I quina temptació més temptadora!

M’ha fet molta il·lusió veure publicat, en l’entrada del post del passat 10 d’agost en el bloc 96milmotsmes que Maria Josep Escrivà detalla amb meticulós encert, un paràgraf d’un text meu que porta per títol Estructura profunda d’un poema inspirat en una de les històries que es relaten en Les temptacions d’Anna Lis. Un article en què Maria Josep tempta el públic lector i el convida a conèixer de quines temptacions s’ha valgut l’autora, l’Anna Lis per escriure aquests relats, amb enllaços que els diferents mitjans han fet darrerament. 
 

La llàstima és que només hagen pogut ser unes poques línies, i no tot el text sencer que resulta massa extens per a l’ocasió. És per això que, a més de donar l’entrada d’aquest article, per fer més extensiva la publicitat i la bona critica de la novel·la, també m’he decidit fer-lo públic al meu bloc De la Vall d’Albaida estant.

Estructura profunda d’un poema

A les nits, en compte de veure la televisió, m’estime més llegir, així és que sempre tinc un llibre o dos en dansa, segons la temàtica i la densitat del volum. Ara, estic llegint Les temptacions d’Anna Lis. Una llibre en aparença de lectura fàcil, la qual cosa no li treu coneixement. Estructurat en històries quasi independents, el pots deixar i reprendre sense haver de fer memòria de l’argument. El fet és que m’agrada perquè la protagonista del relat s’assembla en moltes coses a mi, i els seus records coincideixen amb els meus, tot i que sé que tot o quasi tot en la novel·la és ficció, i aquest, encara que tinga pinzellades autobiogràfics, en el fons del fons és, això, ficció. Anit estava llegint el capítol titulat «Glenn Ford enamorat», quan de sobte em quede parada en una frase que em deixa sense alè: «fins que un dia et vaig mirar i... et vaig veure», són uns minuts interminables en què els meus ulls van i vénen per la frase, una i altra vegada, com la llançadora d’un teler de garrot. Ai, déu meu!, aquestes paraules em sonen, i molt. Em recorden... Algú més ha tingut la mateixa pensada que jo, i a més no ha tingut pudor en esventar-ho als quatre aires. En canvi, jo, només ho he dit a una persona. I això em sembla que no m’ha anat bé. Des de llavors sempre he pensat que aquell episodi vaig tancar-lo en fals. I no, no ha sigut bo per a mi.

I, concretament, la frase pertany a un poema que vaig escriure un dia que diu:

MES ENLLÀ DE LES PARAULES.

LLENGUATGE NO VERBAL.

La mirada.

Efímera.

Volàtil.

EL CODI

Reivindique un altre codi:

un codi distint al de la paraula,

un idioma no verbal,

un llenguatge impossible de condemnar en la memòria,

un discurs que desmentesca juraments,

una parla muda

sense llibre de reclamacions ni llista de tarifes,

un fluid permanent de missatges ambigus,

l’expressió d’allò que no pot expressar-se.

El Codi de la pell.

Miren Agur Meabe

- INSTANTÀNIA -

a Joan Elies

Havíem confiat en l’Atzar i

l’Atzar va jugar a favor nostre.

Ens vam trobar. No pels corredors, deserts,

d’aquell matí, plujós, grisenc,

de dissabte de setembre

en què professors i alumnes

teníem cita programada a les aules,

sinó al restaurant de la facultat.

Em vaig girar i et vaig veure,

palplantat

com pastor de ruscs al recés de l’oreig.

Guaitaves entre les taules arrenglerades, gairebé buides,

dels pocs estudiants que ocupaven taules

tot resguardant-se del temps insegur

i alhora esperant el seu torn.

Vaig clissar de seguida el teu esguard,

desimbolt, obert,

que em va atrapar.

Fràgil subtilitat d’ambre

amb què emmirallar-se.

Contrastava el teu posat, alt, fornit, vigorós.

No era la primera volta que ens véiem,

però si la primera volta que ens miràvem.

Bellaterra, setembre de 2005

Ara bé, d’això ja fa uns quants anys. Som al 2012, però, en ocasions, com ara, quan ensopegue amb alguna paraula que em recorda el poema, és com remenar un pòsit, i aleshores fer que aquest torne de nou cap amunt, enterbolit , com si el temps no haguera passat. Bé, i tant que ha passat el temps; ja ho crec que ha passat! Tinc uns quants anys més. El cas és que vaig escriure un poema en un moment d’eufòria, deliciós, feliç. Estava contenta i tenia la moral tant alta! Volia menjar-me el món; acabava d’estrenar-me en els estudis; anava a fer una llicenciatura, després de tants anys de desitjar-ho. Encara recorde el que va passar. Havíem quedat via correu electrònic a la bústia del campus, per Internet, com sempre que es queda amb algú. “Ens veiem en la Trobada”, vaig escriure. Començament de curs. Una experiència inoblidable, professors i alumnes. Companys d’aules virtuals confraternitzant. Una vivència, meravellosa, que et marca per sempre. Qui m’ho havia de dir, a mi, que vivint en un poble allà en la perifèria de la perifèria, sense necessitat de viure en un gran centre, anava a estudiar només engegant un ordinador i connectant-me via Internet.

L’instant que el vaig clissar el porte gravat, com un fotografia. Així el títol del poema. La percepció va ser com conèixer un personatge pel qual fa temps sents una admiració sense límits. Un ídol. Aquesta seria la paraula exacta per expressar el sentiment que m’embargava. En especial l’encontre amb aquella mirada franca, transparent. I, per a més inri, el Sam al costat.  Tot un luxe que sols es pot transmetre amb versos. Amb un poema que done vida i perpetue aquell instant meravellós que s’allunya en el temps i es perd en la memòria de l’humà. Quan vaig tenir-lo escrit, el vaig guardar un temps, fins que un dia el vaig tornar a treure del calaix, quan em va semblar que contenia l’emoció exacta, allò que a mi em semblava la perfecció. Perfecció en el sentit que expressava exactament el sentiment que m’havia dut a escriure’l. Després de molts i molts dubtes, vaig creure que devia compartir-lo, i vaig enviar-lo a la persona que me l’havia inspirat, perquè si no, no tenia sentit haver-lo escrit. Només al cap d’uns quants dies d’haver-lo enviat em va respondre dient-me que s’havia quedat sense paraula, que li havia costat de reaccionar. Potser per això va tardar uns dies a contestar-me. Encara em ve al cap els dies que va tardar a respondre, així com les coses que em van passar pel cap. Perquè, segurament, devia estar pensant què contestar a una alumna que envia un poema al profe. Tot i que m’imagine que, de casos com el meu, en deuen haver a dojo. Però sempre solen passar quan l’alumna, una joveneta que se sent eclipsada pel jove i atent profe que es troba tots els dies davant d’ell a les classes. Pel cap baix només ens havíem trobat poc més de mitja dotzena de vegades, a més d’aquell dia a la facultat, en la presentació del poemari Imparables que havia tingut la sort d’anar a València, a Gandia, i poca cosa més.

Bé, com ja he mencionat més amunt, d’això ja fa uns quants anys, era més jove, i encara no em repensava les coses tant com ara. La veritat és que, darrerament, m’he tornat indecisa i dubte en coses que abans no em feien ni tremolar. Pense que, d’això, en deu tenir la culpa l’edat. Comence a ser major. Per dir-ho eufemísticament, els anys m’estan jugant una mala passada, i ara una sensibilitat que sempre he procurat amagar m’aflora. Però deixem aquest tema, que ara no toca, parlar-ne.

Em pregunte per què vaig escriure el poema. I em responc que perquè ell també és poeta i em va seduir amb els seus versos, amb la seua dialèctica. També va ser una època en la qual havíem coincidit en uns quants llocs i aleshores... vaig escriure un poema expressant el que sentia, tot i que per aquell temps no va ser l’únic a qui li vaig dedicar versos. Ho dic perquè, quan me’n vaig adonar, la llista de poemes d’aquest estil era ben llarga. Era una manera de treure’m les emocions més intimes, amagades al fons del fons, sota un embolcall esquerp i àcid que quan intente reconduir es nega i es torna a ocultar avergonyida d’una acció que té la sensació que es torna vulnerable.

Des d’aleshores vaig pensar que tenia un amic amb qui compartir complicitats en el campus universitari. Un dia, se’m va ocórrer enviar el poema a Joan perquè me’n donara la seua opinió. Em va contestar tot dient-me que no estava malament, però que sobretot era un poema d’amor. Un po...e...ma... d’aaaaamorrrrr...! A partir d’aquell moment alguna cosa dins de mi va canviar. Vaig  començar a penedir-me, a lamentar-me, a sentir-me culpable −no sé de què−, a avergonyir-me’n. Sí, la vergonya es va apoderar de mi, es va ensenyorir del meu acte, per la qual cosa vaig amagar tots els poemes sota terra. No els vaig esgarrar, perquè no estaven en paper, però els vaig enfonsar a sota de tot de l’ordinador. Va ser l’època en què el vaig perdre de vista. Se’n va anar de la universitat en la qual estava, i va fer camí per altres indrets. Com totes les coses, el temps poleix i desgasta les arestes. Anava oblidant-me de tot, encara que, de tant en tant, alguna paraula en algun escrit me’l feia retornar a la superfície, però jo l’enfonsava cap al fons.

Fa cosa d’un any em vaig obrir un compte en el feisbuc. Vaig començar a fer-hi amics. Millor dit, a retrobar-me amb els que ja tenia, i a estar més en contacte del que estàvem abans. I així així, entre els amics dels amics dels amics que em permetien endinsar-me en les seues amistats, el vaig tornar a trobar. Uauuuuuu! quina alegria, que vaig tindre! De seguida vaig demanar-li amistat i em va contestar que l’acceptava. Doncs, ja tornàvem a estar connectats. Encara que estic al feisbuc per estar, per no perdre el contacte amb algunes amistats, només llig el que diuen, i de tant en tant prem el botó de “m’agrada”. Poques voltes dic res. Ara, això sí, cada vegada que hi entre el veig. Veig la fotografia que ha penjat que em mira amb uns ulls que... que m’han tornat a atrapar. Doncs sí, només mostra els ulls. Uns ulls dolços, serens, que em miren d’una manera que... sembla que pidolen com un nen que demana un desig a la mare.

El passat mes de febrer vaig rebre la convocatòria dels premis del concurs de minipoesia que l’Associació Cultural el Rebrot convoca per Internet des de fa sis anys. Els vaig descobrir passada la primera convocatòria i, com que em va agradar la idea, des d’aleshores m’hi apunte tots els anys. Les bases diuen que només cal facilitar les dades personals: nom, cognoms, edat i telèfon, i tot seguit envien un correu amb les tres paraules que has d’utilitzar per escriure un poema que no ha de tenir més de trenta paraules, comptant articles, noms, verbs, pronoms. Fa tres anys vaig guanyar un segon premi, i l’any següent, el primer. Això va ser, per a mi, un triomf. Vaig assistir a l’acte que va tindre lloc al poble que convocava el premi, Rafelcofer, del qual guarde un bell record i la promesa ferma de no faltar mai més a la cita anual.

Enguany, l’enviament de les tres paraules ha coincidit amb el descobriment d’aquests ulls que em miren al feisbuc: tastar, ardent, mirada. I els primers versos que se’m van ocórrer a primer cop d’ull deien:

Fotografia

Això era i no era que vaig

tastar d’escriure un poema:

tractava paraules urgents

per més que semblaven ardents.

Casualment , hui, he tornat,

i entre els versos, atrapada,

la teua mirada em mirava.

Ara bé, el poema tenia trenta dos paraules, això és, en sobraven dues. Les vaig llevar i vaig comprovar que sense elles el poema no perdia. “No està malament”, vaig pensar. Però, com sempre faig, el vaig deixar fer-se bo, com el pa, al pastador. N’hi havia temps de sobra perquè es fera bo i el rent transformara aquests versos escrits des de l’adoració −més que des de l’amor− en una mossegada d’aromes per a acompanyar un bon àpat. El podria haver enviat així, però... no el vaig enviar. En vaig escriure un altre, més adient amb la temàtica proposada pel concurs. I aquest me l’he tornat a quedar. Per a mi. Només per a mi. Meu.

Anit me’n vaig anar al llit amb la frase d’Anna Lis al cap, i tota aquesta destrellatada història que m’he trenat jo mateixa, que no condueix més que a un carreró sense eixida. Mai no he dit res a ningú, i ningú en sap res d’aquesta història, que és meua i només meua. Quina manera de complicar-se la vida; bé, de complicar-me-la jo. És així com els humans teixim i desteixim pensaments, accions, ficcions, il·lusions en un mateix paquet, i quasi sempre els amaguem dins l’armari.

Hui, m’he alçat moixa, per qualsevol cosa se m’aigualeixen els ulls. Les energies se’m fonen amb els pensaments. Glenn Ford com m’has ben fotut, d’estar enamorat! Com m’has fet remenar altra vegada el pòsit de records que estaven tan ben sedimentats al seu nivell? Fa temps que trac partit d’aquestes petites misèries que m’envolten i les pose per escrit, tot rient-me’n, una manera d’afrontar-les com feia Dino Buzzati als seus contes, i la veritat és que no m’ha anat malament.

Aquest matí, mentre espere en la cua de la parada del Pepe Verdures, el fill de Segundo,  al mercat del poble, entra Mari Carme. Com sempre ens saludem amb les frases de rigor: hola, hola, hola, que tal, a comprar, sí, sí el que toca cada dia. Si la cua es fa llarga sempre hi ha la possibilitat d’encetar algun tema de conversa. Darrerament, és a dir tot l’hivern, me la trobe sempre a soles. Durant molts anys, sempre l’acompanyava sa mare, Carmen la de Campana, per l’home que és de la família dels Campana del poble. Els matins tenia costum d’anar a fer-se un cafenet a la llar dels jubilats i sempre coincidíem amb el meu recorregut cap al mercat. Fa temps que em ronda pel cap que no la veig perquè ja no hi és, que s’haja mort. Fa setmanes que vull dir-li-ho, però mai no m’acabe de decidir. No ho vull pensar, però com que no visc al mateix poble, de vegades hi ha decessos que em passen desapercebuts, com un dia que vaig preguntar a Manolo, el carter, per la dona, i em va dir que feia dos o tres mesos que l’havien enterrada. Només quan trobe a faltar la persona en concret pregunte a algú de confiança que em puga traure de dubtes. De hui, que no passa de preguntar-li-ho. Com que no hi ha massa gent, m’he decidit a saber de primera mà la veritat que fa temps em corca. Així, pregunte per sa mare i son pare, si encara hi són, o han faltat, tot i que la pregunta puga parèixer de mala educació, però darrerament vinc poc al poble i faig poques barcelles. No, no, em contesta Mari Carmen, encara estan els dos en casa. Mon pare, ja saps, l’alzheimer. Ma mare cuidant-lo, sense separar-se ni un moment d’ell, ha acabat per no eixir de casa. Per això no l’has vista en tot l’hivern. Nosaltres, la família, ens rellevem, uns i altres, per no deixar sol mon pare, ni ma mare, de nit i de dia. Ja ho saps com és això, però què hem de fer, les coses són així, i cal prendre-se-les tal com vénen. Ja vaig veure’l fa dos estius bastant despistat −li he dit. Finalment l’he deixat de veure. Clar, ja no ix gens, mon pare. I així, puc anar a visitar-la, a ta mare? Clar que sí, li agradarà molt distraure’s, parlar una miqueta. Bé, tu ja saps que la conec des que vaig vindre a viure al poble; d’això ja fa més de trenta anys. Em sembla que l’he vista tots els dies de l’any. És una dona alegre, mamprenedora, treballadora. Des que visc al poble que la conec. Primer, quan venia al mercat; després al nou mercat que es va instal·lar en un edifici donat al poble; finalment, al carrer en qualsevol cantonada. Els productes de la seua horta: trompetes, gladiols, espàrrecs, tomaques, creïlles han tingut fama de bons i la clientela la buscava allà on s’hi trobara.

La veritat és que tinc ganes d’anar a veure-la. La setmana que ve aniré a sa casa. Sé que s’alegrarà de veure’m. Com tots, ens agrada rebre visites, i en especial que se’n recorden de nosaltres. Bé, ja em toca. Ja és el meu torn.

Les ulleres de sol no han deixat que els ulls em delataren. Hui, tinc un dia blanet. Però, per què m’enteste a amagar els meus sentiments a tot el món. Redéu!

Mercè Lloret Llopis