DESFULLANT UNA MARGARITA: «És clar... esclar... és clar... esclar...és clar...»

Sempre ho havia pensat, però un bon dia ho vaig dur a la practica. Aquell dia vaig decidir tindre al costat un llapis per anar ratllant, assenyalant o escrivint coses als marges dels llibres que llegia fora el que fora. M’havia cansat d’anotar coses amb fulls que després se’m perdien pels calaixos i acabava oblidant el motiu que m'havia impulsat a escriure tal o qual comentari.

Abans, això mai no ho havia fet, sempre havia sigut molt curosa amb els llibres, no rallar-los, ni doblar-los, ni fer-los malbé, és a dir deixar-los als prestatges tal i com els havia agarrat. Encara recorde quan, fins i tot els folrava amb fulls acolorits o amb plàstics transparents que comprava aposta en les papereries, també em va pegar una temporada per folrar-los amb retalls de revistes o periòdics que, ara, quan en trobe algun pels armaris, semblen un afegit dels llibres d’història.

Ara mateix, em ve al cap l’Odissea d’Homer que tant esplèndidament va traduir Joan Francesc Mira, qui, segons em va comentar un dia que el vaig veure en València, va haver de fer algunes correccions en posteriors edicions que es van fer perquè hi havia hagut errades de traducció i tipogràfiques. Aleshores jo acabava de llegir-la i, la veritat, aquests detalls em van passar desapercebuts. Ara bé, fa unes setmanes que l’he tornat a llegir, ara llapis en mà, i he pogut constatar que realment hi ha alguna errada que les posteriors edicions van anar esmenant, tot i que estic segura que en aquesta lectura encara se me n'hauran passat més d'una. Això ho deixe per a una pròxima relectura. Unes errades que solen ocórrer en primeres edicions, sobretot en llibres que se sap que estan venuts, per la temàtica o pel nom de l’escriptor.

El cas és que llapis en mà com ja he dit més amunt fa poc he llegit un parell de novel·les d’una mateixa autora i amb uns mateixos protagonistes, per suposat. Llegia la primera part, quan de sobte vaig trobar-me amb la paraula «esclar», que em va resultar estranya, tot i que no era la primera vegada que ho veia, ara però, em va fer posar en guàrdia, ui!, vaig pensar, quina errada, i la vaig marcar amb un redolí ben gran. Però, el cas és que, a mesura que la novel·la avançava aquesta mateixa paraula es repetia constantment, la qual cosa em va fer pensar que no era una errada de traducció, sinó de tipografia. Així que vaig acabar de llegir-la, vaig guardar-la al seu lloc sense més històries. Passades unes setmanes vaig pensar que havent llegit la primera novel·la, ara que tenia els personatges frescs en la memòria, i, a més la lectura m’havia fet passar una estona ben agradable, la segona part devia de mamprendre-la el més prompte possible, com així vaig fer. A les poques pàgines de començar a llegir vaig tornar a ensopegar altra vegada amb la paraula que tant m’havia obsessionat en l’anterior novel·la, per estranya. En aquesta ocasió hi havia escrit «és clar». Novament vaig anar marcant i assenyalant en post-its (marcapàgines) cada vegada que eixia l’expressió, quan vaig acabar-la, un grapat de banderoles sobreeixien com si foren palangres surant enmig de la mar.

I ara què?, vaig pensar, una vegada acabades les dues novel·les. Més que errades, que n'hi ha en moltes novel·les, m'agrada assenyalar paraules que desconec per buscar-les al diccionari i afegir-les al meu lexicó, així com frases i paràgrafs que m'hagen colpit mentre les llegia. Però d'aquesta cosa estranya que m'he trobat no sabia que fer-ne. Finalment he fet una cerca per Internet, que tot ho sap, per veure si hi havia algun comentari al respecte. M’he trobat amb la sorpresa que hi ha autors que es decanten per aglutinar aquests mots com ja va passar amb «sis-plau» formada pels mots «si et plau» però, que la llengua parlada tendeix a aglutinar quan parla depresa, fins que comencen a escriure-la tal i com la diuen, i queda lexicalitzada en una nova paraula. De moment, això no és el cas de «és clar», el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no la recull, ni diu res al respecte, tant sols són comentaris periodístics d’uns i altres.

I ja pel meu compte, com que darrerament tinc moltes hores al dia per pensar m'he fet els meus cabdells de la qüestió. Un detall important que crec que té molt a veure amb el que ha passat és que les dues novel·les han estat traduïdes per persones diferents. Per quin motiu ho han fet? Sobretot havent-se traduït en un curt període de temps? Altres traduccions de la mateixa col·lecció tenen el mateix traductor. Perquè no en aquesta ocasió? Pel que es veu cadascun ha utilitzat criteris diferents alhora d’aplicar la sintaxi de la llengua catalana. En una sola novel·la, haguera passat més desapercebut, perquè hi ha qui es decanta per l’aglutinació de «esclar» que s’aproxima a la llengua del carrer en compte de «és clar» més culte. M’imagine que, com passa en els mitjans audiovisuals, les editorials deuen tindre un llibre d’estil que cal aplicar. Pel que es veu en aquestes traduccions no ho han fet i és una llàstima perquè la traducció ha quedat desequilibrada. Com si diguérem en la primera novel·la el parlar dels protagonistes és més d’anar per casa, i en la segona els mateixos protagonistes s’han tornat més cultes. Bé, això deu ser. Mentrestant jo, llapis en mà a la recerca de paraules rares i estranyes en els llibres que vaig llegint i de paraules que m'enamoren.