Abans de res cal que faça un xicotet aclariment referent al títol: En
Alcoi i pobles limítrofes dins l'àrea comarcal de l'Alcoià i el Comtat
l'expressió fer
barcella té una significat ben especial que comarques enllà
desconeixen. En més d'una ocasió m'ha passat que els meus
interlocutors s'han quedat ben estranyats quan l'he dita, és a dir que no l'han
entesa. Mercè Climent, al seu blog Els primers gestos del verd, en fa un bon comentari; també Víctor Pàmies i
Riudor se'n fa ressò a Etimologies
paremiològiques.
SEGONS
EL MAPA ERA AQUÍ
Mai
se sap com funcionen les coses del cor, de cop i volta lliges uns
renglons per atzar en algun lloc que t'acompanyen per sempre més.
Almenys això és el que vaig pensar quan, fa unes setmanes, em vaig
trobar amb uns versos de Manuel Forcano, que no he pogut esbrinar si
pertanyen a algun dels seus poemaris o encara és inèdit, portaven per títol Segons el mapa. El
poema, per les fortes significacions que em va suggerir, em va impactar
només llegir-lo; en poques
paraules vaig quedar fortament captivada del sentit, o almenys del
sentit que jo els vaig donar; aleshores llegia la revista el funàmbul, apareguda l'estiu del 2014, que duia per títol Perquè
escrivim, un subtítol que, em va cridar poderosament l'atenció,
mentre comprava el número d'aquest
estiu, dedicat a
l'escriptor W. G. Sebald;
per això, només
acabar-la,
em vaig
posar tot seguit a llegir-la.
La
biografia de Manuel Forcano
és força extensa, nascut a
Barcelona el
1968, és
doctor en Filologia semítica per la Universitat de Barcelona on
des de 1996 fins a 2004, va
exercir de professor. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, Pinkhas
Sadé, Ronny Someck, Amos Oz, D’Annunzio, Ibn Batuta, Marco Polo i
E. M. Forster. Ha publicat set llibres de poesia i diversos assajos,
entre els quals destaca A
fil d’espasa: les croades vistes pels jueus (2007).
Així,
amb quatre línies escrites a sota del poema s'explicita
el seu currículum; personalment voldria
afegir que el vaig conèixer
en
una de les presentacions
del poemari Imparables que es va fer en Gandia,
després
vingueren Corint
i Ciència exacta.
És un poeta que mai no m'ha defraudat.
 |
| Aquesta fotografia la vaig fer des del carrer sant Miquel en el tram que dóna cap al marge per on discorre el riu Riquer. Ací es pot veure una miqueta de l'Eixample amb els dos edificis emblemàtics pel seu port que fan de guia. |
Per circumstàncies familiars, he estat unes setmanes en Alcoi, quan tenia estones lliures les emprava en passejar, d'una banda per airejar-me, també per fer una miqueta d'exercici. Uns passejos que sense voler em conduïen, de primer cap als llocs més propers, no és que jo ho volguera, només que la meua tirada era més forta que el rebuig de no anar-hi i fer-ho cap a un altre lloc, amb el consegüent canvi d'itinerari; això m'ha dut a recórrer els carrers més a la vora d'on vivia: l'Eixample, i al cap d'uns quants dies me'n vaig allunyar un poc més, cap al Centre.
 |
| Placeta del Carbó i el Museu arqueològic Camil Visedo |
 |
No és una foto bonica, però és l'únic retol del nom del carrer que vaig trobar per fotografiar amb el telèfon. I ja se sap que els telèfons si no són molt bons no fan molt bones fotografies. Aquesta és una de les cases que s'han salvat de l'enderroc. |
Actualment, només hi queden alguns edificis que han merescut viure: uns per haver estat construïts amb materials més nobles, just al començament del carrer, a tocar de pont de sant Jordi, altres per ser considerats edificis amb història; així, a la placeta del Carbó, el Museu Arqueològic Camil Visedo; un poc més endavant, el museu de les Festes; finalment a la placeta de la Mare de Déu, l'església que porta el mateix nom, actualment dessacralitzada, i d'enfront, l'antic edifici de l'hospital que ha passat per moltes funcions; la resta fa mal a la vista. Pel que fa al barri, es pot dir que la part d'història l'han mig preservada, però de l'estètica, millor no parlar-ne, el trobe nul. He de confessar que durant uns dies, després d'una primera visita, em vaig capficar en seguir aquest itinerari, vaig repetir el mateix trajecte, una vegada i una altra; les meues passes em conduïen cap al mateix lloc, sí, al mateix lloc, molt especialment cap al carrer sant Miquel, que com una columna vertebral recorre bona part del barri de la Verge Maria i un dels punts més trafegats tan per mi com pels veïns d'aleshores.
Tan bon punt s'acaba el pont de sant Jordi, abans de
mamprendre carrer amunt dit sant Tomàs, trenque cap a l'esquerra,
dos esglaons, i, enfile carrer avall; mentre el recórrec em venen al
cap alguns dels seus veïns, tot i que després de tants anys se'm fa
difícil recordar noms i rostres en no haver un lloc material en què
sustentar la meua memòria. La memòria?
Em fa
l'efecte d'haver-ne perdut un bon tros, encara
que al cap d'uns quants dies de passejar-m'hi em sembla albirar alguna espurna. És l'impasse entre la dècada
dels cinquanta-seixanta: botigues i botiguers, oficis i professions,
un batibull de veïns s'acumulen en bona part per aquest carrer. Pel cap baix, un repàs somer amb l'amic Ramon Molina Ferrero, i l'Enrique Frasés, qui, per qüestions de feina, va trepitjar el barri un bon grapat d'anys, n'hem comptabilitzat vora huitanta
activitats diverses, tot i que aquest carrer és el que
probablement n'acumula més quantitat que la resta.
I així, cada dia el mateix camí, havent passat el pont de sant Jordi
gire cap a l'esquerra, baixe els dos esglaons, i cap avall. Què
busque en aquesta passejada?. En concret busque
un
solar, el meu,
la llar dels meus avis, exactament el
número
50 del carrer sant Miquel.
Un retall xicotet, menut,
ínfim, del que va ser la
casa, la
nostra, la
nostra memòria, que
és la seua historia
i la de les vides que
va albergar. Actualment
no existeix aquesta
casa, és un solar com altres,
però en tinc constància que en el 1890 ja n'hi ha transaccions de
compra-venda. Mentrestant els primers versos de Forcano se m'insinuen amb regularitat Segons
el mapa era aquí./ O
potser un o dos carrers més enllà./ Era
aquesta porta, o bé aquesta
altra?... Em
va costar trobar el lloc exacte. Finalment, després de mesurar
distàncies amb uns hipotètics veïns que ja no existeixen,
crec haver-lo trobat. La majoria de solars
corresponen a la seua antiga casa, en tant que poden haver retrocedit
un poc en la nova parcel·lació, però, pel que sembla, el meu tros
no existeix, ha quedat enmig del carrer. Enmig del no-res. Si algun
antic veí tinguera intenció d'anar a veure on ha viscut,
segurament, no tindria problema en ubicar l'antic habitatge, en canvi
a la meua família, ens han tret al carrer i ens han deixat a fora.
Amb tot, quan vaig creure haver trobat el punt exacte de l'antiga
casa familiar vaig tancar els ulls, va ser aleshores que els
versos de Forcano se'm feien més insistents, tot repetint-me a cau d'orella «Segons
el mapa era aquí», «Segons
el mapa era aquí», «Segons
el mapa era aquí». No sé com va ser que en un moment donat els records es van posar a treballar, en un exercici de flashback,
flaixos d'una memòria que havia quedat una mica endormiscada, ara brollava a rampellades. De sobte, un grapat de veïns van
aparèixer sol·lícits: Luís, el carboner; Jesús, el barber;
Basília, la llibretera; el senyo Vicent, el del museu; la cosina Ernestina i l'oncle Cornelio; el senyo
Emilio, el panader; la sinyo Maria de l'aiguallimó; Rosita la
venedora de cupons; la senyo Isabel, Isabelet; mossén Enrique i un grapat més de veïns amb els quals ens creuàvem pel carrer.
Segons
el mapa
Quants
pous són buits!
L’ALCORÀ
22,45
Segons
el mapa era aquí.
O
potser un o dos carrers més enllà.
Era
aquesta porta, o bé
aquesta
altra?...
En
la memòria del goig
queden
consignats altres detalls.
Aquelles
nits, a altes hores,
a
la teva cambra:
la
llum d’una única bombeta
dibuixava
les nostres ombres
sobre
els pocs mobles,
fruita
en un plat,
la
roba descordada.
Segons
el mapa era aquí.
Però
ara, a la llum del dia,
al
cap dels anys,
no
reconec la casa, i contemplo les façanes
com
qui escruta un cel de nit
i
no hi sap reconèixer
cap
estrella.
El
passat és un pou begut.
Una vista d'Alcoi
des del barri de sant Mauro, on es pot veure el carrer sant Miquel
en
sentit contrari, és a dir des del riu cap amunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada