o d’un ambulatori
on va a parar B. en moments diferents de l’obra, són espais (amb
entitat física, o no) plens de records de vivències o de persones
concretes. No de grans records, tan sols de moments discrets, perquè:
“els grans records, si te’ls mires en fred i des de fora, es
desinflen” (p. 266). Perquè les coses realment importants de la
vida, de fet, són les petites coses.
Baixauli
juga molt amb dos personatges que, físicament, apareixeran ben poc
en la novel·la: Orofila (l’arquitecta d’edificis especials) i el
Dr. Mogort (el dissenyador de ments, podríem dir-ne). Són,
justament, però, els que tanquen l’obra, els dos joves que troba
B. bevent cervesa al terrat de casa seva un dia quan torna de
comprar: “per la cara que feren quan em van veure, no hi havia
dubte que m’esperaven” (p. 294). Potser en aquesta espera del
final hi ha el punt de partida d’una tercera entrega d’aquest
procés constant de reescriptura que fa Baixauli.
Pilar
Castel Soler
Baixauli,
Manuel. La cinquena planta. Raval
edicions SLU, Proa. Barcelona, 2014. (Proa. A tot vent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada