Entrevista a Angelina Abad Vilaplana, Alcoi (1959)
Vaig encetar l’any 2020 amb una nova publicació en el blog titulada «dones compositores». A la Viquipèdia havia trobat una pàgina que recollia una llista de noms, ordenats alfabèticament, de dones compositores, desconegudes, la immensa majoria. En tot el que portem d’any he anat rebuscant, o millor dit florejant entre aquest maremàgnum de noms i publicant alguna de les obres que han compost i que a hores d’ara haja sigut musicada. Unes obres, moltes de les quals, després d’haver estat compostes, han anat fent camí fins l’actualitat amb més o menys èxit. Sincerament ha sigut un gran descobriment escoltar la gran diversitat de música, de tots els estils, que les dones han anat component al llarg dels segles de què es té constància de qualsevol composició escrita que haja arribat fins als nostres dies.
Però bé, aquesta nova entrada pretén ser diferent de les de la resta d’entrades que he anat publicant fins ara. La primera novetat és que he eixit al carrer (això és un dir), gravadora en mà, a fer una entrevista a una dona compositora actual. Això si, prop de casa. Pensareu que és fàcil fer una entrevista. La veritat és que tot és fàcil si tens els mitjans i et mous en els cercles adients. Doncs, casualment, gràcies a la meua germana Maria José que va començar l’any passat amb classes de piano he pogut conèixer Angelina Abad Vilaplana. Angelina és d’Alcoi, on viu. No em va resultar difícil contactar amb ella per demanar-li si podia fer-li una entrevista. La COVID19 va retardar una miqueta la cita, però finalment ens vam trobar una vesprada, a poqueta nit, en la terrassa de casa de mare, un setè pis, per fer-nos un aperitiu-sopar mentre conversàvem, ben separats els uns dels altres, i les falzies ens acompanyaven amb els seus crits aguts i sorollosos fins que el cel es va anar enfosquint i vam deixar d’escoltar-les.
Malauradament el primer contacte amb Angelina va ser amb la carasseta posada. Des que hem de dur-la posada, sempre que es trobem amb gent que no tenim massa relació, em fa l’efecte d’estar perdent-me l’expressió de la gent quan et parla, per tant no va ser fins que ens la vam treure, a l’hora de l'àpat, que vaig poder constatar que allò que intuïa amagat a sota d’un tros de teixit quedava ratificat, que Angelina és tot el que diuen, una professora molt estimada pels tots els alumnes que toquen a la porta del la seua acadèmia resseguint el boca orella. Però bé, comencem l’entrevista amb aquesta periodista improvisada que soc jo.
Com va arribar a la música i amb quin instrument?
La música sempre ha format part de la meua vida. Recorde que quan era xicoteta ja inventava cançons. I somiava en poder tocar algun instrument. Però bé, els meus instruments preferits han sigut la guitarra i el piano. Els meus pares em van dir que un piano no cabia en casa. El piano encara que fora de paret necessita un espai. Jo això ja ho sabia perquè en casa érem set persones, però en eixes edats, ja se sap, que per demanar que no quede. Finalment em vaig conformar amb la guitarra, però amb l’esperança que algun dia podria tindre eixe piano.
Mentrestant vaig començar la guitarra amb Antonio Garcia que aleshores donava classes a l’Escola Municipal de Belles Arts, però no em vaig arribar a presentar a examen. Per mi la guitarra era un entreteniment. I això em va valdre per a poder tocar cançons quan anava a les acampades o s'ajuntàvem en colla, sempre anava amb la guitarra al coll. També m’agradava molt cantar, vaig cantar en un festival en Alcoi, Altea, i en un pub en Benidorm, va ser una bona època, m’apuntava a tot el que fora cantar.
Passaren els anys i a punt de casar-me, mentre miràvem pisos, quan vaig entrar en una de les habitacions d’un pis li vaig dir a Paco, aleshores el meu promès, esta habitació és per al piano, em va mirar i em va dir que seria així de seguida que poguérem. (somriu). He tingut la sort de tindre un home al meu costat que m’ha ajudat i recolzat en tot moment. Ha sigut un bon amic i un bon company.
Com va estar la decisió de matricular-se en el conservatori?
Aleshores jo treballava en Pla Ferrando. Al cap d´un temps vaig deixar la botiga, li vaig dir al meu home que m´apuntava al conservatori. Això era l´any 1983. Era una cosa que ho duia dins de mi, vaig pensar que ja no ho podia allargar més. Així que em vaig matricular en el Conservatori d’Alcoi, aleshores encara un Centre adscrit al conservatori d’Alacant que anys després va acabar sent considerat Conservatori Professional.
Quins van ser els seus professors?
Feia deu anys que havia deixat les primeres classes de solfeig amb Don Gregorio Casasempere, després vaig passar per donya Pilar Mompó, una de les poques dones que han dirigit l’himne en Alcoi, era molt dura. Així que, vaig reprendre els estudis on m’havia quedat, quart de solfeig. Vaig acabar el solfeig i vaig començar piano amb Marisa Blanes I, després vaig continuar amb Mª Angeles Belda amb qui vaig acabar els estudis. Posteriorment vaig realitzar cursos de perfeccionament de piano amb Fernando Puchol, professor en el conservatori Oscar Esplà d’Alacant. També vaig ampliar els estudis de postgrau en Harmonia amb Eduardo Terol, Contrapunt i Anàlisis amb Carmen Verdú.
I després de l'instrument què? Perfeccionament? Classes? Tenia alguna cosa en ment?
Vaig acabar els estudis amb 41 anys. Els estudis de música ara són molt més rígids que abans. És a dir que has de fer les assignatures que toca en cada curs. Jo vaig estudiar encara amb el pla d’estudis del 66, cada any anava fent les assignatures que podia més el piano. Mentrestant van nàixer el meus fills, vaig tindre problemes, com passa a tothom, coses que passen en la vida de cadascú, quan un ja no és un adolescent i es dedica només a estudiar. Portar casa i estudiar va suposar per a mi una època una miqueta estressant, però ho vaig portar amb molta il·lusió. Crec que he tingut molta sort amb els professors perquè m’han ajudat molt i m’ho han fet fàcil compaginar estudis i la vida diària.
Quan vaig acabar la gent va començar a preguntar-me si podria donar classes i vaig començar a fer classes entre els familiars i els veïns. Sempre vaig considerar que donar classes era una opció, m’agrada molt ensenyar.
Després vaig estar cinc anys en una escola de música, en Ibi, i dos, en la Unió Musical d'Alcoi. Finalment vaig obrir una acadèmia. Cada dia em sorprenc de les coses que s’aprenen impartint classes. Els alumnes, especialment quan son majors, es meravellen quan comencen a tocar llegint la partitura. La veritat és que tocar qualsevol instrument es beneficiós per a tots i s’hauria d’ensenyar als xiquets des de xicotets.
Quines altres assignatures dona?
A banda de classes de piano, vaig donar cor durant dos anys, però actualment em dedique més a llenguatge musical, i a harmonia.
En quin moment es decanta cap a la composició?
Mai no he deixat d’estudiar i he tingut la sort de trobar-me en el camí amb grans professors que m’han ajudat com Mª Angeles Belda, Eduardo Terol, Carmen Verdú, fins arribar a Javier Darias, qui em va introduir en l’Escuela de Composición y Creación d’Alcoi (ECCA). I vaig començar a valorar i estimar la música contemporània.
Hem vist que es membre actiu de la Escuela de Composición y Creación Artistica, amb les sigles ECCA. Què ens pot dir?
Per mi va ser una sort molt gran trobar-me a Javier Darias, a qui professe una gran estima i un gran respecte, per la seua sapiència, que ha compartit amb nosaltres.
S’hi dedica professionalment?
Si dir que em dedico professionalment significa si menge del que componc, no. Però si que és veritat que he compost unes quantes obres.
La primera obra que vaig compondre, per a clarinet sol, es titula Apcoa, dedicada al meu marit Paco, la va interpretar Eduardo Terol, en el Festival de música contemporània en Bacau (Romania), en 2012.
La segona està dedicada a ma mare, Eva, porta per títol Mareva, escrita per a conjunt instrumental on hi ha oboè, clarinet, piano, violoncel, marimba i temple-block. Va ser estrenada en Romania per «Archaeus Ensemble» i dirigida por Liviu Danceanu, en 2015. Més tard, el 2017, la va interpretar Ansamblul «Ars Poetica» i la va dirigir el rus Oleg Palymski, en Chisinau (Moldàvia). De la que guarde un magnific record.
El 2015 vaig compondre per encàrrec, l’obra «Nivados» per a piano, clarinet, viola i violoncel amb música reproduïda per ordinador. L’obra en qüestió era per a promocionar en Internet mitjançant un vídeo, book trailers, la novel·la, Nidos vacios, de Arancha Jordà, una bona amiga. Abans d’escriure res, em vaig llegir la novel·la. Va tindre una gran alegria quan la va escoltar. Em va dir que havia sabut transmetre el rerefons de la novel·la a la música.
El 2016 es va estrenar en l’Auditori Municipal «Josep M. Bru» d’Agullent, Sombras de Ventura, dedicada a la meua germana Carolina. Era una obra per a piano i clarinet que van interpretar el duo format per Eduardo Terol i Sílvia Gómez Maestro.
De moment la composició no m’ha donat diners, però he de confessar que m’agrada superar el repte a què m’enfronta la composició, cada vegada que escric una obra.
Què em diu de la música contemporània, se la reconeix ací com cal? Veig que viatgen molt cap als països de l’est, com Romania o Moldàvia.
Com se sol dir, ningú no és profeta en la seua terra. Sembla que en els països de l’est la música contemporània és més valorada que ací. He tingut la sort que algunes de les peces que he compost les han interpretat i han sigut ben rebudes com totes les que componen els membres de l’ECCA. El públic d’allí és exquisit amb una cultura musical molt d’envejar.
Ha tingut algun problema pel fet de ser dona compositora?
En els llocs on he anat amb la meua música. Mai no he tingut cap problema pel fet de ser dona.
Està treballant en algun projecte?
He acabat un quartet de corda que es titula «Zeynos» esta vegada dedicada als meus fills, David i Pablo. El nom és un poc rebuscat, ja ho sé (em mira amb cara somrient, intueix que li preguntaré d’on ve eixe títol que jo no he aconseguit desxifrar intuïtivament de cap manera). És que els meus fills han nascut un dia onze, i vaig compondre una mena de trencaclosques.
Ara mateix estic il·lusionada amb un nou projecte. Estic component per a un grup de saxofons. És tracta d’un company de l’ECCA, Alfonso Romero, gran saxofonista, que dirigeix un grup de dotze saxofons.
Per acabar, com es veu en el futur?
En un futur continuaré component i quan acabe la docència em dedicaré a tocar més el piano ja que, ara per ara, no li puc dedicar tot el temps que voldria.
I fins ací l’entrevista/conversa que he tingut amb Angelina a qui desitge que continue amb la mateixa il·lusió com a compositora i com a professora i que puguem assistir a l’estrena de l’obra que té entre mans. No ens hem pogut abraçar però ens hem acomiadat amb el colze com a salutació final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada