Permagel
Una novel·la que no arriba a les dues-centes
pàgines, en un format de llibre petit. Trenta-vuit capítols de diferents llargades.
No massa extensos, en general. Un, el 37, de tan sols una frase, com una
piulada: “Dia 11. Avui he sabut que la mort és transferible”.
Amb aquesta breu expressió, l’autora,
Eva Baltasar, ens resumeix la decisió de la protagonista de no suïcidar-se. Una
protagonista que ens haurà explicat en primera persona tota la seva vida fins
llavors. Una dona encara jove, lesbiana, amb pensaments suïcides, peculiar. Una autora introvertida,
força tancada en ella mateixa (segons reconeix en una entrevista a Vilaweb), una poeta (amb alguns poemaris
publicats i premiats) que ha aconseguit fer una obra en prosa poètica, Permagel, amb la qual ha entrat en el
camí de la novel·la per la porta gran, aconseguint un gran èxit de vendes (i
suposem que de lectures) i guanyant el premi Llibreter 2018, entre d’altres.
Una bona arrencada d’Eva Baltasar que, segons s’esmenta en la contraportada del
llibre, “duu una vida simplicitat voluntària” i que segons explica ella mateixa
és una meditadora constant, amant del silenci i la soledat (encara que tingui
dues filles). Una escriptora per seguir i que ja anuncia dues noves obres, que
formaran trilogia amb Permagel: Boulder (que
diu que ja té escrita)i Mamut.
La protagonista de la novel·la
aconseguirà trencar el permagel, aquesta membrana que la revesteix (el permagel
és la part de la terra que no es desglaça mai). Somriurà, al final, “somriure
així fa fondre el permagel”. I el podrà fondre perquè trobarà un sentit a l’existència,
en les seves nebodes (sobretot en Clàudia, la de sis anys,que
li fa una bona lliçó de vida) i en la confiança que diposita en ella la seva
convencional germana quan deixa que tingui cura de les nenes. Ella, que ara ja
és una persona responsable, que s’ha preparat un suc de taronja al matí i se l’ha
pres juntament amb les pastilles que l’ajudaran a tirar endavant i a deixar
enrere les intencions suïcides que de fa anys la temptaven.
I fins arribar a aquest desenllaç els
lectors l’haurem acompanyada durant molts episodis de la seva vida. Haurem vist
com és ella, la seva família (en especial les dones: mare, germana i nebodes,
millors a mesura que l’edat disminueix), la seva sexualitat, les seves amants
(té consciència de ser lesbiana des de molt petita). I per sobre de tot, haurem
vist la seva evolució en positiu.
Permagel,
una bona novel·la que t’enganxa des del principi pel seu
llenguatge, per la poesia que conté des del primer moment i per les seves
originals expressions i metàfores. I que comença així: “S’hi està bé, aquí.
Finalment.” Un inici com aquest fa de bon seguir per força.
Una petita joia per rellegir més d’una
vegada, com solem fer amb els bons poemaris.
Pilar
Castel Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada