dissabte, 19 de setembre de 2020

ATRAPADA!

  

 

He acabat de llegir la novel·la de Lana Bastašić, Atrapa la llebre. L’he llegida més de pressa que de costum. La veritat és que, com un gosset, la duia darrere meu, els darrers dies. Quan tenia un buit l’obria i em posava a llegir. És l'única manera que tinc d’avançar en la lectura d’algunes novel·les. No tinc hora fixa per llegir. La lectura pot ser en qualsevol lloc i en qualsevol moment, 24/24. La novel·la és la meua companya inseparable per uns dies. De vegades no trobe una bona butaca per seure,  es diria que tan puc fer-ho al sofà de la sala d’estar, i en un altre moment en la cadira de la cuina, també en l’hamaca del patí, o asseguda a can felip, lloc on sempre mhavia assegut el temps just i des que vaig conèixer Mr. Leopold Bloom vaig prendre consciencia que també podia ser un racó tranquil.

Com deia he llegit la novel·la amb rapidesa, també és veritat que el ritme mho va transmetre. Lejla i Sara anaven a trobar-se amb l’Armin, el germà desaparegut de Lejla. M’ha fet la impressió que jo, d’alguna manera, també anava fent el viatge. És per això que he accelerat la lectura, volia saber que passaria quan es trobaren. I ara que l’he acabada, me n’he anat de cap cap al moble llibreria i l’he obert, en un dels costats una pila de llibres s’amunteguen en una de les lleixes, esperen el seu torn per a després ser guardats allà on corresponga, per ordre d'alfabètic. N’he agafat un altre, tot i que, de moment, no l’he obert. L’he deixat damunt de la tauleta de nit. De sobte, mhe parat a pensar en la novel·la que acabe de llegir. O millor dit a madurar-ne la lectura. Les novel·les bones es diferencien de les dolentes en què les primeres quan les acabes t’ho has passat molt bé i ja està, en canvi les segones a mesura que passen els dies van pujant com la massa de pa abans d’entrar al forn.

Jo també havia mamprès el viatge, però quan han arribat a la seua destinació, soc jo qui sense voler ha quedat atrapada dins la llebre, o millor dit amb el nas tocant el vidre mentre intente veure el que hi ha a l’altra banda de la finestra. L’emoció mennuega, no sé que fer, ni com arreglar-ho. Segurament ara em tocaria a mi mamprendre un viatge per arreglar tots els teus traumes dels conflictes no resolts de tota una vida. Tot i que caldria remuntar-se massa enrere. Qui sap si és millor mirar cap endavant i deixar-ho tot com estava. No remoure el fang ara que s’ha aquietat. Mentrestant no puc deixar de guaitar per la finestra, en la qual m'hi veig mirant per la finestra fins a l'infinit, com entrar dins d'un conte per a formar-hi part.   


2 comentaris:

  1. És una novel·la que m'atrau l'atenció des que vaig saber que era un dels llibres que havia guanyat el Premi de Literatura de la UE, que destaca autors (autores) emergents i, a més, en traducció al català de Pau Sanchis. Ara que he llegit la teua entrada, i que sé que aquesta història que en algun lloc qualifiquen de "brillant i devastadora" t'ha atrapat a tu també, tinc més ganes encara de llegir-la.

    Gràcies. Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  2. Hola Maria Josep, la vaig comprar aquest estiu després de llegir al twitter uns quants comentaris que em van cridar l'atenció, més encara quan la novel·la de Joan Benesiu Serem Atlàntida me l'havia llegida i era una de les que també estaven nomenades al Premi de Literatura de la UE.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix