GLÒRIA ABRAS POU
Mirall
La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.
De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua, propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.
La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.
L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.
La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.
De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua, propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.
La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.
L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.
a la xarxa... i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada