UN FONS D’ACORDIÓ
Una cançó que sí,
cara a tota la vida;
una cançó que no,
cara a tota la mort.
I nosaltres passàvem
pels carrers del crepuscle,
sota els arbres quiets,
i ens volíem, i ens duia
una lenta nostàlgia;
el pa es coïa amb llenya,
el gran foc dels garbons;
a les llaunes, hi havia
els geranis, la gràcia;
i les llums del cinema,
i la música humil
i gastada en les vores;
les tavernes obertes,
xiquets en el rastell,
les grans nits de calor,
la llum sobre la taula,
meló d’Alger, botija.
Una cançó que sí,
cara a tota la vida;
una cançó que no,
cara a tota la mort.
I hi havia un moment
que sorgia la lluna,
tornaven per les sendes
lentíssimes parelles,
les granotes botaven
en tots els arrossars,
passava lluny el tren
amb els cristalls encesos,
tornava a casa el pobre
cec de l’acordió,
pujava la tristesa
una xica cansada
tornava de l’amor,
la ràdio, la tisana,
l’aigua dels quatre grans,
el rosari en família,
l’herba de les olives.
Una cançó que sí,
cara a tota la vida;
una cançó que no,
cara a tota la mort.
Damunt la pedra blanca
s’adormia la lluna.
L’inventari clement de Gandia. Vicent Andrés Estellés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada