Fa uns dies, l'Enric Iborra, en una de les entrades del
seu blog, La serp blanca, escrivia un comentari a propòsit de l'escriptor Robert Walser, en feia
esment de la darrera traducció que el català acaba d'incorporar d'aquest autor,
La passejada, i com sempre fa, posava
molt d'èmfasi per encomanar-nos als lectors, tafaners que passem pel seu blog, l'interès
per aquesta novel·la «correu a fer-vos-en amb un exemplar!». Doncs, sí, li vaig
fer cas!, i no és la primera vegada, vaig anar de cap cap a la llibreria a
encomanar-la. És gràcies a les seues
recomanacions com me n'assabente d'un grapat de novetats que segurament em
passarien de llarg com em va passar en la revista Funàmbul i ara amb nova
editorial Flâneur.
Allò que crida l'atenció quan el lector comença la
lectura de La passejada de Robert Walser és la manera com el narrador-protagonista sense cap més preàmbul ens
convida a nosaltres, els lectors, a que l'acompanyem en una de les seues passejades.
Sí, vosaltres, lectors. Esteu convidats! Vinga, no us feu els ronses. Sembla
dir-nos en els primers renglons. Una passejada en què el lector serà un company
que participarà d'aquest passeig, efímer com solen ser els passejos, i resseguirà,
sense obrir boca, amb la mirada tot el que aquest passejador empedreït ens vol
mostrar. Walser aconsegueix que parem atenció en cadascun dels insignificants
detalls amb què s'anirà trobant al llarg del seu passeig. I com apunta Sebald,
a l'assaig, amb què s'acompanya La passejada,
en els personatges de Walser «les escenes només duren un parpelleig, i les figures
humanes de les seves obres gaudeixen tan sols d'una vida breu». En realitat jo
diria que viuen en el present més immediat, i això hui en dia sembla que a molts
ens resulta bastant difícil de portar a la practica, per això aquesta lectura
resulta tan relaxant i satisfactòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada