EL QUE QUEDA D'UN VIATGE: EL QUE ENS ENAMORA

De vegades el que queda d'un viatge no és el que esperaves i havies previst visitar, sinó allò que, casualment, t'has trobat; la resta del viatge durarà menys del que t'imagines, en poc de temps s'haurà extingit com aquella boira que molt sovint apareix en la crestallera de les serralades en pondre's el sol i al matí no en queda ni rastre.

Segurament aquesta fotografia no vos diga res, la vaig fer per casualitat, però, coses que passen, quan més la mire més m'agrada. Ja es veu que, és només el que queda d'una casa: un tros de façana, la porta d'entrada, la cantonera feta de carreus, al darrere, terra campa i al fons un cel blau, blavíssim, que sembla destacar més amb els pocs núvols que apareixen. 

Els carrers del poble eren deserts, només el fotògraf es va atrevir a fer una passejada en aqueixes hores de ple migdia. Una fotografia com aquesta ben bé pot quedar en l'anonimat perquè a ningú li interesse aquesta casa en runes, però al cap d'uns minuts de passeig vaig descobrir quin havia estat el personatge que dècades enrere també havia passejat per mateixos carrers: Leonor Izquierdo, la musa d'Antonio Machado nascuda en aquelles terres i concretament en aquell poble,  Almenar de Soria.

CXII 

Soñé que tú me llevabas
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.

  Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva,
como una campana virgen
de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!...

Vive, esperanza, ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!.

Campos de Castilla 

Amb el permís de Internet