De la finestra estant: mirar, veure, somiar

 

Trec el cap per la finestra. Un altre dia plovent, sense a penes poder eixir de casa. M'agrada veure ploure, i m'agrada molt més passejar sota la pluja mentre escolte l'aigua colpejant el paraigües, encara que quan arribe a casa m’haja de canviar de dalt a baix. Aquest matí, com faig cada dia, he tret el cap per la finestra i he mirat el paisatge, el de lluny i el de més a prop. És primavera. Una primavera preciosa com des de fa anys no tenim, gràcies a la pluja. La vista de més a prop no és massa afalagadora, però no hi ha altra cosa i cal conformar-se amb el que hi ha. Un solar abandonat on creixen tota classe de vegetals que donaria per a un treball botànic. Altres anys el solar era això, un solar, una respectable extensió verda on creix de tot en abundància, enguany, cal compartir-lo amb tot de muntanyes d’enderrocs que des del novembre passat van abocant de les obres d’un dels carrers del poble. Obres que amb la pluja no avancen. Fins quan els tindrem? I com faran per a endur-se’ls? Buf!, millor no fer-se tants preguntats. Pobres veïns, pense cada dia que passe per davant de les obres, sembla l’obra de la seu. El que no sé és com encara no se’ls han revoltat. Però bé, deixem-ho estar. Així i tot, el tros que queda ha anat omplint-se de vegetació com tots els anys. Vegetació que, per altra banda, enguany, està més esponerosa que mai. Fa goig de mirar i d’ací no res s’omplirà de flors de multitud de colors, fins que les calorades les socarren. Des que mire per la finestra, tinc al costat un llibre que m’acompanya des de fa uns quants anys, es titula La vegetación y el paisaje en tierras valencianas de Manuel Costa. No recorde com el vaig aconseguir. Si el vaig comprar o me’l va regalar algú. El llibre ja té uns quants anys. Editat l’any 1999. Potser n’hi haja de millors, però a mi aquest llibre em treu de molts compromisos. El consulte quan no sé el nom d’una planta i també quan necessite una explicació del perquè creix això o allò en llocs inversemblants. Ja sé que hi ha més mitjans i més llibres on poder consultar els noms de plantes, però el que a mi m’interessa són els noms de les plantes que ixen en aquests llocs, de vegades solars, altres vores de camins, de carreteres. I mentrestant mire per la finestra i veig, un dia de pluja, un verd fresc, pulcre; un dia de sol, un verd net, llustrós; un dia de vent una mar escumosa, embravida, que mou l’onatge a totes bandes i ja no pense en res més. La  imaginació pren volada.

 

 

 

La vegetación nitrófila

Se entiende por vegetación nitrófila aquella que se desarrolla en lugares con gran aporte de materia orgánica por acción del hombre o de los animales, tales como estercoleros, reposaderos de ganado, alrededores de las habitaciones humanas, bordes de caminos y de carreteras, etc. También se llama vegetación ruderal, palabra que tiene su origen en el latín ruderis, que significa suciedad. La causa del establecimiento de una flora y vegetación particulares en estos enclaves es la acumulación de nitrógeno y otras substancias en el suelo procedentes de detritus dejados por el hombre y los animales como son basuras y excrementos. [...] las comunidades nitrófilas inicialmente y antes de la acción nitrificadora del hombre estaban acantonades en las riberas de los ríos, donde de manera natural se acumula materia orgánica sin intervención del hombre. También estaban en los lugares frecuentados por pájaros y mamíferos, como madrigueras, senderos, etc. La acción del hombre y de los animales domésticos ha hecho que actualmente se hayan extendido de tal modo que llega a ser preocupante, a pesar de ser formaciones vegetales poco apreciadas por los ciudadanos.