MENTRE QUEDEN ELS TEUS POEMES, NO ET DIREM ADÉU

La goleta "Jack London"

Kwaidan

Des que va néixer va viure la guerra.
L'eterna guerra li donà renom.



Mort el seu dàimio, la casa assolada,
les collites cremades, Riki-Baka,
el samurai, rebutja altres senyors
i es retirà a una vila muntanyenca
on convisqué amb els pagesos i els monjos,
amb els poetes i els comerciants;
petita vila perduda del món.
Conservà sempre una gran dignitat, 
rebent arròs per protegir els vilans
de les ferotges urpes de la guerra.
De nit tenia amors amb l'esperit
del bosc, esglai dels pagesos, la dona
de gel; de dia llegia poemes,
i n'escriví qualcun de matusser
que no gosà penjar com altres feien
del centenari cirerer del pati.
Passaren anys: fins que s'acabà
la guerra eterna; passaren molts anys
i el cirerer es cobria de poemes
i flors obertes, fins aquell hivern
que començà a assecar-se. El samurai
va treure estora i espasa; vestit
de blanc, faixat de roig, pregà i seguí
perfectament el ritu, com calia.
El cirerer el recorda amb dues flors,
roja una, blanca l'altra, d'un miler. 



És una història que conten els vells
i que recullen monjos i roders,
mentre la dona del gel viu l'enyor.

Al nord la nit és curta.

Melmoth vol breu l'insomni

i emproa les mars fredes:

so de gebre als estais, 

so de plom a les veles. 

Amarat de tot el que va rodejar: viatges, lectures, cinema, Barcelona, Otos i qui sap quantes coses més. La setmana passada, dia 8 de març, Joan Antoni Martínez Schrem ens va deixar, però com bé diu el titular, mentre queden els teus poemes no et direm adéu.